Portem unes setmanes on les ulleres violetes que algunes portem cosides a la pell es tornen imprescindibles per poder continuar en les nostres militàncies feministes i resistir els embats cada dia més ferotges del patriarcat.
Exemples variats:
En les organitzacions grans de vegades resulta molt fàcil portar als soferts papers dels seus estatuts algunes mesures igualitàries, que a l’hora de complir, suposen rèmores per a alguns dirigents que, un cop apagats els focus dels congressos i silenciats els aplaudiments de companyes i companys, suposen un plus d’incorporacions femenines que no sempre estan disposats a complir.
I no ho estan perquè, es disculpen, “aquests òrgans de direcció que han de ser paritaris, es poden sobredimensionar i no ser operatius”, però en cap cas es plantegen reduir presències masculines, ja que ells són, hi estan i han de seguir-hi estant.
A Ponferrada, no es van tenir escrúpols per pactar la moció de censura amb un assetjador declarat amb vista a obtenir el poder i arrabassar-lo als “altres” perquè “nosaltres” ho podem fer millor, tot i que per a això hàgim de deixar el PSOE que, tot i demanar disculpes públicament pel seu gran error polític, tampoc va posar objeccions a aquesta moció fins que ja s’havia produït. I l’actual alcalde i el seu grup municipal caldrà veure si poden mirar als ulls a totes i cadascuna de les dones que han estat víctimes d’aquest tipus de terrorisme masclista com ho és també l’assetjament sexual, ja que és molt, però que molt difícil de justificar el que han fet. Tot això sense parar-me molt a pensar en tot el que ha hagut de patir Nevenka Fernández amb tot aquest tema i qui, si les notícies que he remirat no m’enganyen, per por va haver d’anar a viure a un altre país mentre l’assetjador no només no es va moure de casa, sinó que a més mai va rebre la condemna del seu partit de llavors, el PP, que va condemnar a la seva també regidora Nevenka Fernández i va emparar l’acusat per assetjament sexual. Molt fort, fins i tot ara, després de tants anys.
En nom a les polítiques d’austeritat que l’actual i misogin govern del PP ens imposa, el passat dia tretze el BOE publicava la supressió de la Comissió Permanent no Legislativa de Dona i Polítiques d’Igualtat, les matèries passaran a tramitar a través de la Comissió Permanent Legislativa de Política Social i Ocupació. I per tant la igualtat comença a desaparèixer objectivament de l’agenda política dels que legislen, la qual cosa és bastant perillós. ¿Haurem agrair açò també al diputat Cantó?
La presidenta de Castella-la Manxa i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, en la commemoració del passat vuit de març i en un acte del seu partit es va quedar tan ampla quan va deixar anar la següent perla: “És molt ofensiu per moltes dones que, com ets dona, has de formar part d’una quota, i això és el més masclista que hi ha per a la dona i és considerar-nos com una massa deforme i que som totes iguals.”
I un cop dit, es va quedar tan ricament. Res de qüestionar les barreres històriques i culturals que les dones tenim per accedir a òrgans de direcció i / o de responsabilitat en organitzacions o empreses. Tampoc cap reconeixement a les dones, fins i tot del seu partit que després dels seus dobles o triples jornades laborals, encara els queda il·lusió per fer les seves militàncies. Ni de reconèixer l’esforç de milers de dones que fins i tot es van deixar la pell perquè nosaltres i fins i tot ella pugui ser on és. No, d’això res. Digna companya d’Ana Mato que utilitzen el masclisme per justificar que es les qüestioni com a gestores públiques que ho són. Terrible exemple per als i les que vénen darrere amb ganes de formar part de la política del futur aixó que estan oferint el PP en general i aquestes dues dones en particular.
Un altre exemple-joia:
“Habemos Papam” va dir amb un fil de veu el cardenal protodiácono. I clar, l’habemus, però encara que el vulguin revestir de progressista per anar amb metro per Buenos Aires, les dones tenim memòria i a més la tenim col·lectiva i de seguida ens assabentem d’algunes de les seves paraules respecte a nosaltres del tipus: “Les dones són naturalment ineptes per exercir càrrecs polítics, l’ordre natural i els fets ens ensenyen que l’home és l’ésser polític per excel·lència; les Escriptures ens demostren que la dona sempre és el suport de l’home pensador i creador, però res més que això “. I segons sembla es va quedar en la glòria l’altra hora Cardenal argentí. Però això sí després d’haver-nos deixat de nou clar a les dones que els que manen a la seva secta són els homes i que en els espais polítics ho han de fer també només homes. És clar, després aquest de faldilles llargues i blanques que és el màxim cap dels de faldilles llargues i negres pretendrà que les dones, ens creiem els seus dogmes i els seus missatges a ulls clucs. Si home, sobretot quan ens relega al paper de “suport” sense cap possibilitat de modificar rols ni d’avançar un mil·límetre cap a la igualtat. Doncs serà que no, senyor de faldilles llargues, encara que siguin blanques.
I ja per rematar la setmana, arriben els nostres flamants governants del PP i en el Consell de Ministres de divendres dia quinze, i a través d’un Reial decret llei aproven l’exigència de 35 anys cotitzats per jubilar-se anticipadament i endureix el subsidi per als majors de 55 anys. És a dir, un pas més per les pensions i un altre cop a la igualtat entre dones i homes. Perquè hem de recordar que les dones som les que tenim majoritàriament els contractes a temps parcial, les que hem interromput les nostres vides laborals per exercir la cura dels nostres majors, menors i dependents, les que en temps de crisi hem sortit abans del mercat laboral. Som també les grans perjudicades amb la regressió de les condicions de la llei de dependència, etc. Però es veu que la nostra flamant ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, no té res a objectar a aquesta mesura absolutament contrària a la igualtat. I el nostre ministre de Justícia tan preocupat per la defensa de la vida més que per les condicions de la mateixa, tampoc ha dit res. És clar segurament estarà encantat que se’ns torni a les dones a la situació de dependència de l’etapa franquista en què un cop casades no podíem treballar fora de casa.
En fi, com veiem, la gran perjudicada, la gran absent en l’agenda política dels nostres governants, legisladors, líders de sectes religioses i altres tipus d’organitzacions està sent la igualtat i per tant, les dones que tornem a ser les més colpejades per aquest tipus de polítiques que, en nom a un ordre androcèntric preestablert, s’oblida d’aquesta màxima que estableix la pròpia Constitució i que parla de IGUALTAT I NO DISCRIMINACIÓ en tots els àmbits.
Podran treure-la de les seves agendes i intentar oblidar-la, però el que no aconseguiran és que les que militem en el feminisme, que ens creiem que realment totes les persones som iguals, que sentim en el fons del nostre ésser que no hi caben discriminacions de cap tipus i que lluitem per això, abandonem les nostres reivindicacions en tots els àmbits per tal de que la igualtat formal de la qual gaudim, esdevingui IGUALTAT REAL I EFECTIVA.
Perquè SI QUE ES POT i serem aquí!
