Intervenció de Miren Etxezarreta
El poder de Brussel·les sempre ha estat vinculat als interessos del capital
Miren Etxezarreta, Gerardo Pisarello, Joan Subirats i altres intel·lectuals acaben de concloure unes Jornades sota el títol Unió Europea, Capitalisme vs. Democràcia.
Pretenien facilitar dades i processos històrics perquè la ciutadania tingui tots els elements per votar informadament a les eleccions europees del proper 25 de Maig.
La economista Miren Etxezarreta va dibuixar un recorregut històric de la Unió Europea (UE) des de 1945 i va aclarir que les institucions europees, des de la seva creació, han estat sempre vinculades als interessos del gran capital, continental o internacional. ‘La mateixa UE -i estic parlant dels 18 països de l’eurozona, no d’Europa- està sotmesa als interessos de les oligarquies econòmiques’. Quan l’Estat se’ls hi queda petit, tant al capital europeu com a l’internacional, sorgeixen altres organitzacions públiques que els serveixen per complir els seus objectius’ va afirmar, i és aquí on ‘queda reflectit el menyspreu que tenen a la democràcia, ja que ningú tria a les persones de les institucions que tenen el poder’: la Comissió i el Consell. I “el Parlament, pel que haurem de votar el 25 de maig no fiscalitza gairebé res”, en opinió d’aquesta doctora de la UB i integrant del grup d’Economia Crítica Taifa.
I ho va repassar amb exemples. Des de 1945, alhora que es creava el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i el GATT (l’organisme previ a l’OMC per al comerç internacional), el capital europeu reestructurava l’economia continental amb la signatura, en 1957, del Tractat de Roma que creava la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Són 6 països originaris: França, Alemanya, Itàlia i els tres del Benelux, més la Gran Bretanya. Aquell mateix any neix l’EURATOM (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica), però ja el 1952 s’havia creat la CECA (Comissió Europea del Carbó i l’Acer). Li seguirà el 1960 l’EFTA (Associació Europea del Lliure Comerç), ‘perquè no quedi cap dubte de l’esperit poc polític dels fonaments europeus’. Però, com recorda la professora, ‘és l’etapa del creixement i la prosperitat, amb un potent moviment obrer, sindicats i drets i d’Estats del benestar nacionals’, com a contrapès a una Unió Soviètica en el bàndol dels guanyadors de la 2a Guerra Mundial.
Intervenció de Gerardo Pisarello
Deriva oligàrquica
Per Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional de la UB ‘el model social europeu no ha existit mai’. Com ja s’ha vist, ‘van començar la integració en alguns sectors (carbó i acer) i en pocs països’ va recordar. El primer ministre francés d’aquella època Pierre Mendès France ja va exclamar que el Tractat de Roma era una ‘abdicació democràtica’. Així que ell ‘ja va veure el germen de la deriva oligàrquica’ europea, que supeditaria la qüestió monetària i pressupostària a la social, segons aquest jurista.
Fins les crisis dels anys 70, ara seguint Etxezarreta, la política europea aplica el ‘viu i deixa viure’ i cada país resol amb diferents orientacions els seus problemes: França amb François Mitterrand intervé més socialment amb polítiques keynesianes que l’Alemanya d’Helmut Schmidt o d ‘Helmut Kohl, que aplicaven polítiques més liberals. Però per Pisarello ‘va ser fonamental el canvi de normes del sistema monetari internacional introduït pel president nord-americà Richard Nixon al desvincular el patró or del dòlar’. Això va significar, que es trencaven els acords de Bretton Woods que van crear el 1945 el FMI i el BMI i ‘es va acabar l’època en què es volia evitar el capital especulatiu’.
