Carme Sansa. Fotografia: Sílvia Poch
L’oncle Vània és una obra clàssica de teatre d’Anton Txékhov publicada el 1899 que s’ha estrenat enguany coproduïda pel Teatre Lliure i Temporada Alta amb un repartiment d’actrius i actors catalans i la direcció d’un conegut dramaturg lituà, Oskaras Koršunovas.
El muntatge es va es va estrenar com a espectacle inaugural del Festival Temporada Alta i es pot veure aquests dies al Teatre Lliure, fins el 19 de desembre.
Carme Sansa, que porta anys omplint els escenaris catalans amb bon teatre, interpreta en aquesta ocasió la mare d’Ivan Petròvitx, l’oncle Vània. Li faig aquesta entrevista buscant saber més de l’obra i de la vida com a actriu.
Carme Sansa. Fotografia: Sílvia Poch
A l’obra fas de mare de Vània, Maria Vassílievna Voynitskaya, ¿com descriuries la fascinació que el personatge sent pel professor, aquest vincle que sembla tenir-la captivada i no li permet veure la realitat?
Per començar he de dir que la Maria Vassílievna, la mare del Vània, tot i ser un personatge breu, m’agrada interpretar-lo. És una dona que ha llegit, que s’ha format, que te teories feministes (el seu fill li ho critica davant dels altres). És comprensible que senti afinitat amb el seu gendre, el professor. A més, la tracta amb consideració (no sap que ell la troba insuportable). Fins i tot quan Vània el desemmascara ella no pensa que sigui veritat. Potser un altre dia l’hauria cregut, però darrerament el seu comportament no va a l’hora, no treballa, no fa res. Ella està molt enfadada amb el seu fill i no és objectiva.
Com interpretes la voluntat expressa del personatge de voler mantenir l’status quo?
La “mamá”, com l’anomena el gendre, viu tranquil.la. Està bé a casa, amb el seu fill, la seva neta, la mainadera. Amb els seus llibres. Algun passeig…Ja és gran, perquè canviar res?
Creus que el tracte que rep per part dels altres personatges avala d’alguna manera la dinàmica social bastant estesa de l’edatisme (o la discriminació per l’edat que pateix la gent gran)?
No estic segura que sigui una qüestió de l’edat. Potser més aviat és ella que s’aïlla amb les seves lectures. De fet, fora del seu fill, no hi ha gairebé cap personatge que s’hi adreci, que hi parli.
En algun muntatge fins i tot han prescindit de la Maria Vassílievna. Però el director, l’Oskaras Korsunovas, va dir que potser podria fer l’obra sense el personatge de Teleguin però la mare hi havia de ser.
Havies interpretat alguna vegada, o t’hagués agradat fer-ho algun altre personatge de Txékhov?
Mai no havia participat en cap obra de Txékhov. És un escriptor que m’agrada molt. Una de les tres germanes l’hauria fet ben a gust. Ara em tocaria la Tata.
El teatre de Txékhov sempre deixa la sensació que el drama que planteja no queda resolt, que els personatges seguiran vivint de forma similar quan buidem el teatre, ho sents així amb els personatges d’aquesta obra?
Si, absolutament. El Vània i la Sònia, la neboda, han patit, han plorat, han reflexionat, s’han plantejat temes, però saben que l’únic que poden fer per salvar-se és posar-se a la feina, treballar, que tot torni a ser com abans, que torni la normalitat.
Com ha estat l’experiència d’un elenc català amb un director lituà i com ho fèieu per entendre-us i captar els matisos requerits per l’excel·lent posada en escena resultant?
Ha estat una aventura esplèndida! El director parlava en lituà i una intèrpret lituana, la Kristina Nastopkaite, ens ho traduïa al català. Un català excel·lent. Va ser una persona molt important, imprescindible. No era una simple traductora. Es va implicar del tot. Interpretava molt bé el que volíem preguntar o manifestar al director o el que ell ens demanava. Hi havia una excepció, el personatge d’Ilia Ilitx Teleguin, que toca la guitarra, l’interpreta l’actor letó, Kaspar Bindeman i amb el director s’entenien en rus.
