Divendres 26 abril 2024

Divendres 26 abril 2024

La violència de tants homes contra les dones

 

Foto:www.eb.edu

OPINIÓ                                                    

Per què no es pot dir que els agressors de dones són homes?

Colònia, cap d’any del 2015. Un grup d’uns mil homes està apostat en un parc al costat de l’estació de tren sense cridar l’atenció de ningú. Del grup es van destacant brigades d’homes que agredeixen a les dones que passen per allà.

Violen, colpegen, humilien, els trenquen la roba, fereixen, roben la bossa, les vexen amb una barreja d’odi i de desesperació a la qual ens hem anat acostumant. El fet es repeteix la mateixa nit en altres ciutats d’Europa. La policia no s’havia assabentat de res i no entén res. Així, fins a la matinada. Pocs dies després, una dona, Milo Moiré, s’instal·la a les portes de la preciosa catedral de la ciutat, nua i amb un cartell que diu: “Respektiert uns! Wir sind kein Freiwild selbst wenn wir Nackt sind! “(Respecte’ns! ” No som caça lliure, tampoc quan estem nues!

Els mitjans de comunicació en una sola veu i també, pel que sembla (com els agressors), sense organització prèvia, donen la terrible notícia callant que aquests agressors són homes i destacant una vegada més que les agredides són dones. L’evidència dels sentits serveix per a unes i no per als altres. Coincideixen gairebé tots a usar per donar la notícia els dos principals sants de cobertura de la retòrica informativa dels últims temps: “rostres nord-africans”, “refugiats”. Així, l’atenció de qui llegeix o escolta se’n va cap als “immigrants”, i aquesta paraula tapa una mica més la veritat evident dels fets: els agressors són homes.

Jo reacciono primer enfadánt-me: Han de dir la veritat! Són sempre homes! Han assassinat ja a no sé quantes dones a Espanya i l’any acaba de començar! No podem callar!  Llavors recordo un incident que vaig viure uns quinze dies abans. Una barra d’un bar a mig matí. Una cambrera, una dona i jo. Entra un home i demana taxatiu, sense mirar a ningú, un cafè amb llet. La cambrera li diu, amable i ferma: “Un moment, senyor, aquesta senyora era abans que vostè”. L’home s’enfurisma, marxa, torna enrere i la insulta cridant: “Vostè el que ha de fer és treballar més de pressa!” La dona al meu costat em comenta el que ha passat amb la característica prudència femenina. Jo m’enrotllo també i, encara que tinc el crit, cremant, a la punta de la llengua, no ho dic: ‘Sempre són homes!

Per què em reprimeixo? Sóc una feminista escindida? Tinc por?  penso i em pregunto per què resulta indecible l’evidència de la diferència sexual? Per què, si la dius, cau sobre els cossos femenins la densitat del plom i tothom calla posant cara inexpressiva i seriosa?

Estar davant d’una acte fora de mida vol dir (penso) estar davant alguna cosa nova i insuportable. En aquest cas, estar davant d’una dissort insportable: la violència de tants homes contra les dones. Però podria haver estat una bellesa sobtada o desmesurada. Sents que, si nomenes la dissort, el món que coneixies se’t podria caure al damunt. Alguna cosa ha sortit de mare. Llavors calles per donar-te el temps de trobar les paraules per dir-ho.

Avui, dir que els agressors de les dones són homes és viscut com una violència més. Jo, com la humorista Pat Carra en una de les seves vinyetes, sé que la violència no s’acaba amb la violència.

És viscut com una violència perquè a les dones i als homes (més a les dones que als homes) el fet que els homes agredeixin a les dones per ser dones, ens resulta inconcebible. I inconcebible ha de seguir resultant. Nomenar la diferència sexual en el moment crític, podria tornar-ho concebible. I no hi hauria ja remei.

Què fer-ho llavors? Com sortir del cercle viciós? Penso que expressant una vegada i una altra el mateix desig, el de cada dona com a dona, davant la condició desgraciada de l’home actual. Perquè cal ser íntimament desgraciat per agredir, humiliar, matar una dona, callar davant els que ho fan.

L’home actual no troba la manera d’agradar a la dona: aquesta és la seva dissort. No la troba perquè amb el final del patriarcat s’ha quedat sense llei. El desig femení pot ara orientar-lo. Alguns dels seus intel·lectuals més coneguts porten un segle preguntant-se sense èxit què vol la dona? Necessiten l’ajuda de l’altre sexe per saber-ho, i avui aquest, l’altre sexe,  pot oferir’ls-hi cada vegada que una dona expressa com a dona el que d’un home ella espera i desitja, i actua en conseqüència. Ell ja no ho sap; ja no hi ha estereotips.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Dolor Reguant 1

Dues tasses. El retorn de la inspectora García

OPINIÓ Per Dolors Reguant, antropòloga i escriptora No cal subratllar l’habitual sentit de l’humor i...

Primer Aniversari de la revolta Síria

L’aïllament internacional del règim sirià seria ‘el principi de la fi’, segons la professora Leila...

Catalunya: 150 pensadores i pensadors internacionals influents i de prestigi fan una Declaració pública sobre la situació a Catalunya / La Independent / Notícies gènere

  Professores i professors de les universitats catalanes juntament amb altres ciutadans de Catalunya han...