El 1983 es crea la Unió d’Industrials Europeus (UNICE) -agrupava 45 grans empreses i oferia 6,6 milions de llocs de treball- que ‘ja orientava’, segons Etxezarreta, les polítiques econòmiques comunitàries. ‘L’assumpció neoliberal’ es produirà en aquella dècada dels 80 en què, simultàniament, el moviment obrer pateix un greu debilitament (és la època de Reagan i Thatcher). Amb la signatura de l’Acord de Shengen el 1985 ‘les mercaderies i el capital és l’únic important’. En aquell any, ja són 12 els països membres, amb l’entrada d’Espanya i Portugal. En l’Acta Única Europea (1986) s’introdueix l’objectiu del mercat interior i el 1990′ ja no hi ha obstacles per als fluxos financers amb la llibertat de circulació dels capitals’, segons aquesta professora. Amb la globalització i la nova arquitectura financera, vindrien les primeres crisis regionals però alhora globals: Mèxic (1994), Rùssia (1995) i el Sud-est Asiàtic (1997-98).
Voluntat neoliberal
Les idees de la patronal europea de UNICE ja s’anaven aplicant en tot el vell continent amb la fi de la guerra freda per la caiguda de la URSS i del mur de Berlín (1989) i sobretot després de la reunificació alemanya (1990); ‘era el moment de la competitivitat mundial pels mercats i el govern de les empreses’, segons Etxezarreta. ‘I el gir s’efectua amb el Tractat de Maastricht (1992), però ‘la seva aplicació es dificulta per l’existència de diferents monedes europees perquè el mercat únic necessita d’una moneda única’. Per a això, se signa el Pacte d’Estabilitat i Creixement (1997) i més endavant, ‘per consolidar aquesta voluntat neoliberal’ es crea el Banc Central Europeu-BCE (1998), no per casualitat, amb seu a la ciutat alemanya de Frankfurt.
Pisarello comparteix que ‘amb Maastricht el capital ja no té límits’, però sobretot, ’ja no accepta controls’ i s’introdueix ‘l’obsessió monetarista’ en aquest Pacte d’Estabilitat i Creixement, que ‘es presenta com a neutral’ però no planteja una ‘fiscalitat progressiva, sinó una reducció de serveis socials’ i proclama ‘la dèria per la inflació, el dèficit i el control del deute públic’ (amb una supervisió fiscal dels països membres i un règim sancionador pels incomplidors). Però, com va recordar aquest professor, ‘ França va estar anys sense cumplir-lo i Berlín tampoc ho va fer durant la dècada de la reunificació alemanya’. Aquest és el període en què ‘ Europa ja comença a no agradar a la ciutadania i es produeixen resistències allà on hi havien bons acords socials (Suècia, Noruega, França…) i creix l’hostilitat i el europessimisme’. Fins i tot, segons Pisarello, ‘sorgeixen preguntes com ‘què ha fet la socialdemocràcia?’. Aquí va recordar les paraules d’un altre dirigent francés, el president François Mitterrand, que en la pel·lícula sobre la seva vida ja vaticina que ‘jo seré l’ últim home d’Estat europeu, perquè des d’ara, tots seran comptables’.
Menyspreu a la democràcia
Ja en aquest segle XXI i amb el fracàs del projecte de Constitució Europea (2004) per la negativa de França, Irlanda i els Països Baixos, i ‘amb total menyspreu a la democràcia, li van canviar el nom a la constitució i van plantejar el Tractat de Lisboa (2007)’, els governants dels quals el van signar sense sotmetre’l a votació. Segons l’opinió de la professora Etxezarreta, ‘la Unió Europea és un dels paladins del neoliberalisme, fins i tot més que els Estats Units, si descomptem els serveis socials’ i ‘el BCE només té un únic objectiu: la inflació i el control de preus’ i a més, ‘no pot comprar bons dels Estats, però sí donar préstecs a la banca privada’. Així que hi ha una real ‘comissió especuladora’ perquè el BCE els presta a l’1% d’interès i els bancs compren deute dels Estats al 5%’. O, si veiem el pressupost comunitari,’ és decreixent, i amb 12 països més (ara 28) ha passat del 1,25% al 1,0% del PIB (a Estats Units és el 20 %).
