Començaré dient que l’últim llibre de Lidia Falcón, La pasión feminista de mi vida (El Viejo Topo, 2012), segueix el traçat de les seves anteriors incursions en la literatura memorialística, totes elles més que recomanables, com el poderosíssim Los hijos de los vencidos i les seves més que interessants Memorias políticas. Vaig tenir en el seu moment l’oportunitat de ressenyar aquest darrer títol i no vaig dubtar a asseverar que no tenia desperdici, cosa en la qual a dia d’avui em ratifico. És evident que Lidia Falcón quedarà en la història de l’Espanya del segle XX com una de les dones valentes que van lluitar per canviar la condició femenina i això no hi ha qui ho esborri.
Si a això hi hem de sumar que s’ha ocupat de deixar per escrit els seus quefers i que la seva militància en el feminisme ha estat fèrtil i en ella porta ja cinc dècades, constitueix un cas bastant excepcional. Ni abunda el memorialisme femení recent (el que explica que els llunyans diaris de la Zenobia Camprubí segueixin sent una referència), ni abunda tampoc el feminisme militant; no diguem doncs ambdues coses juntes. Que desperti simpaties i antipaties és del tot lògic, no podia ser d’una altra manera posseint com posseeix un caràcter granític i una personalitat indestructible, així com una més que envejable vitalitat, com vam poder constatar les persones que el passat deu de maig varem assistir a la presentació barcelonina del llibre en la sempre hospitalària llibreria Pròleg.
Jo no sé si Lidia Falcón és la nostra Betty Friedan, però sí sé que en les darreres dècades sens dubte es troba entre els qui amb major ímpetu i més a frec de pell han apostat per la lluita feminista en aquest país. Un feminisme que ella abandera des de la confrontació i en oposició clara a l’opressió masculina, en clara minoria també respecte del corrent que ho entén com una tasca compartida fruit de la conciliació de tots dos sexes. En aquesta última postura, com dic majoritària, militen dues de les presentadores que va tenir el llibre aquella tarda, la filòsofa Victoria Camps i l’estudiosa de la literatura Anna Caballé. Que Falcón les escollís per a aquesta ocasió no deixa de ser lloable, sent com és la discrepància inherent als corrents feministes i, potser, la condició que manté viu el feminisme en aquests temps tan poc proclius a res que no sigui assentir i callar, i per tant a la pràctica de la submissió i el conformisme, per la qual cosa així ens llueix el pèl.
Aquest el seu darrer llibre que aquí comento està estretament vinculat a les citades Memorias políticas, on Falcón repassava tant la seva pertinença al PSUC, i el seu posterior desencantament, com la fundació de “Vindicación feminista”, una revista que va marcar un abans i un després en el feminisme espanyol, i que no hauria mai de deixar-se d’estimar en la seva justa vàlua. Una revista publicada entre 1976 i 1979, que va ser referent del feminisme durant la Transició i els fons documentals de la qual Falcón acaba de cedir a l’Arxiu Nacional de Catalunya, mentre segueix dirigint la revista “Poder i llibertat”, que va venir a substituir-la i que va néixer com a revista teòrica del Partit Feminista.
Si alguna cosa queda patent en La pasión feminista de mi vida és que l’esforçat camí recorregut per la seva protagonista en anys tan adversos per a la dona com els seixanta i els setanta, va desembocar allà on Falcón sempre va voler que ho fes: en la creació d’un Partit Feminista, del que segueix sent Presidenta. Que aquest no aconseguís la ressonància que ella hagués desitjat, encara que segueixi ocupant el seu espai (com va testificar la tercera presentadora de la tarda, Zuriñe del Cerro, vicepresidenta del Partit Feminista d’Euskadi), que no aconseguís el consens femení, no deixa de ser la constatació que, o bé no era necessari perquè el feminisme ja es canalitzava per altres vies, o bé no va comptar amb els suports que hagués necessitat. Com és lògic jo tinc la meva opinió personal sobre aquest particular, però la meva tasca és convidar a la lectura d’un llibre, no obrir un debat sobre els possibles encerts i els possibles desencerts del pensament de la seva autora. Que cada lectora o lector arribi a les seves pròpies conclusions; dades sobre l’esdevenir del feminisme en l’últim mig segle no li faltaran, sent com és en això aquesta obra d’una gran riquesa i exhaustivitat.
