OPINIÓ
Parlar de Lleis a Colòmbia és el més proper a pontificar, tenim lleis per a tot, algunes tan absurdes que semblen broma, per exemple, penalitzar la infidelitat de la dona, prohibir l’ús de la minifaldilla, adorar el nen Jesús i fins i tot prohibit morir-se.
El país ha Estat sota l’imperi de la Llei des dels inicis de la seva existència, és la pedra angular que legitima l’Ordenament Jurídic Vigent. Sota aquest Precepte, la Llei és una eina que serveix per protegir els drets fonamentals dels Ciutadans; però, què passa quan la Llei no serveix per a protegir aquests drets?.
Moltes vegades m’he preguntat: Estan les autoritats encarregades de vetllar perquè es compleixin les lleis, capacitades per aplicar-les? De què serveix denunciar el maltractament contra les dones, si els encarregats d’aplicar-la la desconeixen? I sí la coneixen, saben identificar el delicte? En qualsevol cas cap Llei servirà de suport enfront d’una situació de desconeixement i l’omissió en l’exercici no pot justificar el seu incompliment.
Dit aixó, parlem una mica de la Llei 1257 del 2008, de violència de gènere. L’article segon de la Llei colombiana, defineix què s’entén per violència contra la dona: “Qualsevol acció o omissió, que li causi dany o sofriment físic, sexual, psicològic, econòmic o patrimonial per la seva condició de dona, així com les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, bé sigui que es presenti en l’àmbit públic o en el privat”.
Així doncs, el precepte legal té per objecte garantir i protegir la vida digna de les dones, i evitar qualsevol tipus de victimització i discriminació. La contundència de les xifres de violència a Colòmbia és alarmant, tant que s’ha manifestat en les diferents reglamentacions que té la llei vigent. La comunitat internacional ha realitzat múltiples esforços per eliminar la violència contra les dones a través d’instruments jurídics que implementen mecanismes eficaços de prevenció i sanció
Estaments de l’Estat, també han fet el mateix, la Cort Constitucional, la Procuradoria General de la Nació, el grup de Dones Parlamentàries del Congrés, els moviments feministes i un nombre considerable d’organitzacions de dones, també s’han pronunciat. El que passa és que el sistema no funciona, i com cal tirar-li la culpa a algú, ja que la culpa és de la legislació.
Segons l’últim informe de l’Institut de Medicina Legal, durant el 2015, la xifra de víctimes de violència de gènere, ha estat alarmant: Per un cuidador o familiar 735 nenes i adolescents; per les seves parelles o ex-parelles 6.269; 169 dones majors de 60 anys van ser agredides físicament; víctimes de maltractament per part d’altres familiars 1.482; víctimes de feminicidi 126; van acudir per a ser valorades per presumptes delictes sexuals 2.631 dones. El dolent d’aquestes xifres, és que a Colòmbia, encara es pensa que el maltractament a les dones, es deu al fet que “alguna cosa hauran fet”
El cas ve a col·lació al fet que per aquests dies, una jove estudiant, molt “valent” diria, d’una reconeguda universitat de Bogotà, víctima de violència masclista per part del seu ex-parella, qui per poc i la mata, comentava a Facebook és el cas. El transcendent del fet, és que deixa en evidència, les fallades d’impunitat i ineficàcia de l’administració de justícia, davant els casos de violència contra les dones.
Les mesures de protecció ningú s’encarrega de complir-les. L’actitud de la policia davant del cas, i l’actitud de la mèdica, demostren la poca importància que tenen en la realitat els casos de violència masclista, la resposta judicial, com va quedar demostrat, és molt deficient i no respon a la gravetat del problema
Ella comenta que després d’una ruptura amb el seu xicot a principis de gener, ell no ho havia superat. A finals de gener, ella li va demanar que tragués les seves pertinences de casa, van acordar que mentre ell ho feia, ella aniria a casa dels seus pares en una altra ciutat. Com a conseqüència, la va tancar amb clau perquè no sortís, la copejo fins a trencar l’envà, la va amenaçar amb un revòlver, li destrossa el mòbil després que ella donés avís a les autoritats.
Compte que finalment va arribar la policia i això va ser el que va passar, transcric textual: “Per fi la Policia aconsegueix entrar a l’apartament, com a les 10:30 am, el treuen a ell emmanillat ia mi abraçada (…) Era ja mitjanit i seguia al CAI botant sang per nas i boca, esperant que em portessin a una clínica o que em solucionessin alguna cosa. A la 1:00 del matí ens van portar a la URI i a Medicina Legal, jo esperava que en aquest últim punt em donessin almenys un calmant per al dolor. Els vigilants ni tan sols em prestaven el bany i em tractaven amb menyspreu, com si jo fos una assassina, jo només escoltava que deien “alguna cosa va haver d’haver fet perquè la deixessin així”. La metgessa em fa despullar i em pregunta que si estic sota efectes de l’alcohol o de drogues, només vaig poder respondre “No, només estic sota els efectes de dues hores de cops”.
