Isabel Moya Richard va ser, sobretot, una dona que es va imposar a les adversitats amb la millor cara, tremp i optimisme. “Una valenta de veritat, una atrevida guerrera que no li va tenir por de la vida”.
No sembla haver-hi consol per a les feministes i el gremi de la premsa cubana que s’han llevat aquest diumenge 4 de març amb la trista notícia que la cubana Isabel Moya Richard, la periodista, mestra i amiga, havia mort per causa del càncer, als 56 anys d’edat, a l’Havana.
Isabel Moya Richard “va estar treballant i batallant fins a l’últim moment, com ella volia”, va escriure al Facebook la cineasta cubana Marilyn Solaya.
Així va ser sempre. Isa, com en veritat l’ anomenaven amb immens afecte les i els seus col·legues, col·laboradores, amistats, la seva família i persones properes, ens deixa el retrat d’una dona incansable, que semblava sobrepassar tots els límits.
Amb les periodistes d’AMECOpress
Graduada en Periodisme per la Universidad de La Habana el 1984, va combinar des de llavors l’exercici de la professió amb la investigació científica, l’acadèmia i el feminisme, tres de les seves grans passions personals i professionals.
Va començar la seva carrera al departament de correspondència, responent les cartes de lectores i lectors de la revista Mujeres, en pàgines on va destacar com a reportera i després com a directora, el 2005 es va convertir en la directora general de l’Editorial de la Mujer, de la Federación de Mujeres Cubanas.
“Així va començar la meva història amb un periodisme que em sembla essencial i que, potser, encara es subestima o no es valora en la seva justa dimensió: el periodisme amb perspectiva de gènere”, explicava Moya el 2009, en una entrevista recollida en el llibre en primera persona, realitzat per SEMLac sota el segell del Centro Nacional de Educación Sexual (Cenesex).
Des que es va acostar als estudis de gènere, entre finals de la passada dècada dels vuitanta i principis dels noranta, Isa va aprofundir també en les lectures teòriques, les pràctiques feministes i els moviments de dones, que va anar incorporant al seu patrimoni i aprenentatges personals.
Va beure directament de la vida i obra de les grans feministes, alhora que s’ancorava en les experiències vitals de les seves entrevistades per tota Cuba. Es va transformar en àvida investigadora i teòrica, fet que després la va portar al magisteri, en diferents escenaris.
Com a professora universitària va formar a joves a qui ha inculcat el bon exercici professional i, sobretot, l’afany de justícia i equitat social, inclosa l’equitat de gènere, una de les seves principals i inspiradores batalles.
El seu afany formatiu la va portar a fundar la Cátedra de Género Mirta Aguirre a l’Instituto Internacional de Periodismo José Martí, on també va organitzar diversos tallers i va coordinar el Diplomado Internacional de Género y Comunicación, l’última edició es va organitzar tot just uns dies enrere, el febrer.
La seva àvida inclinació a l’estudi la va portar a obtenir el títol de Doctora en Ciències de la Comunicació, a més de fundar i desenvolupar una assignatura de Gènere a la Facultad de Periodismo de la Universidad de La Habana, matèria que sempre va voler convertir en curricular, una altra de les seves grans batalles.
Però Isabel Moya va ser, sobretot, una dona que es va imposar a les adversitats amb la millor cara, tremp i optimisme. “Una valenta de veritat, una atrevida guerrera que no li va tenir por de la vida”, ha subscrit la col·lega Ania Ortega a les xarxes socials.
La primera barrera que Isa va vèncer va ser la física, perquè va viure des de molt aviat en lluita amb una biologia que li pronosticava una existència plena de privacions i ella va convertir, a força d’obstinació personal i incondicional suport familiar, en allò més natural i comú del món.
Amb una malaltia congènita que li feia eliminar el calci del seu organisme, els seus ossos van començar a deformar-se amb només un any de vida, per la qual cosa va haver d’emprar aparells ortopèdics per caminar i dormir fins els 12 anys d’edat, quan va ser operada per primera vegada.
Això no la va privar de participar en totes les mobilitzacions, tasques i missions que fossin convocades, amb la resta dels seus companys i companyes d’aula, sempre.
Contra tots els pronòstics va escalar el pic més alt de Cuba, El Turquino, quan es va fer periodista, i va emprendre el camí de la maternitat per fer més gran la seva felicitat i la seva família.
Amb aquesta mateixa tenacitat va continuar lliurant-se a múltiples projectes professionals i laborals fins a l’últim minut dels seus dies.