El fantàstic espai escènic dissenyat per Gintaras Makarevicius que estableix una separació entre l’interior de la casa amb mobles antics i un exterior amb elements més moderns dona molt joc escènic i profunditat a l’obra. Teníeu instruccions diferents per les actuacions de dintre o de fora i a l’hora de trencar la quarta paret?
De fet, a l’espai interior, també s’hi barregen elements moderns. Hi ha dues cadires de metacrilat com les de l’espai exterior. La forma d’actuar no canvia. Pel que fa a trencar la quarta paret, és evident que si expliques una cosa i et dirigeixes directament al públic, el to canvia, no és el mateix que dir-ho només als altres personatges. Personalment m’agrada perquè el text arriba amb més força al públic.
Fotos: Sílvia Poch. Teatre Lliure / Temporada Alta
Quina rebuda de públic heu tingut al Festival Temporada Alta i al Teatre Lliure?
Des de la primera funció al Teatre El Canal de Salt, Girona com al Teatre Lliure de Montjuïc de Barcelona, la rebuda ha estat magnífica. Molts aplaudiments, públic dret. Emocionant! I el mateix al Prat de Llobregat, Sabadell, Figueres, Mallorca (Palma i Manacor) i Vic.
Quina és la teva opinió de l’estat actual del teatre i de les difícils adaptacions de formats i de relacions amb el públic i entre actors/actrius que la pandèmia ha comportat?
Aquesta pandèmia és un desastre per a gairebé totes les persones, ja ho sabem. A la nostra professió, hi havia espectacles que s’estaven representant, d’altres que s’estaven assajant i tot es va haver d’aturar. Quan vàrem poder tornar a actuar, tot i que amb menys públic, les proves d’antígens cada setmana, estàvem amb l’ai al cor, amb la por que hi hagués algú que donés positiu. I vaig ser jo, quan estava treballant al Teatre Nacional amb l’Emperadriu del Paral·lel. Vam suspendre les funcions una setmana i mitja. Pel públic crec que és dels llocs més segurs. No es treuen la màscara, i han de sortir amb ordre de les sales. Amb tot, però, hi ha ganes i il·lusió per fer coses i se’n fan. Quedar-se a casa per força, és dur però hi ha qui ho ha sabut aprofitar per treballar, per crear.
Amb els anys que portes d’experiència, quin altre moment complex per al món de l’escena recordes i quin nivell de cohesió per fer-hi front entre els professionals hi va haver llavors?
Recordo l’any 1975. Vàrem fer vaga (en aquella època no estava permès) per demanar un dia de festa a la setmana. La majoria de teatres ja ho feien però no era obligatori. El Molino de Barcelona, per exemple, feia funcions cada dia, no descansava mai. A mi la vaga em va enganxar a Madrid. Estava assajant GODSPELL, una obra musical. Havien vingut a fer proves a Barcelona i em van agafar. Onze mesos de contracte. Els dies de vaga no es cobraven, naturalment i la pensió s’havia de pagar. Fèiem assemblea permanent, gairebé. Hi havia unanimitat. Només recordo un actor enfilat en una taula, histèric que no estava d’acord a aturar les actuacions. Finalment vam aconseguir el que volíem. Un altre fet important i d’una gran solidaritat va ser la gestió per part de l’Assemblea d’Actors i Directors del GREC-76 al Servei del Poble. Programar el Festival, actuar en una de les tres obres que es van muntar amb tres directors per cada obra, vendre entrades a la Plaça de Catalunya i al Teatre Grec, despatxar al bar dels jardins del teatre, enganxar cartells…. Mai més no es viurà una cosa semblant.
El 19 de desembre feu la darrera funció d’Oncle Vània al Lliure, la veurem a més llocs i/o ja tens nous projectes entre mans?
Després del Lliure, l’ONCLE VANIA es podrà veure a: València, Badalona, Granollers, Lleida, Reus, Balaguer, Manresa i Vilanova i La Geltrú. Jo seguiré amb els 7 PECATS CAPITALS del Joan Isaac, amb l’Antoni Olaf-Sabater i la Queralt Camps. De moment tenim Tarragona, Calaf i el Botarell. I m’agadaria recuperar i seguir amb la Isabel Cinc Hores de Toni Strubell. La història de la primera dirigent sindicalista de Catalunya.
Elsa Corominas amb Carme Sansa. Foto @Elsa Corominas