El que sí cal constatar, gràcies com dic a les interessantíssimes dades que aquest llibre ofereix, és que el feminisme de les darreres dècades ha estat un succeir-se de trobades i desacords, d’avinences i desavinences, que l’han portat a la imatge fragmentada (per als iniciats, i especialment per a les iniciades) i negativa (per als profans, ells i elles) que sens dubte avui té. Que la sola paraula “feminista” provoqui en les generacions més joves veritable rebuig, crec que poc té a veure amb l’intent perenne de les opcions no feministes d’enfonsar-ho i no deixar d’ell ni el record, sinó que és al meu entendre responsabilitat última de la incapacitat del propi feminisme per sumar en la diversitat d’opinions, creant un front únic comú prou potent com per constituir una alternativa a la realitat masclista que des de tots els flancs se’ns imposa encara avui, en una sort de conformisme universal que ofega qualsevol veu d’alarma i minimitza les conseqüències nefastes de la desigualtat de gènere. “Però, com reivindicar el feminisme en moments en què existeix un consens general en les classes dirigents per donar-ho per superat, consens que es converteix en convicció majoritària per a un sector important de la població?”, es pregunta Falcón. Molt cert, però serveixi aquest llibre com a autocrítica precisament per sortir de nou a la arena pública en aquest moment tan delicat sense ensopegar amb la mateixa pedra, és a dir sense incórrer en la desunió i en la tendència innata als regnes de taifes.
Igualment hi haurà qui vegi en aquestes pàgines un ajust de comptes amb el passat, i especialment amb aquelles dones amb les quals va treballar colze a colze i van acabar al seu entendre traint-la. De “cainita” tracta al feminisme en un dels capítols. Sé ja de dones feministes que no estan gens d’acord amb la versió que Lidia Falcón dóna d’elles en aquest volum, però no crec que resulti difícil destriar on hi ha opinió, sens dubte molt lícita, i on hi ha constatació de fets. El que és clar és que ben poc edificant per a la història del feminisme espanyol és sens dubte la imatge de lluites fraticides de les quals aquí es dónen abundants detalls i que van esdevenir en situacions realment torticeres que, segons ens explica Falcón, van ser en gran mesura les que van esquilmar els fruits dels seus esforços. Hi haurà qui no estigui d’acord amb les disputes que ella narra, per descomptat, i no hi ha més veritat que la del que les va viure en les seves carns. Falcón ofereix la seva versió, que les altres s’ocupin de donar la seva.
Perquè si tot text autobiogràfic implica la construcció d’un subjecte autorreferencial, d’una espècie d’heroi (Bajtin), en aquest cas d’heroïna, i tot espai autobiogràfic és una zona d’enunciació de la autoconsciència, hauria el lector o la lectora avesats de saber llegir des de la reserva. Sent a més com són les memòries la descripció d’un individu en el seu rol social, de manera que les relacions amb els altres acaben de desdibuixar els contorns de la veracitat, a l’objectivitat només s’aproximarien les dades contrastades. Aquí hi ha moltes i no fa falta cap màster en estudis de gènere per detectar-los. D’altra banda, el que no és de cap manera aquest llibre és un ajust de comptes amb ella mateixa, doncs no hi ha més retret que el d’haver incorregut en la confiança excessiva cap a persones que, al seu entendre, fet i fet no la van merèixer, cosa que intueixo és, mirant cap a enrere, el que li dol.
Mes el que domina en aquestes gairebé cinc-centes pàgines és un repàs bastant exhaustiu de la nostra pròpia història en el que a la dona es refereix: les primeres Jornades Feministes; les Jornades Catalanes de la Dona; la fi del Col·lectiu Feminista; l’Organització Feminista Revolucionària (OFR); les llistes paritàries al parlament, en les quals constata que moltes dones triades no tenien –no tenen- cap ideari feminista; les iniciatives del PSOE a partir de les eleccions que va guanyar en el 82; la creació de l’Institut de la Dona el 83; la creació de la Confederació de Grups Feministes de l’Estat Español (COFEM); la candidatura per a les eleccions de 1999 al Parlament Europeu, collint vots de poble en poble d’una manera més que meritòria la creació del Partit Feminista en el 2002… I ja en dates més recents, la incorporació a nivell institucional i acadèmic del terme igualtat, així com la gairebé desaparició de la paraula dona en benefici de la paraula gènere, que ha guanyat molt terreny i encara genera no poques confusions.
Ja sé que passo molt de puntetes per la història del feminisme espanyol. Però sí vull insistir que resulta molt iluminadora aquesta història si s’analitza tal com ella la narra paral·lela a la seva pròpia, una vida que ha estat un llarg i intens periple de compromís i pel qual ha pagat alts preus. S’expliquen aquí episodis com la seva falsa implicació en la bomba del carrer Correo, que li va suposar un any de presó on va ser “aprenenta de morta”, com diu ella mateixa evocant a Quevedo, i que no li va permetre celebrar com hagués volgut la mort del dictador, cosa que sens dubte mereixia per haver lluitat del costat de la llibertat amb tot el seu afany. També hi ha aquí explicades les seves no poques sortides a l’estranger, del viatge a Brussel·les per acudir al Tribunal Permanent de Crims contra la Dona a les seves anades i vingudes per les universitats nord-americanes, on ha estat molt més sol·licitada que aquí. I així mateix arriben a ser en ocasions hilarants i també força surrealistes tant la seva assistència el 1985 al Fòrum Feminista de Nairobi com la de deu anys després al de Beijing.
