Per María Galindo.
Reproduïm la intervenció de María Galindo a la Taula de Drets Humans del We Call It Feminism realitzat a Madrid el 25 de març de 2023:
Els canvio el dret al vot pel dret a la redefinició radical del que s’entén per política.
Els canvio el dret al matrimoni igualitari per l’abolició del matrimoni.
Els canvio el dret a la inscripció del delicte de feminicidi al codi penal pel dret a no ser assassinades.
I els suggereixo que, si els preocupa el tràfic de persones, especialment les espanyoles i europees aquí presents, lluitin per l’abolició de la Llei d’Estrangeria i no per la criminalització de les treballadores sexuals. I, per si de cas, aquesta lluita no es pot donar en el context dels seus sistemes polítics nacionals perquè aquestes coses no es decideixen aquí.
Aquest preàmbul no és retòric, sinó una crida a preguntar-nos traïdorament: què fer? No què fer amb els drets, sinó què fer amb la política?
Agraeixo la invitació que em fan. Sóc aquí perquè no puc menysprear cap espai de parla, ja que vinc d’un país que al mapa mundial no existeix; on, a més, sóc pària i el meu treball està subjecte a polèmiques i persecucions contínues.
No puc negar que la invitació m’ha estranyat venint d’un ministeri.
En aquesta taula de drets humans em trobo desubicada. La meva feina no s’emmarca dins del que anomenen drets humans. I mentre ho dic em pregunto: A què en diuen drets humans?
En diuen drets humans moltes vegades aquest conglomerat de lluites perilloses i subversives a les quals per la seva força no les poden esborrar; però que, també, per la seva perillositat per a l’ordre social constituït, prefereixen catalogar com a lluites pels drets humans.
Prefereixen premiar-les i domesticar-les. Amb l’etiqueta de drets humans intenten despolititzar-les, suavitzar-les i expulsar-les del camp a què realment pertanyen que és el camp de la invenció de noves formes i arrels de política.
El meu ofici no és la lluita pels drets humans, sinó la invenció de pràctiques polítiques feministes massives, des de baix i des de fora de l’Estat, i que tenen la força de construir una empatia social gegant antifeixista. És a això al que em dedico i és això el que m’embarra de cap a peus, però també és això el que em permet estar marcant empremta històrica al meu país.
Tinc la capacitat de fer-me entendre amb una societat sencera i sumar esperances lluitant per coses molt concretes i petites que l’Estat i els partits polítics menyspreen, com a petitons i que jo anomeno com a “política concreta”.
Considero que la comprensió dels feminismes com a lluita per drets és un parany esgotat on no cal caure-hi.
No és que “als drets humans els hi faltin els drets de les dones” per completar-se.
No és que, en clau interseccional, als drets de les dones els hi faltin els drets de les dones expulsades de l’univers blanc heterosexual.
El problema no són drets per a les treballadores sexuals, les treballadores de la llar o les mal anomenades migrants. Migrants que no són res més que exiliades d’economies neoliberals on no hi ha feina. Migrants que no són res més que: expulsades de territoris de saqueig ecocida, d’on només pots fugir.
El problema no és sumar drets als drets humans perquè siguin més humans.
Agendar drets, sector per sector i univers per univers, en una mena de relat èpic de recerca de repartiment o ampliació de drets per part dels Estats, és perdre temps històric, energia vital, creativitat política i capacitats que és urgent gastar en un altre projecte i en una altra banda.
I, com si no fos prou, seguir parlant de drets és avorrir la gent i ser còmplice de provocar l’apatia social generalitzada per l’absència d’il·lusions mobilitzadores.
No hi ha política, hi ha privatització de la política.
No hi ha democràcia, hi ha machocràcia.
No hi ha democràcia, hi ha democràcia escombraries on amb el vot no decideixes res.
No hi ha eleccions, hi ha escenaris de màrqueting electoral.
No hi ha Estats Nacionals sobirans, hi ha un projecte supraestatal colonial capitalista al que se supeditan els Estats. On els governs són simples administradors.
Per això cal parlar de política i no de drets.
Però, si volen parlar de drets, cal dir que són retòrics perquè no és el mateix enunciar-los que exercir-los.
Si volen parlar de drets, cal dir que és una discussió xantatgista: te’ls dono, te’ls trec, o te’ls retallo i mutilo.
Si us donen drets, no podeu qüestionar l’estructura sistèmica te’ls atorga. Perquè els drets et col·loquen al lloc de client del sistema i no de subjecte.
