lunes 26 febrero 2024

lunes 26 febrero 2024

Compartir

Acompanyar el canvi de les polítiques per trencar la visió patriarcal, i seguir aprenent

Entrevista a David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària del Govern de la Generalitat


davidminoves1._Fabiola_LlanosDavid Minoves, llicenciat en Belles Arts, es defineix com un activista amb compromís social i nacional. Amb el primer govern del tripartit el 2003, es va encarregar de la posada en marxa de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), amb el càrrec de director. “He viscut els dos moments més interessants de la cooperació: posar en marxa una agència i orientar-la políticament.



Conec l’altra cara de la moneda: la del reclam de destinar el 0,7 % a la cooperació internacional. És necessari treballar des de les institucions i també tenir un peu al carrer i estar connectat a la realitat”, diu a La Independent. 

 

Fabiola Llanos (F.LL).- La cooperació catalana ha avançat molt: ara es reflexiona sobre el tipus de cooperació que es porta a terme, i s’han desenvolupat diverses estratègies. Una d’aquestes és la del gènere. Com es vol implantar en l’àmbit de la cooperació?


David Minoves (D.M).- Durant molt de temps ens hem centrat en la “quantitat” de cooperació que fèiem. Ara, en canvi, ens fixem molt en la “qualitat”, en el “com” fem cooperació, que és molt important i pertinent per saber si els resultats obtinguts s’ajusten als objectius plantejats. Una de les agendes internacionals més importants que seguim és la Declaració de París sobre l’eficàcia de l’ajuda, i l’any 2008 va tenir un aterratge més real, amb diferents conceptes damunt la taula: el d’”apropiació”, per part dels països donants, de la cooperació que realitzen les persones i les administracions dels països del Sud; el d’”harmonització” entre donants, per no generar burocràcia ni despeses extraordinàries; el de la “coherència” que necessita el propi país per fer l’exercici de rendició mútua de comptes. Després d’elaborar el segon Pla Director (2007-2010) vam considerar que un dels eixos transversals de la cooperació catalana hauria de ser l’equitat de gènere, amb l’apoderament de les dones com un objectiu específic, ja que l’enfortiment del paper de les dones no deixa de ser un mecanisme per trencar una relació de poder injusta.


Vam començar fa un parell d’anys i hem acabat tot just ara. Hem passat per tres fases: la primera, posar-nos d’acord en el què; la segona, quina havia de ser la metodologia, que ha estat molt participativa; i la tercera, que ha estat l’aprovació. Per a l’elaboració vam comptar amb col•laboracions externes, unes consultores ens van fer una anàlisi en tres vessants: Un vessant estratègic (diàleg entre els diferents actors) davant de l’apoderament de les dones i de la transversalitat de l’equitat de gènere; un vessant operatiu (com elaborem els projectes, els programes i la planificació); i un darrer vessant, l’institucional (com podem incorporar a la nostra estructura d’institució, aquests canvis). Trencar el model històric patriarcal de cooperació.

 

{youtube width=”300″ height=”230″}IqmvtoXaM70{/youtube}


F.LL.- Quines noves eines d’avaluació i seguiment s’obtindran a través d’aquestes noves directrius?

 

D.M.– Les directrius proposen, pel que fa a l’estructura de la Direcció General i l’ACCD, la creació d’una àrea específica de gènere per impulsar i desenvolupar una estratègia dual d’equitat de gènere que, a més, proposaria punts focals en les diferents unitats de planificació i d’execució. Aquesta àrea proposaria canvis i millores a tots nivells, per exemple, en la contractació de personal (modificació de requisits i criteris de valoració per sortir d’un biaix d’iniquitat de gènere), en el funcionament intern de les reunions o de presa de decisions… Però l’actuació que em sembla més interessant és la que es proposa en la cooperació directa, perquè treballem aquestes directrius tot enfortint les polítiques públiques als diferents nivells de govern: les estructures, les unitats que es dediquen a la transversalització de l’equitat de gènere, i també en la legislació, per a poder incidir sobre accions concretes.

D’aquesta manera, acompanyarem els processos de canvi de les polítiques públiques per trencar la visió patriarcal i el model històric de cooperació que malauradament a vegades reproduïm. Per coherència política, ens hem fixat molt en el Pla d’Igualtat que hi ha a Catalunya, i amb l’Institut Català de les Dones (ICD). El mateix Govern ha interioritzat el Pla d’Igualtat de Catalunya i, nosaltres, paral•lelament, fem seguiment al Sud a través d’aquesta nova adaptació, malgrat que en alguns països les velocitats són diferents. Mentre estem acompanyant, nosaltres també aprenem.

