Richard Eleman (@eurecat)
Tot això emergeix d’una llarga conversa amb Richard Elelman, el polifacètic Head of Politics d’ Eurecat, del Centre Tecnològic de Catalunya, l’aposta del qual és accelerar la col·laboració econòmica, social i científica amb l’objectiu de fer front als problemes creats pel canvi climàtic a la Mediterrània.
“Que n’és de dur, ser joves avui dia”, clama l’actriu anglesa Esmée Creed-Miles, protagonista de l’exitosa sèrie Amazon «Hanna». «La democràcia no és la prioritat del món actual. Les grans empreses ho controlen tot i nosaltres, els joves, tenim poc marge de maniobra. Hi ha l’excepció dels social media que, tanmateix, són controlats per un paio l’objectiu principal del qual és tornar-nos dependents de les coses que vol vendre’ns… ».
… Fins que ens tornem tots avatars impalpables d’un feliç món irreal, fins que les aigües de les inundacions reals no ens arribin a la gola o fins que les flames alimentades per tòrrids estius no arribin a cremar els gessamins dels nostres patis. Perquè la humanitat aprèn a base de catàstrofes, quan no pot o no l’interessa tenir accés a una educació que es pugui definir com a tal.
Llavors, què ens queda? resignar-nos? Mai. Al contrari, ens cal oposar-nos al model de poble-ramat, anestesiat per gadgets electrònics, amb l’objectiu de conquerir tots els espais possibles , des de baix (la ciutadania) o des de dalt (les institucions), gràcies a la col·laboració amb científics, investigadors, inventors, teixint xarxes entre uns i altres, saltant murs, sectors, superant egos hipertròfics i interessos particulars. Realitzant plans locals però amb visió global.
Tot això emergeix d’una llarga conversa amb Richard Elelman, el polifacètic Head of Politics d’ Eurecat, del Centre Tecnològic de Catalunya, l’aposta del qual és accelerar la col·laboració econòmica, social i científica amb l’objectiu de fer front als problemes creats pel canvi climàtic a la Mediterrània .
Amb aquest propòsit Eurecat ha promogut «Cassandra 21», una intensa conferència virtual que ha congregat, des del 15 al 17 de novembre d’enguany, uns 90 experts de setanta-dues organitzacions internacionals de les Nacions Unides, la Comissió Europea i el Parlament Europeo, el Banc Mundial i l’OCDE, també d’ONG, per debatre temes punyents del nostre món, des de la salut passant per les migracions, els conflictes i la desigualtat de gènere, oferint idees i estímuls per als operadors dels sectors públics i privats, del món empresarial i acadèmic, de minories i activistes, que vulguin actuar d’agents de canvi.
La Conferència ha tingut el suport de la UNESCO, de la Comissió Europea, de l’ Aliança Mundial per a la Qualitat de l’ Aigua, el Consell de Ministres Africans de l’ Aigua, el Banc Mundial i la Unió per la Mediterrània. Podeu veure la notícia de l’esdeveniment a la TV3 Cat i, en el lloc web d’Eurecat, podeu seguir les sessions sobre els diversos temes. Properament es publicaran resultats i recomanacions, i també les transcripcions dels debats.
Mentrestant, sense cap voluntat de transcriure-les literalment, volem emfasitzar, encara que sintèticament, algunes idees expressades per Elelman en la conversa i algunes reflexions que han sorgit.Per què batejar la conferència amb un nom de la mitologia grega, «Cassandra»? Un nom desafortunat, ja que la deessa Cassandra fou destinada pels déus a no ser escoltada. És la nostra primera curiositat. A banda del fet que els que parlem de canvi climàtic ens hem sentit durant dècades unes Cassandres, cridant al vent, la Conferència s’havia de dedicar a una dona perquè sabem, d’incontables estudis, que la crisi climàtica i la pandèmia estan penalitzant molt més les dones… en canvi, les institucions a dures penes les tenen en compte”, aquesta és la resposta d’ Elelman. A més, a tot el món, creix la desconfiança cap a la política, conduïda majoritàriament per homes de nivell baixíssim, sense una visió a llarg termini, més atents a la seva carrera que al bé comú. I això no ajuda. En el camp de la recerca científica, és freqüent la sectorialització dels coneixements, quan, en canvi, hi ha una estreta relació entre els problemes de manca d’aigua, l’agricultura i el clima. Hem de treballar de manera més coordinada i fer arribar aquests coneixements als polítics i a la població, per trobar i difondre solucions”.
@eurecat
Certament, d’acord amb Elelman, els efectes més grans del canvi climàtic i de la pandèmia cauen sobretot damunt les dones”. Això ha estat constatat per l’impecable estudi de la portuguesa Edite Estrela, presentat a la Unió Europea. Dades en mà, Estrela ens avisa que les dones tenen 14 vegades més probabilitats de morir en les inundacions que hi ha al món (per no saber nedar); han mort el doble de dones que homes per un cop de calor a Portugal el 2003; el doble de dones, relativament al nombre d’homes, han perdut la feina als Estats Units a causa de l’huracà Katrina el 2005; també el 90 per cent de qui l’ha perdut a Itàlia per la Covid són dones. Però, a veure, a veure, en canvi, són els homes els que decideixen el futur del planeta!
