OPINIÓ
Era d’esperar que, després d’uns primers mesos instal·lant els mobles, el partit conservador al govern comencés a mostrar el seu veritable rostre i no ha trigat a fer-ho. És així com, entre altres perles, comencem a veure com es duu a terme un gradual procés d’assetjament i enderrocament dels assoliments aconseguits per les dones en les darreres dècades, per cert tan costosos. En ple segle XXI, ara que tocava recollir els fruits de tants esforços i consolidar els avanços en una societat madurada en la gestió democràtica, sembla ser que toca anar cap enrere, com els crancs.
La primera andanada ha estat sens dubte la qüestió de l’avortament: en una llei on les dones veien un instrument per governar el seu propi cos (que ja tocava), el Partit Popular veu un caprici amb aspectes d’assassinat. Com si avortar fos divertit!, caldria dir-los a aquests governants amb tan poc sentit de la realitat. Ara que està tan de moda comentar en els mitjans la necessitat que els polítics s’apropin de nou als ciutadans (l’altre dia vaig sentir en un programa de televisió que per això seria molt útil que els alcaldes es baixessin els sous per apropar-los als del comú dels mortals, com si igualar el nivell d’ingressos generés automàticament empatia), estaria bé que aquests governants, que malgrat no haver-ho experimentat mai en les seves pròpies carns, tant saben del que més convé a les que porten en el seu si fetus de dues setmanes, un mes, dos mesos, convoquessin a unes quantes dones d’aquestes que en els noranta van anar a avortar a Londres, o a algunes de les que ho han fet en sòrdides clíniques improvisades, o a algunes de les que ho han fet sense comptar amb el suport de les seves famílies i en la més absoluta de les solituds; dones de totes les classes socials, per cert, de totes les ideologies i de totes les creences. Creure que s’avorta per caprici no és ser obtús, és faltar-li al respecte a totes les dones i a totes les mares, a totes aquelles dones capaces de donar vida i que són, en darrer terme, les responsables que aquest planeta sobrevisqui.
La segona andanada destinada a enfonsar a les dones en el seu conjunt, està venint de la mà d’aquesta idea de família estereotipada i ja periclitada a tants efectes que el PP defensa sense entendre que la realitat va per altres camins, en un clar intent per defenestrar qualsevol altre model de família que no encaixi amb la seva, a la qual atribueixen capacitats guaridores i regeneradores d’una societat al seu entendre malalta. Però què se li pot demanar a un govern els membres del qual presumeixen de les seves idees religioses i fan ostentació d’elles? La religió és un assumpte privat, senyors i senyores, i aquest país és laic, per molt que els pesi, no ho oblidin. En aquest assumpte de defensa del model, d’altra banda molt respectable, és clar, de família tradicional (i consegüent atac a totes les altres), la poteta que s’hi ha apuntat és la del senyor Javier Arenas, aspirant a la presidència de la Junta d’Andalusia i majoritàriament votat, encara que la unió de les forces de l’esquerra farà que no ocupi aquest càrrec, per sort per a la ciutadania andalusa. Dies abans de les eleccions, és de suposar que ple d’esperit mitinero i amb la llengua solta per haver-la usat en excés tants dies seguits, va tenir a be anunciar-nos que recolzaria “totes” les polítiques relatives a la dona que s’engeguessin des del Govern central (visqui l’obediència cega en el si dels partits i l’absència d’esperit crític!), destinades a “recuperar els valors familiars que, des que la dona treballa, s’han perdut”. La frase és per arrencar a córrer, la veritat. I hi va afegir: “Quan aquestes feministes tornin a estar còmodament a les seves cases, educant als seus fills i cuidant de les seves famílies, ens ho agrairan”. El seu cinisme és de jutjat de guàrdia i els seus propis adlàters haurien d’advertir-li-ho, no sigui que se’ls vessi el got i Europa prengui cartes en l’assumpte, o bé particulars del carrer li posin una denúncia per atemptar contra els valors de la democràcia. En definitiva, quina diferència hi ha entre les idees del senyor Arenas i les de polèmic imam de Terrassa, denunciat per convidar a la violència contra les dones en el si de la llar? L’esmentat ha dit coses com aquesta: “Que les dones tinguin un treball fora de casa i s’independitzin econòmicament provoca que els nens es quedin sense educació i que hi hagi una ruptura amb els seus marits perquè aquests es veuen obligats a fer les labors domèstiques, com cuinar o rentar la roba”. Sabrà el senyor Arenas posar una rentadora?
