Dijous 30 maig 2024

Dijous 30 maig 2024

Compartir

La crisi mundial i el dilema de la migració

Ja fa més d’una dècada, recentment acabat el batxillerat i sense poder cursar estudis a la universitat, per raons econòmiques però que segueix sent el meu gran somni, i donada la precarietat familiar -moments de manca de menjar, entrada d’aigua pel sostre quan plou, em vaig embarcar en una aventura, anant de país en país, creuant fronteres d’alta perillositat amb l’objectiu final d’arribar a Europa.

Avui més que mai viuen en la meva ment aquells dies de fred espantós al desert entre Níger i Líbia, la solitud i la incertesa, la pols que generava el camió carregat d’éssers humans com si fossin mercaderies, la baralla en el camió passant pels dies de calor sufocant al campament improvisat abans del salt final a Europa a Al Aaiun dels traficants d’humans, gairebé tots consumidors de droga, la set i la fam al campament, el cop de les ones que va sembrar terror, terror agreujat per la memòria d’aquells amics i familiars morts en la travessia, tant al desert com al mar.

Abans de l’assalt final no vaig parar de pensar en els últims moments que vaig passar amb la meva família, sobretot el dia de la meva partida -els meus tres germans dormien al mateix llit al racó de l’habitació per evitar el degoteig quan plovia. Era l’agost i plovia encara. Es van aixecar els tres, mig adormits per acomiadar-me. Vaig tocar els seus caps com a comiat. La meva mare va resar per mi: “Ho deixo tot en mans de Déu”, eren les seves últimes paraules i ens varem acomiadar. Tots plorant. Veuré una altra vegada la meva família? Arribarem o morirem? Per què he vingut? Aquestes eren algunes de les tantes preguntes sense resposta que passaven pel meu cap. I les onades seguien colpejant fort. Vaig repetir les últimes paraules de la meva mare abans del nostre comiat.

Reconec que va haver de passar més d’una dècada, i gràcies al suport d’una amiga que em deia: “això ho has d’escriure”, per tenir el coratge d’acceptar en primer lloc que vaig fer aquesta travessa, que és més cap a la mort que cap a aquesta Europa que vèiem com el “paradís”. Set dies i nits perduts en alta mar. Set dies i nits de fred intens, de por, de foscor durant la nit, de fam i set, de records tan bons com dolents. Però per sort varem tocar terra ferma.

Per a mi i molts altres que s’arriscaven el principal problema no era morir al mar, amb l’arribada al “paradís” ja no hi hauria més problemes. Es poden fer els estudis que tant desitges, arreglar aquesta casa que gotejava, pagar estudis als germans, evitar que falti menjar a casa, casar-se i tenir fills i un cotxe, en fi, viure bé.

Però per aconseguir el somni europeu la persona nouvinguda s’enfronta cada vegada a més reptes; com escrivia Nelson Mandela en el seu llibre Un camí gens fàcil cap a la llibertat, després de pujar un turó, es descobreix que darrere queden més turons. Del problema d’allotjament al menjar, passant per la por cada vegada que veus passar un furgó policial per si t’envien al teu país, malgrat tots els riscos i esforços, sense haver dut a terme cap dels projectes que et van fer lliurar-te a l’aventura. Un amic meu a Alemanya em va dir que ha patit més per controls policials que en tota la travessia. L’altre deia que després de l’arribada li costa admetre que ha arribat realment, pel que ha trobat.

En ser decebut per allò que s’esperava, és lògic plantejar-se tornar. Però és poca gent la que està disposada a enfrontar-se sola i amb les mans buides a tota una família, família que ha venut el seu últim tresor, que pot ser una vaca, un terreny, “Forio” (arracada de mida gran feta d’or, que la família regala a la filla en casar-se) de la seva mare o germana pensant que tot canviarà de la nit al dia en arribar a la terra promesa. Aquest “deute” que és porta com a cadena al coll és el que el condemna a aguantar penes de presó, a buscar coses a les escombraries, a aguantar un sou miserable i, si cal, a vendre droga als carrers per no avergonyir-se davant la família. L’escriptor francès, Serge Latouche va fer unes anàlisis impressionants sobre les donacions, el sacrifici i el “deute” en el si de certes societats africanes a L’altra Àfrica, una de les moltes obres seves publicades.

Gràcies a la bonança econòmica en un principi, les remeses de la immigració representen un factor important en la vida socioeconòmica dels països d’origen. I a sobre es punxa la roda de la bonança amb les conseqüències que coneixem: l’atur, el sistema educatiu i sanitari, que es debilita cada vegada més de manera que s’exclou a certs col·lectius, com el dels “il·legals”, de l’atenció sanitària a Europa en ple segle XXI. No obstant això, el que no es comenta gaire, malgrat el constant bombardeig informatiu mediàtic sobre l’actual crisi mundial, són els seus efectes en els països emissors d’immigrants, en la majoria dels quals la crisi és una constant i la ciutadania és víctima directe de la injusta desigualtat en el món, en el qual els països que anomenem industrialitzats amb tot just 20% de la població mundial consumeixen més del 70% del consum mundial. Només cal obrir els ulls per adonar-se de la vergonyosa desigualtat que caracteritza el món.

