En la majoria dels actes contra la guerra als que estem assistint gairebé diàriament, és habitual que ens concentrem en les estratègies militars, els interessos dels “bàndols”, el control geopolític i l’envergadura dels negocis que es derivaran de la “reconstrucció” dels països destrossats.
Ara s’hi afegeix el drama de les “persones refugiades”, sovint convertits en “terroristes” per polítics i mitjans de comunicació.Però hi ha cares, efectes i conseqüències que són silenciades, la crueltat és esgarrifosa. Un d’aquests fenòmens és la violència que pateixen les dones en semblants escenaris. Un titular: “les dones a Alep se suïciden per evitar ser violades”.
Les dones són víctimes de tot aquest carnaval de violència que és la guerra. Podem definir la guerra per l’ús que fa de la capacitat de causar dolor, de provocar destrucció i mort amb l’objectiu de doblegar la voluntat d’altres persones. I una de les estratègies que es fa servir per eliminar la resistència a la imposició és generar por, a través de qualsevol forma de destrucció i violència.
Especialment pel costat de l’atacant s’exhibeix la capacitat de fer mal, perquè és aquesta exhibició la que provoca por. I la por paralitza i inhibeix l’acció.
Seguint aquest enfocament, és de sobres conegut l’ús de la violència sexual contra les dones en la guerra. Les violacions, els matrimonis forçosos, l’assetjament, l’esclavitud. Podem imaginar alguna cosa que pugui amenaçar-nos de tal manera que desitgem la mort? Això està passat, a Alep i en altres llocs.
“Alep serà recordat ja per les morts. En els propers dies, centenars o milers de persones seran assassinats i desapareixeran sense cap rastre. Les dones d’Alep es suïciden per no ser violades. La gent està sent cremada viva, segons informes”. Aquestes frases formen part de testimonis que circulen en les xarxes. És el maneig de la capacitat de causar dolor com un dels mecanismes més refinats i més antics de control.
Les dones són el botí de guerra de totes les guerres des que el món és món. Com bé descriu Amnistia Internacional, “les dones no van a la guerra, la troben en els seus països. No són elles les que decideixen si hi haurà o no guerra, no estan mai en posició de poder: ningú els pregunta. I quan se la troben, no només pateixen assassinats de persones estimades o pèrdues materials, com puguin patir els homes víctimes del mateix conflicte sinó que tenen un afegit de sofriment només pel seu gènere. Són els trofeus dels soldats, objectes contra els quals descarregar específicament la ira, l’odi i la violència “.
Fins i tot soldats enviats a països en missió de pau cometen violacions, com va succeir a la República Centreafricana, on els soldats de l’ONU van abusar sexualment de més de 100 dones i nenes.
Avui a Alep les dones criden: “No tenim por a la mort; tenim por a les violacions i tortures”.