I, d’altra banda, malgrat l’escassa representativitat femenina, altres investigacions observen l’important que és la presència de dones directives a les empreses, ajudant a mantenir emissions de CO2 més baixes perquè estan més atentes al problema- I el mateix quan arriben a tenir responsabilitats polítiques, administrant ciutats o estats. Què dir, a més, del gegantesc treball de sensibilització que estan realitzant les joves activistes del Friday for Future i altres organitzacions ambientalistes al llarg i ampla del planeta?
Però tot això no és suficient, tenint en compte que hem arribat amb aigües i focs arreu, aguaitant els nostres gessamins i els nostres gats ronsejant a l’empara del sol mediterrani. Per tot això, coincidim amb Elelman i Cassandra 21 que les dones poden i han de tenir un paper més clau en l’aturada de les emissions de CO2… però, com? La resposta és entenent que tot està relacionat: la bomba demogràfica, la qual obliga les dones de països pobres a casar-se primerencament, a prostituir-se o migrar, per sobreviure; els models de consum no sostenibles dels països de renda elevada, malbaratant els recursos dels països de renda baixa, provocant conflictes i migracions forçades…
Per això tancar la bretxa de la desigualtat de gènere no ha de ser només el repte del moviment feminista, sinó de tots els que aposten per un futur més vivible. Per exemple, està comprovat que millorar el nivell d’estudis de nenes i joves ajuda automàticament a millorar la salut de tota la família, atès que procreen menys, alimenten millor els fills, i apel·len a un rol més equitatiu i participatiu dintre de la societat. (Serveix molts menys distribuir preservatius arreu, com ho han intentat en va, certes organitzacions “de desenvolupament”, perquè poden acabar fent el paper de globets en festes infantils).
Dèiem: És bàsic entendre aquesta correlació entre els problemes i superar la sectorialització de coneixements, tal i com s’ha proposat a Cassandra 21. (Em permeto suggerir –perquè explica amb claredat cristal·lina aquesta connexió entre problemes—que escolteu la conferència TED, de l’estatunidenca Katherine Wilkinson, autora de best sellers sobre el canvi climàtic. El vídeo es pot veure en anglès i espanyol i ja ha tingut més de dos milions de visitants. En el vídeo, Wilkinson assenyala que tot i que les dones dels països de renda baixa produeixen entre el 60 i el 80 per cent dels aliments, els crèdits, la propietat de les terres i les tecnologies necessàries estan molt més a disposició dels homes. Si les dones tinguessin més accés a aquests recursos, augmentaria la productivitat de les terres, disminuiria de retruc la necessitat de desforestar altres terrenys i, en conseqüència, es produirien menys emissions de CO2. Això és només un exemple.)
Sí, opina Edelman, és molt important enfocar les accions no només cap a les ciutats, també cap a les zones rurals i buscar la participació de la població; sinó, els millors plans poden quedar-se en paper mullat. Insistim: la clau de volta és la col·laboració entre polítics, el sector públic i el privat, les associacions ecologistes, els i les científiques, la ciutadania, en temes com l’aigua, l’energia, l’alimentació i la salut. Assenyalem els esforços de l’Aliança mundial per la Qualitat de l’Aigua; altres exemples de col·laboració valuosa són el Pacte Global dels Alcaldes i Alcaldes pel Clima i l’Energia, els quals apleguen a més de 10.000 ciutats i regions de 135 països.
Última pregunta…
Com es pot pensar en un «Renaixement» del Mediterrani en un moment tan crític com l’actual, amb milers d’emigrants que s’ofeguen al mar Mediterrani o bé tenint present la cruenta realitat d’inacabables conflictes i condicions de vida molt pitjors per a les dones? És un enfocament de diplomàcia creat per Eurecat, juntament amb la Comissió Europea, acostar Ciència, Cultura i Sostenibilitat. M’explico. Igual que els artistes italians del Renaixement –els quals viatjaven i treballaven en ciutats a vegades rivals– transmetien amb la seves obres i els seus valors universals de cultura, art i bellesa, capaços d’elevar ànims i fer-nos sentir “humans” més enllà de les fronteres, també creiem en la utopia d’un Mediterrani sense fronteres.
A l’esdeveniment artístic, sense finalitats polítiques, destinat a aplegar nens de Palestina, refugiats a Jordània, Turquia i Grècia, vam experimentar l’emoció, la complicitat, l’empatia, la humanitat que es va generar. Per això creiem que, en les comunitats en conflicte, els artistes i els escriptors poden tenir un paper important, juntament amb els científics.
Per cert, què faríem sense Utopies? Pensem-hi. Les necessitem com el pa de cada dia.
Un missatge a l’ampolla per saludar els nostres lectors i lectores?, li demanem a Elelman, aquesta vegada en la seva faceta d’actor i director de teatre. “Els dolents fan el mal perquè els bons no fan res”, respon. Impossible no estar-hi d’acord. I, hores d’ara, no importa si aquesta veritat la va proclamar Gandhi, Luther King o la meva àvia Adalgisa Catani. Tot i totes tenim gens d’una àvia sàvia al nostre DNA. La meva tenia un cor gran i uns ulls verds com la terra a la qual va emigrar per amor, a principis dels nou-cents: la Sardenya, una de les perles del Mediterrani. Llavors, seguirem perseguint Utopies, com les nostres àvies, com les gavines que sobrevolen tempestes, tot ignorant barreres. Perquè Cassandra mereix ser escoltada, d’una vegada per totes.
