Dijous 10 octubre 2024

Dijous 10 octubre 2024

Compartir

El discurs de Nadia Ghulam*

OPINIÓ

No sé a instàncies de qui ni per què, vaig rebre una invitació del Molt Honorable per assistir al pròleg de St. Jordi, l’acte institucional al Palau de la Generalitat que precedeix la Diada.

Ostres! Doncs fa gràcia, oi, veure en directe els escenaris on es decideix la vida del país! Com que han estat tan amables, em permeto la gosadia de demanar invitació per una acompanyant i va i me l’envien, tu, quanta generositat! Hi anem, i tant que hi anem! A més, m’han dit que els càterings de la Gene són espectaculars i l’acte coincideix amb l’hora del berenar. Em posaré aquella camisa grisa, per les ocasions, que el confinament no em va permetre estrenar en el seu moment. A aquests llocs s’ha d’anar elegant.

Com llueix a plaça! Anunciaven pluges, però el cel està respectant aquesta prèvia governamental. Fins i tot la meteorologia és partidista. A banda i banda de la porta del Palau, un Mosso i una Mossa d’Esquadra se’ns han quadrat tot entrant. A la noia, amb la punteta dels dits tocant el temple, se li ha escapat un somriure. Deu haver notat que és la primera vegada en ma vida que se’m quadra una Mossa vestida de gala. O potser és fan meva, les Mosses d’Esquadra són protagonistes a moltes de les meves novel·les, quina emoció!

Un cop dins, veiem que hi són tots i totes les que surten a la tele; el bo i millor de la política catalana i el Govern de Catalunya. Quin goig! Però, vet aquí que hi falta la meva consellera favorita, jo que volia fer-me una foto amb ella. Serà que passa d’aquests paperots i s’ha quedat fent feina?

I, ja hi som, comença l’acte amb les paraules de la consellera de Cultura tot enaltint “l’esperit de Sant Jordi, ànima de la nació catalana, de la llengua i de la cultura compartides, la vocació transformadora, la construcció de la ciutadania, la cohesió de país”. D’acord, seria molt bonic si fos coherent amb determinades actuacions de país com la que vam tenir ocasió de viure allà mateix.

Després del discurs del senyor Josep Vallverdú, molt enfocat a la defensa de la llengua i, com és el nostre costum, a fer el ploramiques pels atacs que rebem per tot arreu (a veure quan fem un endavant les atxes sense complexes, coi!), han passat la paraula a l’escriptora afganesa Nadia Ghulam. Digna, senzilla, amb un vestit que suggereix els seus orígens i amb les cicatrius al rostre de la seva pròpia història, es planta davant del micro i sense un paper, en un català correctíssim, deixa anar un discurs contundent, rotund i seré que si jo fos del govern em faria caure la cara de vergonya.

Comença donant les gràcies per l’oportunitat de poder expressar un dol molt profund.

Parla de la vida de tants refugiats i refugiades que viuen a Catalunya. “Hem contribuït al desenvolupament del nostre país d’acollida, però malgrat això tenim moltes dificultats a nivell burocràtic i administratiu que no ens permeten desenvolupar-nos i créixer com un esser humà amb llibertat”, diu.

I dirigint-se als polítics, allà palplantats, amb cara de què-bé-que-ens-queda-aquesta-senyora-tan-ètnica: “Avui estic davant de vosaltres per parlar de totes les persones refugiades que han arribat amb moltes dificultats a aquest país d’acollida, i pateixen en centres d’internament sense tenir esperança per demà, sense tenir l’oportunitat d’educació, que és la base de la pau i de la vida”.

I els prega: “Si us plau, us demano avui que obriu les vostres portes d’escoles i universitats sense demanar tants papers per convalidar els estudis d’aquestes persones que no els podem tenir perquè no som estudiants d’Erasmus, que arriben aquí per continuar estudiant, som persones desplaçades forçadament. Ja podeu imaginar que els talibans no ens enviaran cap document”.

I denuncia: “Les guerres destrueixen la vida de milers de persones com jo o com les que ara estan sortint d’Ucraïna, aquestes persones són iguals que les que hem sortit d’Afganistan, en canvi la gent d’Afganistan ara fa 10 mesos que estan en centres d’acollida sense tenir cap resposta de les autoritats per saber què passarà amb el seu futur i quan tindran una vida digna”.

I conclou: “Per fer un món just, equitatiu, igualitari, no hem de veure les persones segons el seu color de pell, raça o religió, les hem de tractar igual. Així, entre tots i totes, podrem construir un món igualitari, amb pau i llibertat. Moltes gràcies.”

Nadia-Ghulam

Nadia Ghulam en el Palau de la Generalitat. Foto 

Esclaten els aplaudiments, i jo no m’aixeco a cridar: “Ole tu, Nadia!”, per pura contenció, no fos cas que vingui la mateixa Mossa que abans m’ha somrigut i se m’emporti per fer escàndol. Tothom aplaudeix, fins i tot les interpel·lades a qui ni tan sols els ha canviat l’expressió. Ni tan sols una remor de budells remoguts; la classe política està immunitzada contra remenades intestinals. Han parlat amb la Nadia després del seu discurs? Algun alt càrrec se li ha acostat a dir-li: “Ho haurem de mirar, això que has dit”?

Au, va, sortim al Pati dels Tarongers a veure si ens donen de berenar. Em faig unes quantes fotos que envio a les meves amigues: la sala Tàpies, la copa de cava amb la figura de St. Jordi al darrere… i fem amistat amb una senyora que sembla tan fora de lloc com nosaltres. Ni una trista croqueta, ens queixem, on s’és vist un càtering de categoria sense unes croquetetes de disseny! Han tret unes oblees amb trocets de pernil a dintre, una mini coca on tristes fileres de pebrot i albergínia dibuixen una pansida senyera; maduixes enfilades a un llarg escuradents simulant una rosa, capcakes grocs i vermells, fent més senyera, i unes trufetes orfes que no s’adiuen amb la resta; molt bones, això sí.

Mentre estem degustant i criticant a parts iguals la inconsistència del berenar institucional, veiem passar la Nadia i no ens podem estar de felicitar-la. Ella se’ns acosta, es queda una estona xerrant amb nosaltres i, en sentint-la, se’ns regira tot. Ens diu que li han denegat la nacionalitat, tot i fer més de 15 anys que viu al nostre cohesionat país —que deia la consellera—, i la seva germana porta un munt de temps a un centre d’internament a Salamanca sense possibilitat de venir a Catalunya ni que sigui per re agrupament familiar. Què vol dir això, que l’han portat només per la foto?

No tinc gaire esperança que aquest escrit arribi als governants allà reunits, però, per si de cas, deixin-m’ho dir: Més enllà del magnífic atrezzo que els va proporcionar l’escriptora Nadia Ghulam, podrien fer alguna cosa per ella. N’estic segura. I per mi també, si us plau, no em tornin a convidar que se’m va posar malament el càtering.

* Article publicat en castellà a Pikara magazine

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Com s’ha implementat la 1325. Jornades de l’ICIP

En el marc de les Jornades que l’Institut Català Internacional per la pau va...

La rapera afganesa Sonita Alizadeh Premi Liberté 2021

La jove rapera afganesa Sonita Alizadeh, refugiada a Estats Units on estudia lleis, ha...

País Valencià: L’exposició fotogràfica “Silenci” arriba a la Salzadella

La Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, amb la col·laboració de l’Ajuntament de...