OPINIÓ
Fa uns dies hem assistit a l’espectacle vergonyós de la filtració d’unes imatges de la primera ministra Finlandesa, Sanna Marin divertint-se al seu temps lliure.
La ultradreta va demanar de seguida una prova per veure si havia consumit drogues. Com sabem la prova, que va pagar de la seua butxaca, va eixir negativa.
En saber el resultat, es van continuar filtrant imatges. La primera ministra va eixir exigint una mica de respecte a la seua vida privada i que s’aturara el judici mediàtic que la ultradreta i els seus mitjans havien començat contra ella. No podem perdre de vista que és una dona jove, preparada i representa a la socialdemocràcia.
Fa uns sis anys al Brasil, es va produir per motius diferents un atac desmesurat contra Dilma Rousseff que va acabar en un impeachment que la va condemnar, de forma poc clara i poc justificada, tot s’ha de dir, amb la seua destitució. Recordem que era representant del partit dels treballadors.
Segurament hi haurà més exemples, però com veiem, la ultradreta i la dreta que sempre tenen un sentit patrimonialista del poder, quan a més aquest poder el tenen les dones que, a més son d’esquerres, no ho poden suportar i per tant fan tot el que poden per apartar-les.
I és que, si ja els fa poca gràcia la democràcia, si al capdavant del poder hi ha dones, encara ho porten pitjor. És com una equació irresoluble.
També sabem que en política les dones, en massa i lamentables ocasions, els pitjors enemics els tenim dins de les nostres cases i a l’Estat espanyol també tenim alguns exemples recents i altres més llunyans en el temps.
El més recent el tenim en la jugada que els del partit ultradretà li han fet a Lady Bulos o Macarena Olona. Van permetre que en la campanya electoral andalusa fera els més espantosos dels ridículs per tal d’arrapar un grapat de vots. Quan els resultats no van ser els desitjats, i amb l’excusa, sempre irrefutable de les qüestions de salut, la van enviar cap a casa perquè a Madrid ja els destorbava, per la senzilla raó que començava a destacar.
En temps més llunyans, la desapareguda Carme Chacón, es va postular per a la Secretaria General del PSOE. S’enfrontava a tot un veterà com Rubalcaba. Es ficava damunt la taula la continuïtat enfront de una més que possible renovació, tot i que fora perquè una dona jove, formada i amb experiència política i institucional, es ficarà al capdavant del partit. Tampoc es va permetre. Van elegir a Rubalcaba que, al final ens va trair a la classe treballadora amb una reforma exprés de la Constitució feta amb nocturnitat i traïdoria juntament amb el PP. No sabem que haguera fet Chacón, perquè no la van deixar.
Com veiem a les democràcies el patriarcat està més que ben assentat. I quan una dona, sobretot d’esquerres vol prendre el poder, fins i tot en països avançats com ho és Finlàndia, el patriarcat troba les seues escletxes per colar-se.
Tan fàcil d’entendre i tan difícil de practicar i de recordar que les dones som més de la meitat de la població mundial. Tenim dret a accedir al poder i ho volem fer. Tenim dret a fer-ho. I a poc a poc, ho farem. Tenim l’obligació moral de fer-ho per les que venen darrere.
