Som coneixedores que el risc de la pobresa infantil està per sobre del risc que experimenta el conjunt de la població, A Catalunya, i d’acord amb les darreres dades oficials publicades, la pobresa afecta un de cada cinc infants; infants que es troben en una situació d’enorme vulnerabilitat a l’hora de fer efectius, en igualtat d’oportunitats, drets bàsics com ara el dret a un nivell de vida adequat, a l’educació o a la salut, drets reconeguts per la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant.
La pobresa en si mateixa té només efectes negatius, però si aquesta afecta durant la infància té conseqüències negatives que tendeixen a persistir al llarg de tota la vida d’un individu, és important combatre la pobresa infantil i protegir els infants amb més intensitat que en el cas dels adults, especialment també per les limitacions dels infants de canviar la seva pròpia situació, d’acord amb la seva dependència personal, social i econòmica intrínseca en aquest període vital.
Nèixer i crèixer en una llar pobra comporta problemes de desenvolupament, més greus com més intensos i persistents són els períodes en aquesta situació, que es deixen notar en la projecció futura d’aquests infants durant la resta d’etapes del cicle vital, de manera que es contribueix a la transmissió intergeneracional de la pobresa.
La crisi econòmica ha augmentat la precarietat laboral, limitant aixi l’accès als ingressos salarials en períodes d’atur o en períodes d’ocupació amb baixos salaris, i alhora que limita les possibilitats d’accès als avantatges que ofereix la protecció social (per les dificultats de cobrir els períodes de temps necessaris per accedir a les prestacions). La crisi econòmica, a més, ha fet més difícil la inserció laboral de la població. Les dones, més afectades per la precarietat laboral, i malgrat que s’han anat incorporant plenament al mercat de treball, fet que ha augmentat la protecció econòmica de moltes famílies, però encara experimenten desigualtats laborals importants per raó de gènere, amb ingressos salarials comparativament més baixos que els homes. Aquestes desigualtats laborals, sumada a la precarietat actual, posen en una situació d’enorme precarietat econòmica moltes famílies, especialment quan els ingressos depenen de la dona.
La incorporació més intensa de les dones al mercat de treball ha transformat tant el model mediterrani d’ocupació tradicional, fortament masculinitzat, com també els models i les estructures familiars característiques dels paísos del sud d’Europa. Els règims de benestar familistes característics d’aquests paísos, com ara Catalunya, suportats per una intervenció intensiva de la dona en l’àmbit familiar, han deixat pas a models de benestar menys visiblement desiguals o segmentats per raó de gènere. Així, per exemple, es pot comprovar que a Catalunya, durant la darrera dècada, la taxa d’activitat femenina s’ha incrementat en 10 punts percentuals, molt per sobre de com ho ha fet en el conjunt de la Unió Europea. En aquest sentit, convé recordar que l’activitat femenina és fonamental per combatre la pobresa en general i la pobresa infantil en particular.
No obstant això, els canvis en el comportament de la dona al mercat de treball no han estat acompanyats de canvis institucionals en el mateix mercat i en la família prou profunds per garantir la igualtat en l’assumpció del treball productiu i reproductiu,respectivament.
La crisi econòmica provoca elevades taxes d’atur i de temporalitat de l’ocupació, elevades desigualtats de gènere, baixos nivells de qualificació de l’ocupació, dèficits de cobertura i de reposició de les prestacions per desocupació, dèficits de despesa en polítiques actives d’ocupació, baixos nivells de participació a la formació conti?nua, baixos nivells de sindicació, etc. Des d’aquest punt de vista, doncs, les dificultats per garantir nivells adequats de benestar no queden exclusivament reservades a la població que es manté exclosa del mercat de treball. A Catalunya, com en la resta de països que presenten una elevada precarització de l’ocupació, la pobresa també afecta la població que està ocupada. En el cas de Catalunya la proporció de població ocupada en situació de pobresa és del 13,7%, per sobre del conjunt de la Unió Europea, on aquesta proporció se situa en el 8,5% (2010).
A Catalunya, l’atur ha experimentat un augment progressiu a partir de l’any 2008, d’ençà de l’inici de la crisi econòmica actual, la taxa d’atur s’ha doblat en els darrers tres anys i s’ha triplicat en els darrers quatre. És il·lustratiu que, mentre al principi de la dècada Catalunya tenia una prevalència de la desocupació equivalent a la del conjunt de la Unió Europea, l’any 2010 la taxa d’atur pràcticament dobla la mitjana europea.
El nivell mitjà de renda s’anomena llindar de risc de pobresa (o llindar de pobresa relativa), que es calcula com el 60% de la mitja dels ingressos per unitat de consum de cada territori. I també que la taxa de risc de pobresa (o de pobresa relativa) correspon al percentatge de població que està per sota d’aquest llindar. En el cas de Catalunya, el llindar de pobresa relativa se situa l’any 2010 en 8.718,6 euros per a les llars amb un sol adult (en el cas del conjunt de l’Estat espanyol, per exemple, d’acord amb la seva renda per càpita més baixa, aquest llindar s’ubica en 7.818,2 euros per a les llars d’una persona). El llindar de risc de pobresa a Catalunya per a llars monoparentals amb dos fills és de 13.950 euros, i per a llars amb dos adults i dos infants, de 18.309 euros. Les persones que viuen en llars ubicades per sota d’aquests llindars de renda són considerades persones que viuen en situació de risc.
Segons dades de l’informe sobre la pobresa infantil a Catalunya, setembre 2012, del sindic, l’ any 2010 el risc de pobresa a Catalunya afecta un 23,7% dels infants menors de setze anys, quasi un de cada quatre. En altres paraules, més de 285.000 infants menors de setze anys estan en una situació de vulnerabilitat a l’hora de satisfer les seves necessitats bàsiques en igualtat d’oportunitats. A tall d’exemple, si es pren com a referència l’objectiu de l’Estratègia Europa 2020 de reduir en un 25% el nombre de població que viu per sota del llindar de pobresa, en el cas de Catalunya aixó suposaria que 71.896 infants deixessin de patir aquest risc de pobresa.
Un segon aspecte destacable de l’informe fa referència al risc de pobresa és més prevalent en determinats col·lectius d’infants. Així, cal posar de manifest que entre les famílies nombroses (llars amb dos adults amb tres fills dependents o més), el risc de pobresa ascendeix al 47,5%, i entre les famílies monoparentals (llars amb un adult amb un fill dependent o més), al 46,6%. Un tercer aspecte té a veure amb el fet que la prevalència del risc de pobresa entre la població infantil és més gran que entre la població adulta, que presenta una taxa significativament més baixa (19,9%). Aquesta circumstància, que és comuna a la majoria de paíssos desenvolupats, denota que la infància és un col·lectiu d’una vulnerabilitat especial, no només per la seva dependència social i econòmica, sinó també pel fet de viure en condicions socioeconòmiques més precàries.
I un quart aspecte de l’informe té a veure amb el fort increment que ha experimentat la taxa de pobresa relativa entre els infants en el darrer bienni, especialment per efecte de la crisi econòmica. Respecte de l’any 2008, la taxa de risc de pobresa infantil ha passat del 17,6% al 23,7%, amb un creixement del 33%.
Així doncs tot apunta a que la infància representa el col·lectiu més negativament afectat per la crisi econòmica, alhora que també sigui un dels col·lectius menys beneficiats pels increments de despesa social característics d’aquests periòdes.