 

F.LL.Com es podria avaluar aquesta cooperació amb governs de països on no tenen les primeres necessitats satisfetes i aquestes polítiques d’equitat de gènere són una mena de luxe que encara no volen o no poden permetre’s? Quin seria el procés d’avaluació sense intermediaris (com són les ONG)?

 

D.M.– La cooperació directa és la que més ha crescut aquests últims anys, i és la més estratègica en l’àmbit del desenvolupament perquè comporta una direcció política més clara. Però el sector de les Organitzacions No Governamentals (ONG) són el principal actor executor de la cooperació a Catalunya, i també han d’apropiar-se de les directrius, fer-les seves i interioritzar-les. D’aquesta manera, donarem suport, no només a organitzacions feministes i de dones, sinó també i, sobretot, a l’aplicació d’una concepció molt més transformadora pel que fa a les desigualtats de poder entre homes i dones. La cooperació catalana és participada (tots els actors les executen) i participativa (tots els actors la defineixen).

Nosaltres treballem per la governança democràtica i un bon exemple n’és Colòmbia, on actuem a nivell local, departamental i nacional, és a dir, directament a través dels governs i indirectament a través de sindicats i organitzacions de la societat civil. En països on els mecanismes d’apoderament de les dones són febles i no ens permeten treballar-hi des de la cooperació directa, ho fem a través de les organitzacions de la societat civil que reclamen aquests drets a nivell teòric, legislatiu o sindical.

davidminoves2._Fabiola_Llanos

 

F.LL.- D’una banda, parla de potenciar l’equitat de gènere dins del Govern català, i d’una altra, veiem com desapareix el ministeri d’Igualtat a Madrid. Creu que Catalunya és capdavantera en temàtiques d’equitat de gènere? Quina reflexió fa d’aquesta situació?

 

D.M.– El fet que hi hagi un ministeri d’Igualtat dóna molta visibilitat a les polítiques d’equitat entre dones i homes, però també és cert que a l’Estat espanyol s’ha donat una situació bastant sui generis: a mesura que es desenvolupaven polítiques d’enfortiment autonòmic i processos de descentralització tot aplicant el principi de subsidiarietat, es mantenien les estructures de l’administració central. Això és una incoherència: si la competència de Salut la té el Govern de Catalunya, però es manté un ministeri amb el mateix nombre de funcionaris, amb les mateixes estructures, amb les mateixes despeses burocràtiques, estem davant d’un cas d’ineficiència.

Això, en època de crisi, pot generar un problema d’ineficàcia: recursos públics que estan doblats, que no estan coordinats o que no són complementaris. A Catalunya volem més competències, tant en polítiques de dones com en altres àmbits. La creació d’aquest ministeri es va produir en un moment polític i econòmic de vaques grasses i, ara, quan s’ha vist que aquest nivell de despesa no era possible, s’ha optat per una reducció. Que desaparegui el ministeri d’Igualtat no m’agrada des d’un punt de vista simbòlic, però tampoc no estic d’acord a mantenir estructures ministerials sense competència real, perquè això és política de façana amb promeses incomplertes. 

 

F.LL.- Fa uns quants dies va ser a Brussel•les en una reunió de la Comissió de Cooperació del Parlament Europeu. Expliqui’ns què fa Catalunya en aquest espai.

 

D.M.– Vaig representar una plataforma d’àmbit europeu, la Xarxa de Governs Regionals i Locals, i la reunió tenia com a objectiu fer entendre a la Comissió de Desenvolupament del Parlament Europeu la importància que tenen els governs regionals i descentralitzats a l’hora de desplegar l’agenda d’eficàcia de l’ajuda al desenvolupament. Era un tema molt específic, però s’ha obert una finestra d’oportunitat. Ara fa un parell d’anys es va publicar un informe del Parlament Europeu sobre el nou nínxol que poden representar els actors descentralitzats, però sovint es confonen amb les ONGs.

Hem d’explicar que no, que som governs, no només a l’hora de gestionar i d’executar o de fer assistències tècniques, sinó que també volem decidir: som actors polítics que volem entrar a l’agenda, parlar i participar. Això no és fàcil, perquè l’àmbit europeu és molt buròcrata, molt complicat: tot es confon i encara es mantenen les estructures antigues. Els estats, la Unió Europea (UE) i els actors tradicionals, com les ONG, no sempre entenen què som realment. Vam anar a fer una tasca d’incidència política molt necessària, al meu parer. Capacitat legislativa i executiva de Catalunya com a valor afegit

 

F.LL.- I quina és la visió que es té a la Unió sobre Catalunya i la seva feina de cooperació internacional i no tant d’ajuda humanitària?