Potser algú hauria d’anar-li dient al senyor Arenas, potser les feministes d’Andalusia, que com és evident n’hi ha, que “les feministes” mai es quedaran còmodament a les seves cases cuidant de les seves famílies i educant als seus fills. Les feministes es quedaran còmodament a les seves cases (en la mesura que els hi permeti la crisi econòmica a la qual tant ha contribuït un PP que ara sembla que era als núvols o no hi era quan es gestava, madurava i explotava), i educaran les seves criatures i cuidaran de les seves famílies en la mateixa mesura en què ho faran els seus companys homes (si hi fossin), i al temps, igual que els seus companys homes, es dedicaran amb gran afany a aixecar aquest país amb el fruit del seu treball en camps tan dispars com l’advocacia, els serveis sanitaris, els serveis socials i un llarg etcètera de compromisos professionals que inclouen l’emplenat de llaunes d’anxova i l’embalatge de iogurts, com porten fent des que la societat espanyola els hi permet.
Per contra, si tan desitjós està el senyor Arenas que algú es quedi a la seva casa cuidant als seus fills vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, jo li convidaria a que ho fes ell, mentre cedeix cavallerosament el seu lloc a alguna feminista eficient i amb un sentit de la igualtat de gènere que a ell està vist que li manca; algú a qui mai se li acudís no dir sinó si més no pensar una bajanada semblant; algú amb una visió molt més democràtica de com és la vida que homes i dones volem en aquest país nostre: una vida compartida, no de subordinació de les dones als mascles, com fora antany.
De totes maneres, hi ha una dada que no acaba d’encaixar en aquest assumpte. L’actual govern del PP ostenta una presència femenina res menyspreable, sempre obeint a la norma de la majoria masculina i del cap masculí: casualitat, estratègia o potser una mostra que quan diuen que millor que les dones es quedin a casa es refereixen no a les seves sinó a les altres, les que molesten? Em refereixo a les dones amb una visió igualitària, capaces de sortir al carrer per reivindicar els mateixos drets que tenen els seus col·legues homes, capaces de fer el doble d’esforç que ells per ocupar un càrrec, capaces de cuidar als seus fills, cuidar de les seves famílies i cuidar de les seves feines mentre els seus col·legues homes es consagren, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, exclusivament a això últim.
En aquest sòrdid panorama de dones que es queden a casa i a les quals se’ls prohibeix avortar, convertint-les en serves del seu propi cos i no en les seves propietàries, mentre els homes d’aquest país eleven fins a l’enèsima potència els índexs de prostitució, és en el que el PP ens vol veure a totes i tots sumits fins al coll. I si s’atempta contra la cultura de la igualtat d’aquesta manera tan virulenta, tan en contra del sentit comú i amb tant desvergonyiment (els embarassos no desitjats van disminuir amb la llei de l’avortament i les dones estan encantades de treballar fora de casa, la realitat és aquesta i no una altra), què no succeirà en la igualtat en la cultura? Jo que miro la cultura amb els ulls de la igualtat i que busco les falles allà on son, i en són moltes, vaig ser testimoni l’altre dia d’una perla difícilment defugible que no puc deixar de comentar com a exemple de en quin país vivim i quina classe d’esquizofrènia social de gènere patim. Referent a això val la pena fer-li un cop d’ull al recentment publicat Cabeza moderna/Corazón patriarcal, de la sociòloga María Antonia García de León, on es diagnostiquen les contradiccions en què incorre la nostra actual societat. Una d’elles és la que segueix.
