Dissabte 27 abril 2024

Dissabte 27 abril 2024

D’on traiem l’urpa? En record de Giulia Tamayo

El dissabte 11 de desembre el jutge peruà Rafael Martínez va decidir obrir un judici contra l’expresident Alberto Fujimori i quatre alts càrrecs del seu segon govern pel cas de les esterilitzacions forçades comeses durant el seu mandat.

 

Amb aquest acte, s’encén un llum al llarg túnel que des de fa 25 anys veu milers de dones peruanes afectades per una irresponsable i discriminatòria política demogràfica, demanant justícia i reparacions.

Tot va començar l’any 95, quan l’estat peruà va anunciar la política de planificació familiar, bàsicament com una mesura per pal·liar la pobresa, però presentant-la en suport al dret de les dones a accedir a una àmplia gamma de mètodes anticonceptius, segons les orientacions de la Conferència del Caire. No obstant això des del començament el Programa de Salut Reproductiva i Planificació Familiar 1996-2000 va privilegiar la lligadura de trompes, organitzant sengles festivals ad hoc, a zones rurals, sense el consentiment informat de les dones, ni condicions sanitàries adequades.

Les dones pobres i en molts casos monolingüe quítxua, tot i que demanaven només injeccions de Depropovera, eren obligades amb amenaces o tractes humiliants a operar-se de trompes. En alguns casos, si havien acabat de parir en un hospital, se’ls oferia pagar les despeses a canvi de l’operació de lligadura de trompes. Però a les quatre hores de l’operació, havien de tornar a casa seva de la manera que fos perquè el centre de salut rural no comptava amb la infraestructura necessària per a la seva recuperació.

Segons les dades que a poc a poc s’han recollit a les províncies andines com Anta (Cuzco) i Huancabamba (Piura) i posteriorment a les amazòniques i el Centre de la Dona Peruana Flora Tristán, van morir 18 dones, 1.320 van presentar denúncies per greus seqüeles físiques i mentals i 8000 testimonis van ser dipositats al Ministeri de Justícia. Es tracta només d’una petita part dels 314.000 casos d’esterilitzacions i de les 24.000 vasectomies d’homes realitzades. Es va descobrir també que s’havia obligat els operadors sanitaris a complir quotes mensuals de lligadures de trompes, amb l’amenaça de ser acomiadats o l’incentiu de premis en diners o viatges.

Les primeres denunciants d’Anta van ser Victòria Vigo, Rute Zuñiga, les famílies de les mortes Celia Ramos i Mamerita Mestanza, Inés Condori i altres companyes de Chumbivilcas. Quan es parla de denúncies, cal recordar el dramàtic context en el qual es van fer. Es tractava d’uns anys en què la guerra bruta entre l’estat i els moviments armats com Sendero Luminoso i MRTA produïen 60.000 víctimes, bàsicament de pobres i indígenes, en matances provocades per senderistes o per l’exèrcit. Això, mentre les apagades i els atemptats arremetien en contra de la capital i els defensors dels drets humans, considerats “terracs” (terroristes), eren perseguits sense més i de vegades havien d’exiliar-se. Va ser el que també va haver de fer Giulia Tamayo, una jove advocada que va desafiar el règim de Fujimori publicant el 1999 amb CLADEM un reportatge clau, “Res personal”-Report de Drets Humans sobre l’Aplicació de l’Anticoncepció Quirúrgica al Perú, anys 96 -98, en el qual denunciava les severes violacions que s’estaven perpetrant.

La defensa dels drets de les dones va penjar d’un fil vermell la vida de Giulia Tamayo. Quan encara era estudiant de dret, va fundar un Taller de Dret per assistir dones recluses i/o víctimes de violència domèstica en assentaments humans de Lima; després va treballar a l’Àrea legal i com a directora del Centre per a la Dona Flora Tristán i, posteriorment, va fundar i va integrar CLADEM, el Comitè Llatinoamericà i del Carib per a la Defensa dels drets de la Dona.

La investigació sobre les esterilitzacions forçades va costar a Giulia Tamayo amenaces de mort, l’ocupació de casa seva l’any 98 per agents del servei d’intel·ligència i una ferida a la cama quan anava a la morgue a reconèixer el cadàver de la seva amiga Maria Elena Moyano, la dirigent popular morta per Sendero Luminoso. Així va haver d’exiliar-se amb la seva família a Espanya, on va fer una gran contribució a Amnistia Internacional amb el primer report sobre víctimes de la guerra civil i de la dictadura franquista. El seu compromís amb els drets humans va continuar en situacions tan dramàtiques com les del Congo, on va denunciar les violacions de les dones com a armes de guerra, les de Haiti o Hondures.

Un càncer li va segar la vida el 2014 quan encara era en plena activitat. Moltes persones que la vam conèixer recordem la seva senzillesa, que mai va presumir del seu coratge, dels seus èxits i dels premis que va rebre en els últims anys. En recordem el somriure contagiós, que ens omplia d’energia.

“D’on traiem l’urpa per viure? D’on brollen les forces per desafiar el que és injust? D’on sorgeix l’alegria, el riure i l’enginy?”, es pregunta i ens preguntem. “De caminar amb altres…d’experimentar-nos en connexió, contra tot mandat i pronòstics d’abismes”, escrivia. Per això, malgrat tota la maldat d’aquest món, “qui vingui em trobi estimant, amb un inventari a favor de l’alegria”, escrivia a Tegucigalpa pocs mesos abans de morir. No ho oblidarem. Gràcies, Giulia.

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Gisella Evangelisti

Gisella Evangelisti

Literatura en Pisa / antropología en Lima / mediación de conflictos en Barcelona. Profesora de secundaria en Italia, y por 20 años en la cooperación internacional en Amèrica Latina.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona: Jornada X aniversari de la Comissió Dona i Ciència / La Independent / Noticies Gènere

Aquest any 2016 el Consell Interuniversitari de Catalunya celebra el X aniversari de la Comissió...

Periodista y escritora

Moure el cul

    OPINIÓ Fa uns dies a la mitja part de la Super Bowl –de...

Bolivia: RSF exigeix aclarir assassinat de periodistes

L’organització internacional Reporters Sense Fronteres (RSF) va condemnar l’assassinat dels periodistes indígenes d’origen aimara, Verónica...