Si volen parlar de drets, cal dir que se segmenten per ordre de prioritat i importància i que els qui estem a la cua esperant els nostres ja estem cansades de tanta postergació històrica.
Si volen parlar de drets, cal dir que el capitalisme ens ha tret la sobirania sobre els nostres cossos; per això caldria parlar de recuperar allò perdut i no d’obtenir allò nou.
El problema no són els drets que falten sinó la definició mateixa: la pretensió d’universalitat en un món pluriversal.
No s’empassin el conte que universal vol dir per a tots, tots i totes.
Universal vol dir europeu, blanc imperial, colonial i d’una única matriu civilitzatòria, entesa com a model de societat i model de democràcia únic, de democràcia que cal acatar i copiar.
Resulta que fins i tot els drets humans serveixen d’instrument de mesura colonial.
Per això es pot criticar Maduro o Ortega, que està molt bé que se’ls denunciï i critiqui, però no es pot denunciar el que fa Israel o els Estats Units.
Les violacions als drets humans comeses a Europa o pels Estats europeus no compten com a barbàrie, no compten com a violació. No són denunciables com:
Dictadura racista,
Dictadura capitalista o
Dictadura extractivista ecocida.
Aquí, el problema són els propietaris i les propietàries dels drets humans, i allò que declaren humà respecte del que declaren animal, el que declaren legítim i digne de vida respecte del que declaren danys col·laterals.
Som a Europa amb un mar mediterrani convertit en una fossa comuna on, com ja ho van fer al segle XVI, són desposseïts de la seva condició d’humans masses humanes sense que ningú o molt pocs s’atreveixin a dir alguna cosa, a risc de ser criminalitzat@s com Helena Maleno, acusada de tràfic de persones per intentar salvar vides al mar.
Els organismes de drets humans emeten un discurs que és pervers, que és una màscara per tapar la mort, que és una hipocresia necessària perquè ningú no s’atreveixi a prendre consciència del que s’està fent realment.
S’està matant al Perú i aquest no és un problema nacional d’ingovernabilitat, sinó que és perquè l’ordre colonial mundial pugui seguir el seu curs i aquestes morts serveixin a tota la regió per continuar controlant l’extracció de matèries primeres en les condicions que els Estats alemany, xinès, rus o nord-americà ho imposin.
Imposicions on L’Estat Espanyol juga un paper de guarda de seguretat de la porta de la discoteca.
El problema no són drets sinó mons i projectes polítics.
Estic aquí desubicada.
Ferum a ají picant.
El meu passaport fa olor de cocaïna, substància il·legalitzada perquè a Colòmbia, Mèxic o Bolívia això ens costi una narcoguerra sagnant, l’única solució possible de la qual és la legalització de les drogues i la despenalització del full de coca, que es neguen a discutir, perquè les nostres morts no valen en la comptabilitat de violacions als drets humans.
Ferum a liti.
Faig olor d’Amazònia incendiada.
L’olor d’or i plata del segle XVI no se m’han tret del cos.
Estic aquí desubicada.
No vull fer lobby a Ginebra pels drets X, J o P.
No vull cercar una audiència amb els amos dels drets humans.
Per dir que som humans i humanes, encara que vinguem de Bolívia, Haití o qualsevol altre destí esborrat del mapa del que és humà.
No vull que es jactin amb el meu lesbianisme tercermundista i em brindin suport internacional, que consisteix en copets a l’esquena a canvi que se sentin més civilitzades.
Em dedico a pensar i construir un projecte despatriarcalitzador, anticapitalista i anticolonial, que rebassa tot discurs de drets, siguin aquests de dones, animals, trans, o mariques.
Poden acusar-me de perdre la perspectiva del possible.
Jo els acuso d’avorrir-me.
Disculpin que els falti el respecte temàtic, així.
Tot i que diuen que parlem el mateix idioma, no sembla que ens entenguéssim.
En aquests escassos 10 minuts que em donen, és tot el que els puc dir.
Per acabar un desig:
Desitjo que canviïn el nom a la Declaració Universal dels Drets Humans.
M’agradaria que la nomenin d’aquesta manera:
Declaració retòrica dels drets dels quals els europeus consideren com a humans.
El projecte no és prendre el poder.
Davant el poder no t’empoderes.
Davant del poder et rebel·les.
El projecte és fer la revolució.
Moltes gràcies.
