OPINIÓ
Comença el compte enrere per al proper 8 de març.
Ja comencen a calentar-se els motors i tot el món està calibrant com serà aquesta efemèride després de les últimes i espectaculars manifestacions abans de l’aturada de la pandèmia.
Hi ha diverses interpretacions de l’origen del 8 de març, totes estàn relacionades amb fets protagonitzats per dones en diferents èpoques, encara que les més recurrents són les que fan referència a la conmemoració de la vaga de 1857 a Nova York, que exigien millors condicions de vida, o la que es va celebrar el 1908 pels mateixos motius; també es considera l’origen d’aquesta data l’incendi que hi va haver en una fábrica textil l’any 1911, però abans d’això les socialistes alemanyes, amb Clara Zetkin al capdavant, ja havien acordat que el 8 de març seria el dia de la dona treballadora; dia que, finalment, va ser proposat per l’ONU l’any 1975; des de llavors, se celebra ininterrumpidamente cada any.
En fi, allò que és important no és l’origen de la data, sinó el que representa, i en totes les possibles interpretacions que se li dona, destaca inequívocament que el 8 de març es dedicat a reclamar els drets de les dones.
Durant molts anys les manifestacions del 8 de març reunien a totes les ciutats a uns quants milers de dones, de 3.000 a 6.000, segons les dades i fonts consultades, i sempre les pancartes de capçalera feien al·lusió a reivindicacions de l’agenda feminista, ja fossin la reclamació de l’abort, la igualtat salarial, contra la violència sexual o de gènere, etc. També van assistir-hi molts homes que es van solidaritzar amb la lluita de les seves companyes. Només cal veure les fotogafies dels anys 70 i 80.
Tot això va canviar quan es va veure la potència i la capacitat de mobilitat del feminisme, amb assistència de més de 100.000 persones a les manifestacions de 2017, 2018 i 2019 a les principals ciutats. Un sucós mos del qual tot el món ha pretès apropiar-se’n. Ara tots els partits, els sindicats, els grups polítics i fins i tot l’església, les multinacionals i els bancs, tot el món es reclama feminista.
Quin preu ha pagat el feminisme per aquesta excepcional capacitat d’aparent extensió? Doncs el preu de desplaçar l’Agenda Feminista i diluir les reivindicacions i problemes de les dones en una miríada de causes alienes. Hi ha fins i tot cartells que anuncien pròximes manifestacions sense ni tan sols dir que el 8 de març és el dia internacional de les dones. És més, sense incloure la paraula dona. Pel que sembla el 8M (ja sense cap tipus de referència històrica) inclou la lluita contra el feixisme, contra la LGTBfobia, contra la violència masclista, però escolta, ni una paraula que faci referència a les dones, com si no existissin.
És el preu de voler congraciar-se amb els barons, de ser super inclusives, de no excloure a ningú en el feminisme perquè, pel que sembla, el feminisme ja no té res a veure amb les reivindicacions de les dones. En realitat, el 8M és de tot el món menys de les dones, després de les extranyes mutacions ocorregudes en els darrers anys ja se sap que són unes privilegiades que no mereixen ser el subjecte polític del moviment.
De manera que aqui estem una altra vegada, les 3.000 o 6.000 feministes que ens manifestarem el 8 de març, Dia Internacional de las Dones, per reclamar amb més força que mai tots els assumptes que tenim pendents i que han estat arribats sota altres banderes. S’haurà de decidir si és millor quedar sepultades en una turba que vociferi de tot menys dels nostres problemes, o és preferible assistir a una concentració genuïna sense que nigú ens molesti o en amenaci.
