No hay traducción disponible
OPINIÓ
Per a que es fan les reformes? Algunes de les primeres Constitucions dels Estats moderns asseguraven que la ‘recerca de la felicitat’ havia de ser l’objectiu del legislador. Rebaixarem les expectatives en aquests temps àrids que corren i ens conformarem a desitjar que les reformes serveixin per a solucionar problemes existents i, si no es demanar massa, per avançar en allò que ens sembla de justícia. Per exemple, la igualtat de drets entre homes i dones en el món laboral.
Posem que vivim en un Estat que, legalment, reconeix la igualtat de drets. Però que socialment està lluny encara d’aconseguir una igualtat efectiva en les possibilitats de promoció professional entre dones i homes. Posem que, tot i que les dones ja som el 45% del total de la població activa i que superem als homes en nivells de formació, seguim cobrant menys salari per a la mateixa feina i ocupant molts menys càrrecs d’alta direcció que els homes.
I posem que en aquest Estat es du a terme una reforma laboral. Els constitucionalistes il·lustrats es jugarien el coll a que aquesta reforma, a banda d’incidir en d’altres qüestions del món laboral, aprofitaria per avançar cap a una societat més justa i acabar amb aquestes desigualtats. Doncs el perdrien, el seu venerable coll. Perquè la reforma aprovada pel govern del PP, amb el suport de CiU, no només no fa res per solucionar les desigualtats laborals entre homes i dones si no que, des del meu punt de vista, les agreuja.
Bàsicament, a través de dos aspectes: a través del foment dels contractes temporals i del foment dels contractes a temps parcial. Ambdues modalitats són aclaparadorament utilitzades per les dones. Òbviament, en una gran majoria dels casos, no per gust si no per un ‘detall’ inseparable de qualsevol anàlisi que es faci del món laboral des de la perspectiva de gènere: la conciliació de la vida familiar i professional segueix recaient bàsicament sobre les dones. Ja sigui per la maternitat o per la cura de familiars dependents (gent gran o discapacitats), al nostre país és la dona la que ‘s’ho fa venir bé’ per conciliar els dos móns.
El 75% dels contractes parcials, per a les dones
I no hi ha avenços significatius per a combatre aquesta ‘norma’ social. Ni legislativament (la Llei de Dependència, d’haver funcionat realment –que no ha estat així- hagués pogut fer molt al respecte), ni des del punt de vista de l’educació (el repartiment de rols segueix, a l’hora de la veritat, inamovible).
Així, el 75% del total de contractes a temps parcial són per a les dones. Gairebé 1.800.000 de dones en front uns 590.000 homes, segons dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística). Les dones tripliquen el nombre de contractes parcials respecte els seus col·legues masculins i, segons les últimes enquestes sociològiques, les dones assumeixen 30 vegades més que els homes aquest tipus de contracte per ‘obligacions’ familiars.
És fàcil deduir que a les persones amb un contracte a temps parcial els hi serà força més difícil promocionar-se professionalment davant dels treballadors a temps complert. D’aquesta manera, la manca d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones per accedir a alts càrrecs o càrrecs entremitjos a les empreses es perpetua. I també d’aquesta manera les dones (que, recordem-ho, estem percentualment més formades que els homes) seguirem estant infra empleades professionalment i infra pagades.
L’actual reforma laboral agreuja aquestes situacions. Tot i que segons la EPA (Enquesta de Població Activa), el nombre de contractes a temps parcial a Espanya ha augmentat un 30% des de l’any 2007, el text de la reforma assegura que “el treball a temps parcial constitueix una de les assignatures pendents del nostre mercat de treball”.
La contra argumentació que es fa des del Govern és que Espanya està per sota de la mitjana europea en quant a nombre de contractes parcials. I és veritat. El que s’obliden d’afegir des del Govern és que el Salari Mínim Interprofessional a Espanya és de 641 euros al mes, mentre que a Holanda és de 1.220 euros; a Bèlgica és de 1.213 euros; i de 1.170 euros a França, per exemple. Òbviament, és bastant més factible assumir econòmicament un contracte parcial en aquests països que a casa nostra.
I si a algú li quedava encara algun dubte que la reforma aposta pels contractes parcials, el legislador s’ha encarregat d’acabar-ho d’arreglar: elimina la prohibició de realitzar hores extraordinàries. Així, es modifica l’Estatut dels Treballadors (de 24/03 de 1995) i es permet que “els treballadors amb un contracte parcial puguin realitzar hores extraordinàries”.
No cal ser molt llesta per imaginar que a una empresa amb dificultats li surt més a compte contractar a temps parcial (menys sou i menys despesa en cotitzacions a la Seguretat Social) i, si es dóna el cas, obligar al treballador a realitzar hores extraordinàries –amb un límit d’hores, això sí, que marca la llei). La perversió és doble ja que l’única i hipotètica avantatge que tenia el contracte a temps parcial, la de conciliar, s’elimina tot d’una a l’obrir la porta a les hores extres.
La segona càrrega de profunditat sobre les dones d’aquesta reforma laboral és el foment del contracte temporal. De nou, les raons per a les que hi ha un percentatge més alt de dones amb contractes temporals que no pas homes s’han de buscar en els rols socials que se’ns han atribuït. La reforma, al contrari del que assegura el Govern, no promociona els contractes indefinits (fent-los més atractius a través de l’abaratament de l’acomiadament) si no que fomenta la temporalitat. El millor exemple: la condició d’agències de col·locació que la reforma atorga a les ETT (Empreses de Treball Temporal). Imagino que amb aquest nom no cal fer gaires més aclariments.
Quines bonificacions?
Per rematar la feina, des del Ministeri de Treball s’insisteix que la reforma incorpora beneficis fiscals a les empreses per a promocionar la contractació de dones. Però els requisits que demanen aquestes bonificacions són tant concrets, que a l’hora de la veritat la translació a la realitat serà ben minsa. De fet, les bonificacions augmenten en cas de ser dones sempre que sigui a sectors en què “aquest col·lectiu estigui menys representat”. Perplexa resto. A quina activitat econòmica som menys representades si som el 45% de la força laboral? I quin % menys hem de representar dins un sector per a que aquesta clàusula tingui efecte?
La veritat és que no sembla que aquesta reforma cerqui ‘la felicitat del poble’. Però el que és segur és que no ha tingut gens en compte les desigualtats que persisteixen en el món laboral entre dones i homes. És més, sembla que el legislador s’hagi esforçat en agreujar-les.
Algú podria argumentar que no és la reforma laboral ‘per se’ la que obliga a les dones a assumir contractes temporals i a temps parcial. I tindrà raó. Però és que el problema no és una part del tot, si no el conjunt. I el conjunt és que no es duen a terme polítiques socials enfocades a que les dones i els homes comparteixin les responsabilitats familiars i es reparteixin el gaudi de la conciliació. Això vol dir més despesa per a fer-se càrrec, des de les institucions públiques, dels nostres dependents; més despesa per a construir suficients escoles bressol gratuïtes des dels primers anys de vida dels infants; i vol dir legislar per augmentar les baixes laborals maternals i paternals sense por a perdre el lloc de treball, ni ser penalitzats i penalitzades laboralment. Així, potser els contractes a temps parcial no serien una necessitat si no, en tot cas, una opció per a empresa i treballadors, homes i dones, en funció d’altres paràmetres no relacionats amb el rol de gènere.
Però a Espanya, i a Catalunya, no només no s’aproven aquestes polítiques des dels nostres governs si no que s’aproven reformes laborals com l’actual que, això si que li ho reconec a la nova llei, s’adequa perfectament a les polítiques de desigualtat de gènere que perpetuem.