El dijous 22 de març, em vaig apropar fins a l’Institut Francès de Barcelona per escoltar a l’escriptora belga Amélie Nothomb, que estava promocionant la seva última novel·la traduïda aquí, com totes les seves de gran perspicàcia. La sessió s’emmarcava dins del cicle Noies molt modernes i portava com a subtítol “La princesa de Clèves i altres heroïnes d’avui”. Què ocurrent i quin encertat enfocament, vaig pensar. La cua arribava fins al carrer, doncs Nothomb desperta gran admiració. Ja a l’estrada, lluint un dels seus habituals barrets extravagants i bevent-se una copa de cava amb gran plaer, no sé si va advertir el cartell que a la seva esquena es projectava a gran escala, cartell que per descomptat era el del cicle en qüestió: sobre un fons estampat, vuit siluetes femenines buscaven donar una imatge variada de fèmines dinàmiques i un parell d’elles lluïen bosses de la compra en un clar gest de despreocupació (semblants a una Claudia Schiffer enxampada a la sortida d’una botiga Vuitton). Amélie Nothomb va desplegar el seu encant i el seu talent amb gran mestratge en una xerrada de gran amenitat. La novel·la que presentava era la seva vintena novel·la, déu n’hi do; estava clar que s’havia guanyat a pols l’estima del públic que l’escoltava embadalit. Una professional de la literatura com la copa d’un pi, capaç de collir lectors i omplir sales com el més avesat dels seus col·legues homes, aquesta Nothomb. I encara així, havia de conviure amb un cartell tremendament masclista, que l’estava titllant de superficial, perquè cap d’aquestes siluetes de dones portava un llibre a la mà, ni arrossegava una cartera de documents, ni res semblant. Anaven de compres, com si fos el que les dones joves i modernes fan diàriament, i pitjor encara, com si fos el que les dones escriptores tenen per costum fer també diàriament. Sincerament, a l’única que m’imagino anant de compres és a la princesa de Clèves (allà pel segle XVI, per descomptat), però imaginar a Amélie Nothomb carregada de bosses de Mango i de Zara em costa, la veritat, o com a mínim no és la primera imatge d’ella que em ve al cap. Almenys em costa tant com imaginar a un escriptor d’èxit, diguem a un Jaume Cabré, donant una xerrada amb un cartell a l’esquena on siluetes de joves i gràcils homes lluïssin pilotes de futbol. Cert és que el futbol s’associa als homes, però m’hagués semblat de molt mal gust.
Que l’Institut Francès, tota una institució cultural, s’hagi permès aquesta patinada és alarmant, i ho és més quan pensem que la situació actual de les dones no deixa de ser un tema que els preocupa, doncs amb motiu de la Madrid Woman’s Week (5-9 de març) i en el marc del cicle Les dones, la crisi, el món en femení plural l’Institut Francès de Madrid va organitzar un debat titulat “Violències de gènere: els fets”. Això significa que amb una mà fan i amb l’altra desfan, segurament guiats per una falta de consciència seriosa. Des d’aquí els dic a les persones responsables de l’Institut Francès que tant els homes com les dones d’aquest país tenen per costum anar de compres de tant en tant (especialment en els canvis d’estació), però que retratar a les dones com a úniques portadores de bosses en un cartell destinat a il·lustrar un cicle cultural de dones que fan cultura i la fan des de l’excel·lència, de “femení plural” no té res. Evidentment si s’hagués tractat d’un cicle de “Dones i consumisme”, el cartell hauria tingut sentit. Així no, de cap manera.
Vivint com vivim un moment tan fràgil en la cultura de la igualtat, té sentit exigir igualtat en la cultura? O hem de consagrar els nostres esforços a causes més urgents com la pèrdua d’oportunitats a que estan condemnades les dones amb l’anunciada reforma laboral? Em temo que tot és un i que sense la una no hi haurà l’altra, i viceversa.
