“La violència sexual contra la dona és una pràctica habitual, estesa, sistemàtica i invisible a Colòmbia” diu Amnistia Internacional
A gairebé tots els països del món la violència sexual és el crim més invisible, moltes dones víctimes de delictes sexuals a més de carregar amb el flagel de la violació, són turmentades per l’estigmatització que causa danys irreparables i impossibles d’oblidar. Com a resultat de la investigació que Amnistia internacional va portar a terme a Colòmbia relacionada amb els delictes d’impunitat en els casos de crims sexuals comesos en el conflicte armat, aquesta entitat va entrevistar a nombroses dones, nenes i familiars de tot el país, que van explicar la seva història amb l’esperança de contribuir d’alguna manera de posar fi a la violència sexual que ha caracteritzat el conflicte armat intern del país.
A la indagació, Amnistia va trobar que dins del context del conflicte la “violència sexual contra la dona és una pràctica habitual, estesa, sistemàtica i invisible”. Les dones són objecte d’una violència generalitzada a mans de tots els sectors involucrats en el conflicte. Les dones també són escollides com a represàlia per la seva tasca comunitària o social.
Encara que algunes han estat agredides per raons diferents al gènere, moltes han patit abusos sexuals i explotació sexual per sembrar el terror a les comunitats i així tenir el control en les zones i obligar les famílies a fugir de casa per facilitar la invasió de les seves terres, o per venjar-se dels seus adversaris.
Crida l’atenció l’informe, que la violència sexual pertany a una categoria especial per ser invisible, moltes vegades la violació relacionada amb el conflicte no es denuncia, les víctimes troben que hi ha absència general de seguretat en el sistema judicial, bé perquè les autoritats no s’ho prenen seriosament, perquè no s’investiga adequadament o perquè no se suposen delictes de lesa humanitat.
Però la raó fonamental perquè aquests crims no siguin considerats com a crims de guerra o de lesa humanitat, és perquè no estan tipificats com a tals en el Codi penal, com tampoc s’ha definit en la legislació nacional els crims de guerra establerts pel dret convencional i consuetudinari, encara que els fets recurrents de violència sexual s’hagin convertit en una pràctica usual en el temps dins del territori nacional i els fets comesos per les parts involucrades en el conflicte així ho demostrin.
La Reforma 1236 del 2008, va modificar alguns articles del Codi Penal relatius a l’abús sexual i va incloure entre ells el proxenetisme, els actes sexuals abusius i va augmentar les circumstàncies d’agreujament punitiva dels delictes. En l’actualitat la definició considerada com a “violació” al Codi Penal, limita els actes comesos com violència física i per tant no són abordats per les autoritats encarregades d’avançar les investigacions.
Fonamenta l’informe que: “el Codi Penal Colombià no reflecteix les definicions de dret internacional en certs aspectes clau que afecten el dret de les supervivents de la violència sexual a la justícia i la reparació: Els articles 205 (violació) i 138 (violació de una persona protegida pel dret Internacional humanitari) s’apliquen actualment només als actes perpetrats “mitjançant violència”. Això no és congruent amb la definició dels Elements dels Crims l’Estatut de Roma, que es refereixen a la violació i altres formes de violència sexual comeses “per la força o mitjançant l’amenaça de la força o mitjançant coacció, com la causada per la por a la violència, la intimidació, la detenció, l’opressió psicològica o l’abús de poder, contra aquesta o aquestes persones o una altra persona o aprofitant un entorn de coacció o la incapacitat d’aquesta o aquestes persones de donar el seu lliure consentiment. “
L’article 3 de la Llei 1257 defineix finalment “dany sexual” com les “conseqüències que provenen de l’acció consistent a obligar a una persona a mantenir contacte sexualitzat, físic o verbal, o a participar en altres interaccions sexuals mitjançant l’ús de força, intimidació , coerció, xantatge, suborn, manipulació, amenaça o qualsevol altre mecanisme que anul·li o limiti la voluntat personal. Igualment, es considerarà dany o sofriment sexual el fet que la persona agressora obligui a l’agredida a realitzar algun d’aquests actes amb terceres persones “. No obstant això, aquesta llei no ha estat incorporada al Codi Penal, fet que limita la seva eficàcia per proporcionar un remei en aplicació de la legislació penal a les dones i nenes que han estat sotmeses a violació i violència sexual “.
Respecte de la Llei 975, més coneguda com a Ley Justicia y Paz, Amnistia troba que pateix de greus defectes estructurals, ja que incompleix normes internacionals sobre el dret de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació i perquè “el procés continua fallant a innombrables víctimes de violacions de drets humans, incloses víctimes de violència sexual relacionades amb el conflicte “. D’altra banda, en l’informe també es denuncia el fet que hi ha infiltració dels grups paramilitars en sectors de l’aparell de l’estat en càrrecs de poder, especialment a les regions i que això fa que hi hagi molts casos on les supervivents, hagin estat amenaçades pels seus agressors després de la desmobilització, i els crims denunciats quedin impunes.
Recull l’informe que si bé és cert que en els últims anys hi ha hagut avenços limitats en la compareixença davant la justícia dels responsables de la violència sexual contra dones i nenes, en el context del conflicte armat els responsables no responen pels seus actes davant la justícia , ja que “els paramilitars no confessen crims de violència sexual, les dones poques vegades denuncien aquests crims, i quan ho fan, les autoritats solen intentar persuadir-les a fi què no segueixin endavant amb la seva queixa. Les supervivents són tractades sovint amb desconfiança i menyspreades com mentideres o “prostitutes”. Fins i tot quan una dona troba la força per presentar una queixa, aquesta rares vegades és investigada, i les possibilitats que el perpetrador sigui declarat culpable són insignificants, sobretot si és un soldat, un paramilitar o un guerriller. Cada pas del procés sembla concebut per bloquejar els intents de les supervivents d’assolir la veritat, la justícia i la reparació.”.
No hi ha dubte que no es garanteix per part de les autoritats la protecció efectiva del dret de la dona a la discriminació i a la igualtat, la majoria de víctimes de violació sexual no denuncien per por al seu agressor o perquè desconfien del sistema judicial, però és cert que en l’última dècada s’han promulgat lleis que emmarquen l’acció de l’estat, perquè la Cort constitucional obligui les institucions a prevenir la violència contra la dona i que l’Executiu mitjançant Decret també ho contempli. Les disposicions i la seva aplicabilitat segueixen resultant ineficients.
És indubtable que darrere de les dones i les nenes víctimes de violació hi ha un drama dolorós que creix dins del conflicte armat al país, que la violència sexual queda impune, que és invisible, que les víctimes que la suporten han de guardar silenci per no ser assenyalades per la societat que les jutja, i burlades per qui les agredeixen i que aquelles que s’atreveixen a denunciar pateixen sovint agressions i són obligades a desplaçar-se o el que és pitjor són assassinades.