Mentre va fer tot això i molt més, Isa va recollir en una tirallonga d’articles, assajos i llibres les seves propostes per fer un periodisme no sexista; la seva visió sobre els nexes entre la teoria de gènere i la comunicació; les troballes que, des de la crítica feminista, aporten un enfocament d’equitat a la societat cubana i la seva premsa.
També va encarar les barreres del patriarcat, el va identificar i va exposar públicament en la violència simbòlica, en els imaginaris socials, en les pràctiques quotidianes que ho naturalitzen, en la família, les parelles i la societat, en múltiples espais.
També li van quedar projectes inacabats: viatges per realitzar, classes per impartir, molt a compartir, escriure, viure, estimar i fundar.
En el seu magatzem de desitjos queda pendent una revista teòrica d’estudis de gènere. “Podria ser un anuari que reculli la producció que estan fent les cubanes. Hi ha moltes investigacions disperses. M’encantaria ser l’editora d’aquesta revista…”, va somiar un cop en veu alta.
Va tenir la sort, també, d’apreciar avenços i resultats. “Ha estat un camí difícil el de col·locar els temes de gènere a les agendes mediàtiques. Però em plau veure com han guanyat espais de debat. Fins i tot apareixen a programes específics sobre aquests temes, la qual cosa és resultat de la feina feta durant anys”, va dir el 2017, quan va rebre el Premi Nacional de Periodisme José Martí, per l’obra de la vida.
“Isa va viure intensament, contra rellotge, com qui sempre es troba en el límit i vol aprofitar-ho tot de cada instant, a contrapèl fins i tot de la seva salut”, va dir una de les seves col·laboradores en l’editorial, al descriure la seva disposició total a una causa en què creia profundament i gaudia treballant fins a les últimes conseqüències.
“Si hagués de quedar-me amb un dels seus mèrits i trets distintius, un sobre els altres, escolliria sense dubtar que era una persona profundament humana”, ha afegit la periodista.
Aquesta disposició va distingir a Isa, segons paraules de la seva professora de Periodisme Miriam Rodríguez, qui la va conèixer de prop.
“Ningú sap del cert d’on treu el temps, la voluntat i la paciència per a dirigir una revista i una editorial, escriure articles i llibres, atendre diplomatures, projectar esdeveniments, donar conferències, i poques vegades dir que no a molt diverses peticions, i mai si es tracta d’una sol·licitud d’ajuda, perquè la nostra experta en gènere ho és també en solidaritat humana”, va descriure en una ocasió a la seva entranyable mestra.
Els missatges a les xarxes socials, el xat, els correus electrònics, els telèfons i les trobades personals estan saturats aquests dies de dolor i tristesa. Isa és una pèrdua molt sensible, fins i tot més enllà de les fronteres cubanes, i deixa un buit gegant.
La directora de SemMéxico, Sara Lovera López i tot l’equip, lamenten profundament la mort d’Isabel Moya, promotora incansable de les reunions llatinoamericanes de periodisme de gènere on totes vam aprendre de les seves aportacions en matèria de comunicació i periodisme. Reiterem que l’adeu d’Isabel Moya Richard és una pèrdua profunda i lamentable.
En un dels missatges de Facebook de Cristina P. Fraga, directora de l’Agència Espanyola de Comunicación para la Igualdad – AmecoPress, es llegeix: “Si em diguessin demana un desig, jo demanaria parlar amb Isabel, escoltar a Isabel, riure amb Isabel, aprendre d’Isabel. Sempre el meu cor parlarà, escoltarà, riurà i aprendrà d’Isabel. T’he estimat, t’estimo i t’estimaré sempre, i no t’oblidaré en els anys que em queden per viure”.
En un altre dels missatges de Facebook, escrit per Tania Meza Escorza, es pot llegir: “Quina dolorosa notícia! Ha mort la màxima exponent del feminisme en #Cuba”, al costat de la eqiqueta #FeminismoLatinoamericanoDeLuto.
“La recordaré com una de les meves ‘hacedoras’. Isabel, mestra de mestres, agitadora de tots els focs que incomoden. Isabel, la doctora que va militar per una nova construcció dels missatges mediàtics. La que va poder treure un somriure a aquesta dona argentina que no sap riure”, va escriure a la xarxa de SEMlac la col·lega Norma Loto, des de Buenos Aires.
Una altra de les seves alumnes, la jove periodista Helen Hernández Hormilla, ho resumia amb aquestes paraules: “Totes hem perdut alguna cosa avui. Jo només puc pensar en la seva vida intensa. El seu desig de viure és també un ensenyament que ens llega”.
