Dilluns 26 febrer 2024

Dilluns 26 febrer 2024

Periodista y escritora

La feminitat contra les dones

  

OPINIÓ

Vivim temps realment estranys. Un dels fenòmens que més em crida l’atenció és la revalorització inaudita que està experimentant el femení.

 

En la mateixa proporció en què s’està retrocedint en els drets de les dones -vegeu aquest mateix diari* del 14 de maig-, assistim a un auge d’allò que tradicionalment es definia com feminitat: exaltació de l’aspecte, el vestuari, el cabell, el maquillatge, els talons, el bust, les formes arrodonides, en una paraula, la presència. La imatge corporal que, realçada, ens convertia en l’alteritat, l’absolutament una altra oposada a l’home, al masculí; el misteri, l’ornament, la futilitat.

Aquest ideal de feminitat que tant desconcertava als filòsofs, aquesta fotesa que no servia per a res, però com  atractiva resultava! Una mena de maniquí per delit de la vista, aquesta vista sensata, tan centrada en el treball, la reflexió, l’estudi, la investigació, les coses importants de la vida. Els homes tenien dret a alegrar-se a la fi de la jornada amb la visió d’unes criatures adorables que es vestien de manera estrafolària, més exagerada com més allunyada de la decència es trobaven: del vestit escotat i la cotilla de la digna esposa a la lligacama i les mitges negres de les prostitutes, tot un ventall de potingues, bijuteria, penjolls i complements que servís per empolainar i exercir adequadament el paper de bell objecte de contemplació.

Doncs bé, això mateix està tornant segles després que el feminisme s’ embarqués en la dura tasca de fer de les dones subjectes de ple dret. I el més sorprenent és que aquesta sublimació del femení està sent rescatada no només per dones que són vistes com a molt empoderades (llegiu Beyoncé, Cardi B., Nicki Minage, Rosalia, Cristina Pedroche i fins i tot la tan poc convencional Billie Eilish, (Veieu a Vogue) sinó pels homes i especialment per homes que s’auto identifiquen com a dones. Twitter, Instagram, Facebook i les altres xarxes socials estan plenes de trans que es vanen de ser super femenines, molt més que les dones a les que despectivament anomenen cis.

Aquesta exaltació de la feminitat no és casual que es produeixi just quan es torna a discutir què és ser dona. Una cosa que feia temps que crèiem que estava resolta i que el feminisme ja havia decretat i persegueix des de fa més de tres segles: que les dones no són bells objectes decoratius sinó subjectes que reclamen la meitat de tot, que els ha estat usurpat i que han pagat amb la falsa moneda de l’adulació.

Tornem doncs, a estar com a el principi, la discussió i el debat es torna a centrar en qui és més femenina, qui té el pit més gran, qui calça els talons més alts, qui s’emboteix en el body més sexy, qui llueix les ungles més impossibles, qui posseeix els llavis més carnosos, qui té el cul més apretat. Ser dona s’ha convertit en un fetitxe, però aquest cop per decisió pròpia, perquè ja sabem que el neoliberalisme galopant en què vivim considera que l’auto cosificació és producte de la lliure elecció.

Aquesta revaloració del femení es fa a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, les institucions, inclosa l’ONU, que ha llançat la Unstereotype Alliance per combatre els estereotips de gènere on, però, figuren empreses com Bayer que, com se sap, a més de vendre aspirines comercia amb hormones. Tot això no es diu així, és clar, sinó que el lloable objectiu és fomentar “la inclusió i la diversitat”.

Mentre rescatem de nou el concepte de feminitat i elevem als altars el més ranci embolcall femení inventat pel patriarcat, difuminem la realitat material de les dones de carn i ossos, les esborrem del llenguatge comú, les menystenims en els arguments que aporten, les desqualifiquem si protesten, les desplacem dels seus espais, suprimim el finançament específic, usurpem els organismes que les defensaven, retallem els recursos contra la desigualtat i més encara, escatimem parlar pròpiament de sexe i desigualtat. Tot això ho està fent la dreta amb l’entusiasta col·laboració de l’esquerra. I són moltes les capdavanteres que s’uneixen a aquest donacidi al crit de visca les cadenes!

 

*Publicat a Diari Públic

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Juana Gallego

Juana Gallego

Juana Gallego Ayala (Arriate, Málaga) es profesora titular de la Universidad Autónoma de Barcelona desde 1989. El 2001 recibió el Primer Premio del Consell Audiovisual de Catalunya por el trabajo que había dirigido con su equipo de investigación, que se publicó con el título de La prensa por dentro (2002). Entre sus publicaciones destacan Periodismo social (2014); De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad (2013); Putas de película. Cien años de prostitución en el cine (2012); Eva devuelve la costilla, (2010); Si te vas te mato. Mujeres que murieron por su libertad, (2009); El sexo de la noticia (2000) o el pionero Mujeres de papel. La prensa femenina en la actualidad (1990). “Many Women, Little Power” en Handbook of Women and Journalism (2013).
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

El Prat de Llobregat: CURS Novel·la criminal escrita per dones / La Independent / Notícies gènere

  Coordinat per Elena Losada (Centre Dona i Literatura) amb la participació de l’escriptora Rosa...

Mataró: Les dones viatgeres, una mirada de gènere: Cristina Chaves / La Independent / Notícies gènere

Elles viatgen soles (un nou mercat turístic?). Viatges en femení, per què?, perquè l’equipatge és...

“Ni Guerra que ens Oprimeixi, ni Pau que ens Destrueixi”

Ahir es va commemorar el dia Internacional de les Dones per la Pau i el...