Entrevista a Monica Riutort, coordinadora de programes regionals en temes d’abús sexual i atenció a immigrants, i professora a la Universitat de Toronto, Ontario, Canadà.
A més de treballar durant trenta anys amb dones immigrants a Canadà, tu mateixa has estat immigrant … Què et va motivar a sortir del teu país, Xile?
Vaig arribar al Canadà el 1974, després del cop de Pinochet, buscant millors condicions de vida en un país democràtic i avançat. Tenia un diploma en analítica mèdica a la maleta i un marit animós i pacient del braç. No vaig haver de patir, com tantes dones, pèrdues familiars o desarrelaments violents: venia d’una afectuosa família de classe mitjana i els nostres llaços familiars es van mantenir forts. El govern canadenc apostava per integrar els immigrants en una societat multiètnica però amb una cultura compartida, no un simple melting pot, per això tenia programes de benvinguda oferint durant sis mesos un pis on viure, un subsidi per a aliments, cursos gratuïts d’anglès.
Quins resultats va tenir, en la teva opinió, aquesta àmplia política d’acollida?
La immigració ha estat una pràctica constant en la història del Canadà, els immensos territoris habitats des de fa mil.lennis per pobles indígenes van ser colonitzats per francesos i anglesos a partir del XVI segle. “Kanada” significa en llengua fura-iroquesa, justament, “lloc de reunió”. I els canadencs van entendre que si volien poblar i desenvolupar un país tan gran (segon del món, només després de Rússia), i enfrontar l’envelliment de la població, necessitaven mà d’obra i intel.ligència estrangera. Així van atraure primer escocesos i irlandesos, després xinesos per construir infraestructures en l’Oest, després, en altres onades, italians, llatins, africans i asiàtics (recentment han entrat indis i pakistanesos, sobretot en el sector informàtic). Es tracta d’una immigració controlada des del punt de vista professional i demogràfic, en què els immigrants són convidats a concentrar-se en algunes zones geogràfiques en lloc d’altres. Les persones refugiades no són seleccionats en base a les seves necessitats (exemple dones soles amb fills) sinó a si tenen un cert nivell econòmic, i si tenen una malaltia se les acull en un hotel fins que es recuperin. Hi ha centres culturals africans o llatins, organitzats pels seus líders, amb materials en diversos idiomes. En el sistema escolar hi ha classes de la llengua materna, si per exemple hi ha un grup nombrós de xinesos en un determinat barri, s’ensenya el cantonès.
Llavors les persones inmigrades s’organitzen en barris?
Així és, hi ha barris xinesos, grecs, italians etc., que fan festes acolorides als carrers. Les primeres generacions han treballat durament, una part de les famílies han prosperat, però les segones generacions de gent jove que poden estudiar sense fer-se durícies a les mans se senten ja ciutadans canadencs, i prou. És més cool, evidentment.
Com van ser els teus començaments?
No gaire brillants, (riu). Mentre aprenia anglès, vaig treballar un temps en una empresa de càtering on havia de posar pèsols en els menús de les línies aèries, però els meus companys m’havien d’ajudar perquè no era massa ràpida en les tasques manuals i els plats s’acumulaven a la línia de muntatge. Per sort després vaig poder-me especialitzar en sociologia i educació, i vaig començar a treballar com a voluntària en un centre d’acollida a dones immigrants.
Allà em vaig trobar la sorpresa que el problema més gran que tenien les dones que acudien al centre no era l’econòmic, sinó la violència domèstica, i com que era una dada poc coneguda, havia de començar gairebé de zero. Amb altres companyes llavors vam crear una associació a nivell nacional, vam redactar un manual de suport a la dona colpejada, vam obrir un hostal per a les que necessitaven un refugi, i al llarg de deu anys vam aconseguir alguns avenços també en les polítiques socials, com ara el fet que el subsidi que l’estat canadenc donava al cap de família immigrant es lliurés, en canvi, a la dona, perquè aquesta no depengués d’un marit violent.
En l’actualitat, quins serveis públics que s’ofereixen a les dones víctimes de violència domèstica consideres més eficaços?
Primer de tot, rescato la importància de la solidaritat entre dones, el rol d’una amiga que escolta sense jutjar i acompanya la víctima de violència als serveis públics. Considero positiva l’actitud de la jsuticia que afirma que el problema de la violència domèstica és un problema de tota la societat i no només de les dones; la possibilitat per a les víctimes de violència de tenir accés a cases de refugi; i el fet que sigui la policia i no la dona qui posa els càrrecs a l’home maltractador, que acaba pres. Ell pot pagar fiança per sortir, però amb l’obligació d’assistir a un curs llarg (dirigit per homes), sobre com conduïr la seva agressivitat. Això em sembla essencial, igual com un treball constant en el sistema educatiu, per prevenir la violència vers la dona.
I en el tema de la salut de la dona immigrant, quines van ser les teves observacions?
En unes investigacions realitzades a la Facultat de Medicina i a l’Hospital de la Dona ens vam trobar amb una altra sorpresa: van revelar-nos, per exemple, com al principi la salut de les immigrants nouvingudes era millor que la del o de la canadenca mitjana però després d’uns deu anys elles la tenien prou pitjor, i patien sovint malalties estomacals, migranyes, diabetis, depressions. Totes eren malalties relacionades amb alts nivells d’estrès.
