OPINÓ
S’està donant un canvi d’època als Estats Units: per primera vegada en la història del país el 2009 el nombre de dones solteres ha superat el de les casades.
Avui dia les casades de menys de 30 anys són només el 20% del total, mentre eren el 60% el 1960. És un fenomen que s’està donant en totes les classes i els grups ètnics, i té grans implicacions socials i polítiques, com afirma Rebeca Traister, autora de “All the singles ladies: Unmarried women and the rise of an independent nation“.
En aquest cas, no es tracta del fruit de lluites polítiques com les que van portar a aconseguir el dret al vot o de lluites “contra” el matrimoni (se suposa que el desig de relacions llargues i satisfactòries segueix vigent), sinó de l’acceptació del fet que fa cinquanta anys sonava a aberració: o sigui que una dona pot tenir una vida social, professional, sexual, reproductiva, com a persona completa i autònoma, sense tenir necessàriament un home al costat.
El que està canviant és el rol de la dona en la societat: mentre en els anys cinquanta aproximadament el 60% de les estudiants universitàries abandonava els estudis per casar-se, ara les joves s’interessen principalment en la seva carrera i saben que retardar l’edat del matrimoni les afavorirà econòmicament, amb la possibilitat de trobar millors sous i millors treballs en altres ciutats respecte a les casades.
A més, avui dia les joves mares solteres ja no se senten humiliades, sinó que porten la seva condició amb orgull. Des de posicions conservadores les veuen com a dependents del govern ja que demanen rebre contracepció gratuïta, assistència sanitària i paritat salarial, i han arribat a acusar Obama d’afavorir-les per ser potencials electores; però, per generacions han estat els homes blancs els que han rebut de l’estat moltes facilitats (des de beques a préstecs a incentius fiscals) per afavorir la seva realització econòmica i la seva participació en la vida pública, obligant a les dones a dependre d’ells.
Això va ser especialment clar quan al final de la segona guerra mundial les dones van renunciar “patriòticament” als seus treballs per deixar-los als excombatents de la guerra, tancant-se en cases on començaven a aparèixer els artefactes elèctrics (venuts pels marits).
Encara que les dones hagin obtingut substantives millores cap a la paritat en el treball, en l’educació i en la sexualitat, a través de la revolució sexual i dels drets civils a la segona meitat del nou-cents, encara en una parella les dones professionals tendeixen a privilegiar la carrera del marit.
A més, per a les dones afroamericanes la situació és notablement pitjor: des de sempre per a moltes d’elles l’ideal familiar de “mestressa de casa” va ser un miratge, ja que havien de treballar tot el dia, netejant les cases de gent blanca, vivint en barris incòmodes, amb homes amb treballs precaris etc. Per això hi ha moltes mares solteres entre elles, i en general, entre la població afroamericana hi ha més possibilitat d’acabar a la presó.
L’augment de les dones no casades evidència també un altre fenomen: que hi ha una fractura entre les exigències de les persones (que arriben a tenir descendència) i les del treball. Horaris d’escoles, o jardins d’infància, que no s’ajusten als de la feina de la seva mare i pare impliquen que sobretot les dones han de fer malabars per conciliar aquestes exigències, o han de renunciar a la feina o a tenir criatures.
Aquesta fractura s’està movent cap a l’esquerra en la política, a través de les demandes de les dones independents sobre paritat salarial, un període parental retribuït després del part, accés a guarderies subvencionades, assistència sanitària generalitzada, rebaixa de les altíssimes taxes universitàries.
Aquests drets, freqüentment adquirits a Europa, que semblaven impensables en molt de temps en el mateix Partit Demòcrata (recordem la ferotge oposició dels republicans a “Obamacare”), ara són al centre dels programes de Bernie Sanders i Hillary Clinton.
Les solteres, que constitueixen el sector més important en tots els grups demogràfics, són també les més progressistes: el 67% d’elles ha votat per Obama el 2012, i en aquest moment estan més properes a les posicions radicals de Sanders que a les de Clinton.
Però Clinton, gràcies a aquesta tendència, està acceptant inserir part de les seves demandes en el seu programa electoral. En general, la insatisfacció de la classe mitjana davant del fenomen de la globalització està marcant l’actual campanya electoral nord-americana; trobant un cap de turc en la població immigrant, per a la gent republicana, i tractant d’evolucionar cap a una societat més igualitària per a qui és demòcrata.
Seria bo, considera Rebeca Traister, que les dones solteres s’adonessin de com poden contribuir a un fort canvi social a Estats Units, mantenint-se fermes en exigir els seus drets.
Podrien recordar, per exemple, el que va passar quan, a meitat del Vuit-cents, hi va haver moltes dones solteres pel desequilibri demogràfic a causa de la guerra civil i la conquesta de l’Oest. Les dones solteres van donar un gran impuls als moviments reformistes contra l’esclavitud, van fundar universitats femenines, van ser pioneres en la medicina i infermeria. Ara és un altre gran moment.
Tant de bo sàpiguen aprofitar-ho.