Els nombrosos informes de les Nacions Unides sobre aquesta matèria i les publicacions d’experts i expertes en desenvolupament internacional continuen denunciant aquesta xacra encara que cau en oïdes sordes, com sempre. I, si les coses estan difícils per a aquest percentatge tan petit en el món amb l’actual crisi, com serà per aquesta gran majoria immersa des de sempre en la crisi, la culpa i complicitat de la qual compartim tots. Algú va afirmar que tota la humanitat, per ser humana, comparteix la culpa per les injustícies comeses al món, sobretot de la injustícia comesa en la nostra presència, en ser testimonis del que no podem ignorar. 

Fa poc he tornat de Gàmbia, el meu país d’origen, després de dos mesos d’estada, i com és lògic la crisi actual està deixant les seves petjades. El preu dels aliments bàsics, com l’arròs i el sucre, no para de disparar-se i, com en molts països d’origen d’immigració, la trucada telefònica per donar el número secret de l’enviament de divises triga cada vegada més o ni arriba. Cases a mig construir, a la gran majoria d’estudiants que depenen del germà o de la germana a Europa no li queda altra opció que abandonar els estudis, filles i fills que volen veure llurs pares i mares, però no pot ser, com ja comença a ser el cas aquí amb la sortida massiva de gent a altres països a la recerca de treball.

I com sortir d’aquest atzucac? No ho sé. Però sé que, davant de la situació actual, no hem de perdre l’esperança, més aviat prendre-ho, tant a nivell individual com col·lectiu, com una invitació a la reflexió i a l’autocrítica i plantejar seriosament la necessitat d’humanitzar les nostres relacions, començant de persona en persona fins al nivell dels països.

Al llarg de la història, per desgràcia, la relació humana en gran majoria de les ocasions s’ha basat en la mentida i l’engany i en la dominació i l’explotació per aconseguir els nostres objectius tant individuals com col·lectius. Aquesta manca de respecte a la figura de la persona i aquesta malaltia incurable del poder i els diners és el que fa que els éssers humans duguin a terme matances, esclavitzin a les seves i als seus congèneres, paguin un sou miserable mentre les empreses generen milions, li diguin al consumidor o consumidora que ha tingut un bon tracte després de signar una hipoteca quan en realitat se li ha mentit i l’han enganyat. Aquesta manca d’escrúpols és el que ens fa insensibles davant els alts nivells de mortalitat infantil evitables, és el que ens porta a descuidar el futur de la canalla, el benestar de la nostra gent gran, que han treballat durament tota la seva vida, rebent pensions miserables i podrint-se en residències mentre ens sobra espai a casa i gastar en capricis i lliurar guerres destruint la vida a tot un país a base de mentides. I no passa res. I no només no passa res, sinó que els botxins campen amb absoluta impunitat i a sobre donen lliçons sobre el què és bo i el què és dolent, el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer.

A ningú ha d’estranyar que el mur construït a base de mentides i enganys comenci a ensorrar-se i que ha arribat l’hora de reconstruir abans que tot s’ensorri en la seva totalitat. La construcció d’una societat nova i sòlida ha de començar per un canvi profund i positiu en la nostra manera de veure les persones i tractar-les com volem que ens tractin.

Des de la punxada de la bombolla ens arriben una infinitat de termes econòmics: ajustament estructural, banc dolent, retallades pressupostàries, política d’austeritat, prima de risc, etc. No crec en res de res i no entenc res malgrat que l’economista català, Xavier Sala i Martín, va explicant molt bé els termes en els seus interessants articles, però sé que la sortida de la cruïlla passa per donar importància al valor humà. Per tant, urgeix la necessitat, avui i ara més que mai, de revitalitzar i donar impuls a la ideologia de l’enginyer i acadèmic català Pere Duran Farell que deia que “el primer sempre i en tot moment han de ser les persones” i no com ha estat fins ara: primer els diners i després, si és possible, les persones. I si no, doncs no passa res.



 *Gambià resident a Premià de Mar. Associació per al Desenvolupament de Kuwonku

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Colòmbia: dràstiques sancions contra el feminicidi / La Independent / Noticies Gènere

La Plenària de la Cambra de Representants de Colòmbia, va aprovar el passat 2 de...

8M: Es prepara la primera vaga mundial de dones

“Estem fartes de la violència física, econòmica, verbal i moral dirigida contra nosaltres”, afirma...

Del silenci estant: d’Albina Francitorra a Montserrat Roig

Només trepitjar la cambra i em vaig dur la mà a la boca. No gosava...