OPINIÓ
Per Dolors Reguant, antropòloga i escriptora
No cal subratllar l’habitual sentit de l’humor i la ironia que Isabel Franc ens té acostumades en tota la seva obra.
I també la seva reivindicació quant al humor de les dones, molt invisibilitzat com qualsevol altra cosa que provingui de “dona”. I és més, quan diem la paraula clau: invisibilitzades, jo diria que com a genealogia sovint estem senzillament més aviat esborrades del mapa, i la veritat és que cansa una mica anar aixecant el dit cada vegada. En aquest tema, la Isabel aixecava el dit en l’edició del llibre Las humoristas, ensayo poco serio sobre mujeres y humor (Icaria 2017). I deia “les dones han utilitzat l’humor com a estratègia de transgressió, mecanisme de defensa, arma de resistència i empoderament; per establir i estrènyer llaços afectius, jugar amb les normes, desafiar el patriarcat i trencar estereotips”.
Doncs bé, en el llibre que acaba de sortir de la impremta “Dos tazas” (i està previst que surti la versió catalana “Dues tasses”) es donen tots i cadascun d’aquests requisits. Hi ha pistonades d’ètica i crítica social, és a dir, humanisme, compassió, solidaritat, mirada desprejudiciada del racisme i classe social…i com no, venint d’ella, l’amor pels animals.
Tot això no es promou amb grans eslògans, sinó de manera subliminal, en el rerefons i en la manera que es posicionen els personatges. Una manera afectiva i necessària per a la transformació social en que estem immerses des de la política feminista, sabent que el món de la significació està associat al món de la intenció i de la conducta humana.
La trama d’aquesta novel·la va de gènere. Tracta del retorn de la inspectora García al cos de policia on s’incorpora de nou, i junt amb la seva ajudant Murals fan un bon tàndem per investigar dos casos en paral·lel: una sèrie de robatoris a ancianes riques i un sospitós intent de suïcidi d’una escriptora; en aquest últim amb l’ajuda de la doctora Dylan. La intriga es fa sentir des del primer moment.
Cal destacar la precisió en què descriu escenes quotidianes (com és l’espera a l’aeroport o els daltabaixos a les sales d’urgències …), en les que t’introdueix de forma cinematogràfica fent-te-les viure des de dintre.
Quant a la visibilització de les dones aquí la Isabel s’ho ha pres al peu de la lletra, ja que en el relat els homes no apareixen.
L’entreteniment —i si és amb humor, beneït sigui— és una manera fluida i divertida, tant pel qui escriu com pel qui ho llegeix, de passejar pel món de manera relaxada, i en aquests moments encara més!!!. Però sense que ens n’adonem, ens van calant a l’inconscient, les metàfores de la vida.
Per això mateix, aquí hi pot haver una arma de dos talls, doncs pel que he observat, quan a voltes una plataforma anuncia pel·lícules o relats de caire feminista, són plenes d’eslògans o tòpics de reivindicació feminista, i en canvi el posicionament dels personatges ens mostra tot el contrari, creant la confusió a la qual estem habituades en la moda actual. És com si a l’interior d’un relat hi hagués una temperatura freda o calenta i quedés transformada per un corrent d’aire que prové de signe contrari. A “Dos tazas” això no passa, l’ autora d’aquesta novel.la segueix una sola línia. Per això és molt important que les dones facin guions, relats… des del seu posicionament. Ni a Franc ni a Garcia li calen eslògans; el seu relat porta dins el feminisme. Em recorda una frase de Victòria Sau que deia: “Si tothom hagués llegit tot allò que he llegit jo, tothom seria feminista”.
