A partir del divendres 21 i fins al dilluns 24 de setembre, L’ajuntament de Barcelona anuncia a la seva web “la festa dels barcelonins” que “els ciutadans i ciutadanes” de Barcelona tornem a tenir una cita amb les festes de la Mercè. I un dels apartats mes esperats es el festival Barcelona Acció Musical, amb concerts a diversos espais de la ciutat.
La llegenda diu que la nit del 24 de setembre de 1218, la Verge es va aparèixer simultàniament al rei Jaume I, a sant Pedro Nolasco i a sant Ramón de Penyafort. Als tres els va demanar que creessin una ordre de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns. Eren temps de guerra religiosa.
L’any 1687, Barcelona va sofrir una plaga de llagostes i es va posar en mans de la Mare de Deu de la Mercè. Acabada la plaga, el Consell de la Ciutat la va nomenar patrona de Barcelona. Però el Papat no va ratificar la decisió fins a dos segles més tard, el 1868.
Els orígens de la Festa Major
Després que el Papa Pius IX declarés a la Mare de Deu de la Mercè patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar les seves festes al setembre. La Mercè va prendre vol l’any 1902 quan, sota l’impuls de Francesc Cambó, es va celebrar una Festa Major que es va convertir en model de les quals encara avui tenen lloc en tota Catalunya. De tota manera, la història de la Mercè sofriria molts alts i baixos que es van estendre després de la guerra civil i els anys del franquisme.
Amb l’arribada de la democràcia, La Mercè va aconseguir el caràcter de festa popular gràcies a la col·laboració d’entitats de tota la ciutat. Avui, La Mercè és una festa de tota la ciutat i dels seus espais públics.
Una de les programacions més esperades d’aquests dies de festa barcelonina és el Festival BAM (Barcelona Acció Musical) que aquest 2012 fa 20 anys i es celebra amb un programa de música alternativa que presenta propostes d’aquí i de fora.
M’he permès fer un anàlisi de la programació musical del BAM d’aquest any. Però no des del punt de vista artístic (no sóc una especialista i crítica de l’àmbit de la música), sinó des de la presència de dones i homes als escenaris.
I aquest és el resultat:
El divendres 21, dels 16 grups que es presentaran als diversos espais dins d’aquest festival, solament 4 tenen presencia de dones, Dos d’aquest 4 son concerts de dones solistes i dels seus grups –Maika Makovski i la britànica Ikonika– aquesta última definida per l’organització com una de les futures estrelles del seu gènere (musical, es clar…). Hola A Todo El Mundo, Sonny & The Sunsets, tenen dones en el 50% y el 25% de les seves composicions, respectivament.
El dissabte 22, la programació mostra una absència de dones encara mes pronunciada: dels 20 grups que es presenten, solament 3 tenen a dones com a integrants o solistes: el neo-soul de les nord-americanes THEESatisfaction, l’electro-punk del duet frances Kap Bambino i el mestissatge amb els granadins El Puchero del Hortelano (2 dones i 7 homes).
El festival conclou diumenge 23 de setembre amb “una oferta més delicada i evocadora”… “sense renegar de l’ èpica i la intensitat” segons la organització, i suposo que fan referencia a que dels 10 grups que es presentaran a només 3 escenaris, 5 tenen presència femenina: el grup gironí Orchestra Fireluche (majoria de dones), que duran els seus instruments artesanals i de joguina a la Plaça Reial en horari matinal (infantil?) es a dir, a les 13:30 hores. Al vespre, es presenta Maria Rodés amb Sueño Triangular, encetant la oferta de la Plaça Reial amb la seva nova banda de cinc músics; i Los Punsetes (1 dona i 4 homes), que presentaran a Barcelona el seu disc. No oblidem la “fantasia” que ens promet l’organització amb la Lidia Damunt i Doble Pletina, una de les grans esperances del pop.
Hi ha una cosa que em fa “soroll” i és el fet que des de la mateixa organització de la BAM es reconegui al programa que la presència femenina sigui la resposta a “una oferta més delicada i evocadora”… “sense renegar de l’èpica i la intensitat”. És que per ventura l’obra de les dones en la música es queda en el vermut o el que hi ha abans del concert que tots volen veure i sentir? Són per ventura les dones les eternes teloneres?
Que no se’m malentengui. D’entre els grups i artistes assistents, personalment estic bastant agraïda de la programació. La pregunta que em sorgeix és si dins de l’òrbita catalana, o fins i tot internacional, no pagaria la pena fer un esforç per buscar no només el que s’ofereix des del mercat de la indústria discogràfica (que ja sabem com va), sinó també dins dels clubs i sales de música que certament aporten espectaculars artistes a les avantguardes dels diversos continents i que no són productes de mercat.
En cas que m’equivoqui, la pregunta canvia a la següent: havent-hi tantes meravelloses artistes, és que han de triar entre sobreviure o intentar viure de la seva música i de les seves participacions en projectes evocadors? segueixen tenint més dificultats que els homes per “fer el rock” i no solament “l’amor”?