 

D.M.– Molts dels nostres companys de viatge a nivell europeu (departaments regionals, províncies i comunitats autònomes) no disposen de les mateixes capacitats legislatives que té Catalunya o, directament, no elaboren i executen polítiques públiques, sinó que fan simples assistències tècniques o assessoren en matèria de desconcentració i de descentralització. Molts d’aquests nivells de govern administren pressupostos que ja arriben dirigits, i l’únic que han de fer és desplegar i executar, sense capacitat de planificar, elaborar propostes o concertar serveis amb altres actors. La cooperació descentralitzada és avui un “club” molt heterogeni i, dins d’aquest club, Catalunya té un valor afegit, justament perquè nosaltres disposem de capacitat legislativa i executiva alhora; disposem d’una gran diversitat d’actors (alguns d’ells privats, no lucratius, que executen polítiques públiques).

david1Foto._Fabiola_LlanosA més, tenim unes característiques polítiques, socials, culturals i lingüístiques diferents dels de bona part d’aquests companys de viatge descentralitzats. Ells constaten que gairebé ningú no sap què es cuina a nivell global. Si demà hi hagués una reunió de la FAO (Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) o d’UNIFEM (Fons de Desenvolupament per a la Dona), o d’un comitè de seguiment d’un tractat internacional on Espanya hi té una cadira, la major part de la ciutadania no sabria de què s’ha parlat. A molta gent no li interessa, perquè creuen que allí es parla de temes molt allunyats del seu dia a dia… En aquest sentit, estem més a prop de la ciutadania que altres nivells de govern i, per altra banda, a l’hora d’executar, aproximem les decisions a la gent, tant al nord com al sud. Però sovint constatem que els estats i la UE ens volen més pel valor afegit que aportem en aquests àmbits que no pas pel nivell d’interlocució política que reclamem…

En algunes cimeres internacionals, tenen més pes actors privats com la Fundació Bill i Melinda Gates, que no poden tenir països com Uganda o una ONG petita, perquè són organitzacions que mouen milers de milions de dòlars. O perquè, quan fundacions com aquesta decideixen invertir en tractaments contra la malària o en recerca per a noves vacunes, són capaces de moure les prioritats polítiques de molts països. La seva veu és escoltada. I jo em demano: per què una fundació privada ha de tenir més pes que un govern local, regional o nació que defensa els interessos d’una ciutadania que té un model de desenvolupament diferent? Avui veiem com a Amèrica del sud s’estan recuperant els paradigmes de desenvolupament ancestrals, arrelats a la sostenibilitat, al bon viure i a l’harmonia entre les persones i la terra. I això es fa també a través de la recuperació de la cultura, la llengua i la cosmovisió. Parlem de qualitat. Per què la cooperació hauria de tenir menys qualitat en els seus serveis? Pot haver-hi una cooperació que faci menys assistencialisme o que generi més desenvolupament? Això no és gratuït.

Tenim casos d’ONGs que han creat franquícies, que han creat empreses, dispensaris, escoles, sense comptar amb les capacitats que tenen els països on operen. Aquestes actuacions generen dependència perquè, mentre arriben recursos de fora tot funciona, però quan deixen d’arribar-ne, tot deixa de funcionar. Nosaltres busquem una cooperació diferent, que acompanya processos per enfortir les capacitats locals i, després, marxa. L’avaluació de qui ho ha fet bé ens donarà dades, resultats i reflexions diferents. Necessitem que les persones agafin interès sobre els recursos públics i privats de la cooperació. Cal aquest procés d’avaluació i cal proximitat: molta més informació i sensibilització, i això ens és més fàcil a nosaltres que als governs centrals, als estats. Hem de donar contingut a la cooperació. Pla Director 2011-2014, sense consens amb l’oposició

 

F.LL.- Parlem del futur: tenim les estratègies, tenim el Pla Director, però tenim molt poc temps. Què passarà amb la cooperació catalana davant d’un escenari com un canvi de Govern? Què es farà per portar a terme aquestes línies de funcionament, sigui qui sigui al govern?