Segueixen sent no obstant això un tret únic de la seva pròpia peripecia els seus orígens, que la distingeix d’altres feministes. Referent a això es narra en aquestes pàgines, per explicar la seva posterior implicació feminista amb totes les forces, la penosa situació que durant la primera postguerra van patir “les restes del naufragi de les famílies O’Neill, Leret i Falcón”, és a dir la seva pròpia familia, amb una àvia, una mare i una tia impel·lides a sortir-se’n soles en ser-lis arrabassats els seus homes per la guerra civil en un context tan contrari al feminisme que en elles niava i que a Falcón li va venir injectat en l’ADN (pel que no va necessitar que li naixés la consciència, recordant les cèlebres paraules de Rigoberta Menchú). Fotogrames d’aquesta Barcelona atroçment grisa que també presideix Nada, de Carmen Laforet, novel·la que en molta bona part s’assembla als records d’infància de Falcón que en el seu moment va plasmar en Los hijos de los vencidos.
A aquestes alçades de la història, encara que al feminisme li quedi tant tros encara per recórrer (cosa que pel que sembla les noves generacions no entenen, entretingudes com estan a conservar a qualsevol preu la seva petita parcel·la de benestar, cegues a la realitat homocéntrica i gens paritària que les circumda), han canviat algunes regles del joc. Aconseguits als països desenvolupats alguns dels objectius principals de la lluita per la dignitat de la dona, llegeixi’s l’anticoncepció, el divorci, l’avortament… (encara que qualsevol ment mínimament lúcida sap, a tenor d’algunes decisions polítiques recents, que tot el que avança pot retrocedir), segueixen existint greuges comparatius indignes, com és el cas de l’escassa presència de les dones com a agents de la cultura i no només com a destinatàries de la mateixa. I si alguna cosa és La pasión feminista de mi vida, és justament també això, un exercici contra l’oblit i una exhortació a eradicar d’una vegada aquest model de dona que el franquisme va enaltir en el seu intent, assolit, de boicotejar el model de dona proposat per la República, com explica amb més detall Mujeres bajo sospecha. Memoria y sexualidad (1930-80), assaig col·lectiu editat per Raquel Osborne.
Perquè per recuperar aquest model de dona republicana ha lluitat des de ben d’hora Lidia Falcón. Ha dedicat la seva vida a la defensa de les dones, desplegant una enèrgica i apassionada tasca que li deu haver deixat molt pocs moments per a l’esplai. I ja des de la tribuna que li atorga la llarga experiència, en lloc de replegar-se i donar el treball per acomplert, s’ha molestat a escriure aquestes memòries, amb orgull i també amb certa recança. Acusada de radical, d’haver romàs voluntàriament en la marginalitat, de no haver sabut encarrilar els seus dots polítics cap a algun partit majoritari (com sí van fer altres feministes com per exemple Carmen Alborch, exministra socialista), afirma que tornaria a fer-ho. Cosa que no sorprèn en qui pensa que “el feminisme és l’última ideologia arribada a l’escena de la lluites socials, després de l’anarquisme, el socialisme i el comunisme, i que com elles engloba totes les demandes d’igualtat i justícia social”.
La pròpia Falcón afirma en aquestes pàgines que no hi ha hagut maduresa del feminisme, que ha passat de l’adolescència a la senectut. Potser sigui doncs el moment de recuperar aquesta maduresa extraviada. Li llegim a Martha Robles en Culpas viejas, mujeres nuevas (2011): “L’infortuni femení té en l’actualitat molts rostres; tants com a cultures existeixen i encara a cada poble perviuen contrasts alliçonadors”. Múltiples són les expressions de la desigualtat de gènere i és evident que la globalització, en el seu afany comunicador, ens porta a mirar amb lents d’augment i a practicar el sa exercici de la comparació, que no pot tenir per resposta el silenci còmplice sinó l’acció.
Resumint, els qui pensen, amb Anna Caballé i Victoria Camps, que tractar a les dones com una classe social no és el camí per afermar els assoliments feministes ja existents i aconseguir els molts que encara falten, no per això han de deixar d’admirar a aquesta dona coratjosa, que sens dubte mereix en la història del feminisme espanyol un lloc molt més significatiu del que avui se li està donant. La pròpia Anna Caballé va comentar en la presentació barcelonina quina no havia estat la seva sorpresa al no trobar, en la mostra dedicada al nostre feminisme realitzada recentment a Madrid (Cent anys en femení. Una història de les dones a Espanya), ni una sola referència a Lidia Falcón. I això, amigues consagrades a l’estudi d’aquest moviment, encara ben viu, no es pot tolerar. Com va recordar Victoria Camps aquella tarda, el feminisme és la gran revolució del segle XX. Fem que completi el seu curs en el XXI a velocitat de creuer i no oblidem l’aportació de dones com Lidia Falcón, que els seus encerts serveixin d’exemple i els seus desencerts, si hi fossin, convidin a noves formulacions.