¿… Provocat per?
Per diversos factors: d’una banda, els canvis culturals que impliquen viure en una família urbana mononuclear, quan per exemple estàs acostumada a viure en famílies extenses. O el fet que, sent estrangera, has de demostrar constantment la teva vàlua, més que un o una professional local.
Personalment, sents haver patit alguna forma de discriminació racial, tu que has assolit una bona posició professional i social?
D’una forma més subtil, sí. Per descomptat, sempre vaig ser convidada a directoris de grups feministes o organitzacions de dones, interessades potser a presentar cap a fora una cara simpàtica d’immigrant “exòtica” i culta, com jo, per afavorir la seva imatge de gent “progre”. Però no estava convidada a les reunions on es formulaven estratègies o s’administraven diners públics. Hi ha valuoses professores universitàries llatines que arriben a l’edat de la pensió sense haver obtingut el rol de full professor. Pitjor encara si ets de color: prova de buscar casa i veuràs la dificultat que trobes.
Com vas reaccionar a aquesta sensació?
Valorant encara més els principis de solidaritat que vaig aprendre en la meva família xilena i la recerca de realització professional de la dona que em va transmetre la meva mare. Ella va criar amb molt d’afecte vuit fills, però va patir per haver de demanar diners al marit per a les necessitats familiars.
Quins consideres els grups socials més o menys subtilment discriminats al Canadà?
Indubtablement (i paradoxalment) els més desfavorits són les i els habitants més antics del mateix Canadà, com són els pobles aborígens dels Inuit, First Nations, Métis.
“Mira, els ho hem donat tot i no es desenvolupen!”, es queixa cert funcionariat estatal. Per “tot” entenen programes assistencials i subsidis. Els quals, evidentment, no compleixen amb els objectius de proporcionar benestar, doncs els pobles aborígens segueixen tenint alts nivells d’atur i fracàs escolar (en escoles on manca atenció a la seva cultura), cases amuntegades, problemes de salut com obesitat i diabetis, relacionats amb una mala alimentació. Resulta que el funcionariat no te en compte el més important que els han manllevat al llarg dels segles: la identitat cultural, l’idioma, les terres i la dignitat. Us sembla poc? Els indígenes ja no són els guardians d’un hàbitat empobrit i contaminat, ni comparteixen els guanys de l’extracció i manipulació dels recursos naturals. D’altra banda, observem que les taxes de suïcidis i alcoholisme disminueixen on les dones són involucrades en el govern de la comunitat, on els ancians poden transmetre els seus coneixements als joves, en fi, on hi ha una continuïtat cultural.
Considero que una de les aportacions més valuoses de les cultures aborígens és un concepte de salut hol·lístic, que inclou la dimensió física, espiritual, emocional i mental de l’individu. Això, molt abans que l’Organització Mundial de la Salut descobrís aquestes connexions (riu). Ni parlar del sistema oficial de salut, que gairebé sempre segueix parcel·litzan-te en peces (el teu estómac, el teu fetge, etc.) sense considerar els factors socials (per exemple, violència o racisme) o mediambientals (contaminació) que afecten la salut d’una persona.
Llavors, hi ha una baula perduda entre el sistema de salut i la vida real?
Exactament. Estem encara al començament, crec jo, d’una nova visió de la salut, i cal seguir investigant i descobrint per avançar més. Com ara, el tema de la violació. Les estadístiques evidencien que al Canadà com a mínim una de cada sis dones ha patit abusos sexuals (la taxa és més alta entre les joves aborígens, que cauen de vegades en xarxes de traficants). En general, estan ben documentades les conseqüències que aquests comporten en la salut mental de la noia o dona, però el sistema públic, després d’oferir un tractament psicoterapèutic breu a la dona i prendre mostres orgàniques del violador perquè la policia l’atrapi, ignora completament com es desenvolupa després la vida de la noia o dona, si s’ha recuperat completament o segueix tenint problemes de salut, a nivell físic o emocional. Sabem, per exemple, que criatures abusades poden desenvolupar problemes estomacals crònics, ansietat, fins obesitat al llarg de la seva vida.
En la meva feina com a voluntària en un centre d’assistència a dones violades (el Rape Crisi Centre) puc comprovar quant profund pot ser el dolor de la noia o dona violada: la seva autoestima de vegades es desploma i pot arribar a fer-se talls físics per alleujar el dolor emocional. És un dolor que de vegades ens deixa sense paraules. I no tot es resol amb una teràpia breu. No obstant això, no hi ha metges que davant casos de problemes estomacals crònics preguntin a la dona si ha patit abusos … i en el cas que li pregunti, què farà? Per això cal seguir treballant perquè el sistema de salut afini els seus instruments per donar suport a la dona violada, i per descomptat també als infants. I la societat sencera es sensibilitzi en el tema. En això estic, amb les meves companyes, i en això treballaré per la resta de la meva vida. Gràcies per la vostra atenció.