 

D.M.– El mes de juny vam aprovar el Pla Director 2011-2014. Vam començar a elaborar-lo a finals del 2009, i el vam aprovar el juliol del 2010. Algú va preguntar, per què tanta antelació? En primer lloc, perquè després de les eleccions, el nou govern -sigui del color que sigui- no s’incorporarà fins a finals de desembre i principis del gener del 2011. Però, a principis de gener, ja s’ha d’elaborar una política de cooperació, i si haguéssim de parar per començar a pensar què hem que fer, no tindríem una proposta per debatre amb la societat civil fins a finals del 2011. Hauríem perdut un any, però no és només això: molts dels països socis i receptors que necessiten una previsió, quin tipus d’acompanyament tindran? Si cada x temps ens aturem pel calendari electoral, no som realment útils a les necessitats d’aquests països.

El nostre Pla Director el vam començar a elaborar fa més d’un any, i sobre la base d’una reflexió, sobre una avaluació. Encara que no ho puguis canviar tot de cop i volta (perquè quan tens països i sectors prioritaris, això no es pot fer), proposem nous temes per a la reflexió: coherència política, sensibilització, l’agenda internacional de l’eficàcia, amb molts sectors diferents, amb les ONGs, sindicats, universitats, agents locals. En definitiva, és un procés llarg amb molta participació que, malauradament, va coincidir amb el pitjor moment d’aquesta crisi, que va ser quan el Govern espanyol va començar a retallar les ajudes públiques com la cooperació al desenvolupament. Vam fer un acte de responsabilitat i vam pactar amb tothom, excepte amb els tres partits polítics de l’oposició, que no van voler negociar amb nosaltres: Partit Popular (PP), Ciutadans i Convergència i Unió (CiU). Els dos primers ens van donar l’argument que no estaven d’acord amb alguns elements de contingut, però CiU, sorprenentment, ens va dir que no era “el moment polític oportú perquè érem a les portes de les eleccions” (parlem del mes de juny), i que no podien aprovar un Pla Director que hipotequés el futur govern.


david_multiple.Foto_Fabiola_Llanos

Vam dir que enteníem les seves raons, però que no les compartiem perquè no hi havia cap mena de crítica profunda, sinó que qüestionaven només el quan. Curiosament, no van recordar que ells, a principis del 2003, van aprovar un Pla Director 2003-2006, el mateix any en què havia eleccions al Parlament de Catalunya, circumstàncies iguals a les d’ara. Això ens ha generat una certa indefensió. No sabem quina és la seva agenda política. Es evident que el govern que surti d’aquestes eleccions tindrà la legitimitat per fer propostes de canvi, però s’ha de respectar la base. Fer creu i ratlla no es una opció. El segon tema que han posat sobre la taula és vincular més el món de l’empresa amb el desenvolupament. Aquest raonament es basa en què allò que no genera riquesa, genera desenvolupament (les empreses), i si això pot passar aquí, al nord, per què no ha de passar al sud? El que no podem arribar a creure és que només les empreses en siguin responsables, perquè el concepte de desenvolupament ha evolucionat molt.

Aquí em queixo de CiU perquè té una concepció antiga del desenvolupament, vinculada només al creixement econòmic productiu. Avui parlem de desenvolupament humà que té en compte temes d’educació, salut, cultura, governança, redistribució dels espais de poder. Parla de qualitat de vida. Finalment, el que fa més por, és que tenen una agenda de cooperació lligada. Això genera dependència, és sovint la perpetuació dels antics vincles de la metròpoli amb la colònia; condiciona culturalment, social i geopolítica.

 

F.LL.- Reptes per al futur?

 

D.M.– Per a mi, el repte de futur és la sensibilització, siguem o no al Govern. Però si nosaltres no li donem importància a aquesta política, i fem com si no passés res, probablement no hi haurà un canvi. Tenim eines: el Pla Director, les directrius que abans parlàvem, i fins i tot les capacitats dels actors que hi han participat durant aquest 7 anys. La cooperació ja no és només una qüestió del cor, també ho és del cap. De responsabilitat.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Alacant: diversos actes, cursos, tallers, concentració i manifestació

De: plataforma feminista alicante Enviado: Martes 26 de febrero de 2013 23:40 Asunto: Actividades y...

Migradas a políticos: somos personas, no números

Que las próximas elecciones de este 25 de noviembre estén centradas en la demanda independentista...

Barcelona: Coloquio internacional de literatura, “Amèrica: Escriptures del Jo i de l’Altra” / La Independent / Noticias género

El II Coloquio Internacional Literatura que hace Historia, bajo el título “Amèrica: Escriptures del Jo...