Ella pensa que el delicte de maltractament no està ben definit en la Llei, per a la tipificació del delicte que buscava amb la seva amiga advocada, no hi va haver argument que valgués. Transcric textual: “El delicte” maltractament contra la dona “o alguna cosa semblant, NO HI HA. Llavors la meva amiga va començar a buscar quin delicte podria donar-li el càstig merescut. Va dir que era segrest perquè m’havia tancat, però no va ser considerat així. També va dir que era intent d’homicidi perquè em va apuntar amb l’arma, però van dir que no perquè no havia afectat cap òrgan vital; va dir que era violència intrafamiliar perquè era la meva parella, però van dir que no perquè no vivíem junts els set dies de la setmana, només els caps de setmana. Conclusió: el judicializaron per lesions personals, delicte que només dóna 36 hores de presó, però en veritat ell va sortir a les 34 hores “. Sí, va sortir tranquil i mirant-me als ulls, amb el front molt enlaire, com si hagués estat un fet just i merescut. A mi només em van donar una mesura de protecció, això sona molt bonic, vostès em imaginaran en un carro blindat o amb un policia al costat, doncs no, és només un paper que diu que si ell s’acosta puc trucar a la policia, ¿ i si no arribo a cridar-què? ¿Els espero al meu funeral?”
Finalment la víctima explica que ha passat un mes des que ha passat, segueix incapacitada, no ha pogut tornar a la feina. Cada dia sent més por, té molta ràbia per la falta de justícia. El delinqüent va al seu aire per les carrer, com si res hagués passat, ara s’ha convertit en un malson per a ella, i el fet d’haver de recompondre el seu nas desfigurada, no només li feia mal, sinó que li està causant un perjudici econòmic enorme.
Malgrat els fets violents i als desitjos de venjança de la seva exparella, aquesta jove no va rebre la més mínima ajuda i protecció, a part de patir la indolència i la manca d’humanitat de qui la van atendre. El preocupant de l’assumpte és que es trobi sempre una justificació a l’agressió, per aquest motiu moltes dones tinguin por de denunciar. No obstant això, malgrat les dificultats i de la por, cal denunciar, cal trencar el silenci, és el primer pas per sortir del cercle de violencia
Aquest, és només un cas, dels molts que es presenten cada dia al país. És un tema recurrent la forma com s’aplica el procediment per part dels funcionaris encarregats d’administrar justícia, deixant entreveure la impunitat sistemàtica en el processament judicial.
També cal dir, que si els funcionaris desconeixen les lleis o no actuen amb la deguda rapidesa, no és per culpa de la llei. Les deficiències en el judici i les sancions equivocades, així com el retard injustificat dels processos de violència de gènere, que moltes vegades, “dormen el son dels justos”, també es deu al fet que les investigacions que es duen a terme, no tenen de les proves necessàries per aclarir els fets o perquè s’aplica de forma incorrecta el principi d’oportunitat, ignorant la situació de vulnerabilitat en la qual es troba la víctima
Els encarregats d’administrar justícia, la policia, els jutges, els fiscals i fins a la part mèdica, desconeixen les necessitats socials més elementals, en aquest cas donar agilitat als processos, protegir la víctima i sancionar al maltractador amb tot el rigor de la llei. Les dones pateixen discriminació ja sigui institucionalitzada per llei o en la pràctica per funcionaris ineptes, fins i tot en països amb lleis que garanteixen la igualtat
El preocupant del cas és que aquests fets de violència i discriminació de la qual va ser víctima la jove universitària, encara són acceptats en la nostra societat. Es veu reflectit en la resposta dels funcionaris que la van atendre, i en el tractament que va rebre. Existeix així mateix una tendència a considerar els casos de violència contra les dones com conflictes domèstics, no prioritaris, que s’hauran de resoldre en l’àmbit privat
Per tant, és urgent que es fomenta el coneixement dels drets de la dona, cal modificar els patrons socioculturals, capacitar el personal encarregat d’aplicar justícia, subministrar els serveis especialitzats apropiats per a l’atenció necessària a la dona objecte de violència i donar suport a programes d’educació i conscienciació a la societat, perquè d’una vegada per totes, s’entengui, que la violència de gènere és una flagrant violació dels Drets Humans i ha de ser considerada com una pandèmia social, que sumi a les dones en la més profunda de les desigualtats. La pèrdua de la seva dignitat!