Amb la crisi iniciada el 2007 als Estats Units, per la bombolla de les hipoteques subprime i la fallida de Lehman Brothers, ‘el capital europeu aprofita la necessitat per convertir-la en oportunitat per a una nova reestructuració’. I si no, ‘mireu el creixent poder de la Troika: UE, BCE, FMI’ (elecció de presidents tecnòcrates a Grècia i Itàlia i prohibició del referèndum sobre les retallades a Grècia), ‘de les agències d’avaluació i dels mercats, que pressionen i decideixen pels governs. Els dirigents només tenen l’opció d’imposar els Programes d’Ajust i els Estats endeutats són ostatges o titelles dels mercats globals i de les institucions internacionals: tenen d’aplicar devaluacions internes (reducció de salaris perquè ara no hi ha monedes diferents) i ser competitius, per poder exportar i pagar el deute i, a més, han de ser austers perquè no hi hagi dèficit’, resumía Etxezarreta.
Però a diferència de la población, que pateix les polítiques d’austeritat que ja es denominen ‘austericidi’, alguns polítics es poden veure premiats, quan es retiren de la vida pública directa, amb l’aplicació del que és coneix com ‘la porta giratòria’, i esdevenir caps d’empreses transnacionals (ETN). De les mateixes que tenen presència a les seus comunitàries. Només a Brussel·les hi ha 15.000 lobbies, la majoria d’aquestes empreses multinacionals que, segons Pisarello, ‘condicionen molts dels tractats internacionals i les directives’ europees. I sense necessitat de anomenar-los, hi ha molts exemples de polítics en tots els països que han passat per aquesta porta.
Intervenció de Joan Subirats
Suspensió de drets
El politòleg Joan Subirats, va repassar per la seva banda la història social europea des del sufragi universal i el pacte posterior a la guerra, amb la democratització europea i les polítiques socials i redistributives i no va tenir esma en afirmar que estem davant ‘d’una suspensió de drets’. Per a aquest professor de Ciències Polítiques a la UAB els ‘homes de negre’ ja són un Estat d’excepció, igual que l’article que es va introduir en 48 hores a la Constitució espanyola per registrar l’obligació del dèficit 0. I la troika, va afirmar, ‘és un cop d’Estat encobert, el mateix que la supressió dels municipis que no siguin rendibles’, que pretén aplicar el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro.
Per Subirats els moviments socials que actuen i no només esperen que els escoltin (PAH-Plataforma d’ Afectats per la Hipoteca o Stop Pujades al transport públic) són molt importants perquè la gent ja actuï directament. I en aquest sentit, creu que sempre hi ha certs marges per actuar, si els polítics volen. I va posar com a exemple que les ciutats de Paris i Berlín han remunicipalizat el control de l’aigua i l’han recuperat de les mans privades. Per tant, ‘cal participar en aquestes eleccions europees’ que, considera, ‘no són de segon ordre’.
O com deia Pisarello, ‘els Tractats i tot el acords els signen els governants i es poden desobeir o replantejar-se les normes establertes’. Per exemple, Grècia ha pogut frenar algunes mesures, va apuntar, i Portugal, ‘que té la Constitució més avançada d’Europa’, ha pogut aturar diferents mesures econòmiques obligades per la troika.
Les sessions, es van desenvolupar al Pati Llimona de Barcelona i van estar organitzades per Attac Acordem. Es poden veure completes al seu web. Per a més informació recomanem la pel·lícula dirigida el 2013 pel britànic Ken Loach ‘ The Spirit of 45 ‘, per veure quin efecte van tenir aquestes polítiques neoliberals a la Gran Bretanya. També proposem que vegin el documental d’Eulàlia Comas ‘Economia Col.lectiva. l’última revolució d’ Europa‘ amb polítiques ecnómiques alternatives fetes a Catalunya. D’aquesta última filmació li critiquem, però, a la seva autora el ‘biaix sexista’ perquè no inclou a cap dona entre les expertes consultades en temes d’Història o Economia, que en tenim.
