OPINIÓ
Imagineu-vos que en un formulari per identificar-nos ens presenten les opcions del títol
Possiblement el 99,9 per cent assenyalaria la casella de “bípede”, perquè aquesta és la naturalesa humana, tenir dos peus. Potser una minoria, ja sigui per malformació fetal o per accident, assenyalaria no-bípede, perquè el fet que una persona tingui només una o cap cama és una possibilitat. L’opció “Altres” seria una casella-comodí per acontentar tots aquells éssers que volen sentir-se especials i necessiten cridar l’atenció sigui com sigui. Encara que hi pugui haver individus amb un sol peu, no és propi de l’ésser humà tenir-ne dos?
Doncs una cosa semblant està passant amb els nous formularis que proliferen arreu – en institucions, empreses, associacions, enquestes, etc.,– sense haver estat sotmesos a cap reflexió teòrica, a cap debat públic, ni sense haver-ho consensuat científicament. Admira la facilitat amb la qual s’accepta que les persones puguin ser una cosa diferent a ser home o dona i que això s’admeti sense dir ni piu. Avui dia alguns formularis incorporen No binari de forma rutinària, o “preferiria no dir-ho”, manllevant la resposta de Bartleby, l’escrivà del famós conte de Melville.
Per què hauríem de poder “no dir” el nostre sexe? Potser no és rellevant en algunes activitats, tot i que sempre és una dada que serveix per interpretar millor la realitat. Però en qüestions de transcendència social és totalment imprescindible conèixer la composició per sexes en qualsevol àmbit: educatiu, sanitari, científic, esportiu, econòmic, cultural, polític, lúdic, etc. No hi ha cap camp social que no estigui afectat per la variable sexe, i conèixer aquesta dada és d’allò més important per poder ajustar les polítiques que cal aplicar.
Què s’està sol·licitant amb aquesta nova formulació? Que cadascú s’identifiqui com vulgui o fins i tot no s’identifiqui. Que bonic i que democràtic, diran alguns: el sexe és una qüestió privada del què ningú no n’ha de fer res, com la religió. Doncs no, senyors, consignar el sexe no és una qüestió íntima igual que professar una religió, sinó un dels eixos que estructuren les societats i determinen la posició social que s’hi ocupa.
¿Servirà aquesta nova forma de recollida de dades per conèixer millor la realitat i atendre els problemes que s’han de resoldre? La resposta és No, i les institucions, empreses, governs, associacions, etc. que han acceptat tan acríticament i precipitadament aquesta nova nomenclatura estan cometent una greu irresponsabilitat, puix que si se segueix imposant aquesta formulació arribarà un moment que no disposarem de la informació imprescindible per aturar les desigualtats derivades de la pertinença de l’un o de l’altre sexe.
Si substituïm el sexe biològic binari (una realitat material consubstancial als éssers humans, igual que ser bípedes, tot i les possibilitats de no ser-ho) per un sentiment subjectiu, ens quedarem sense estadístiques fiables, atès que estaran falsejades per opcions triades al caprici de cadascú.
Quan els formularis inclouen, com una rutina, que es pot ser “No binari” ¿creuen realment que es pot ser una altra cosa diferent a ser home o dona? Quines característiques humanes, quin sexe, quina conformació corporal tenen els no binaris que els diferencien dels demés, a part d’una identitat flotant que pot ser una avui i una altra l’endemà? Quina naturalesa humana tenen els supòsits no binaris?
Estic convençuda que la facilitat amb la qual s’accepta aquesta nova forma de classificació no és resultat del convenciment científic o racional, sinó que és una manera fàcil d’apujar-se al carro de la moda, d’acontentar una minoria insaciable en llurs pretensions de considerar el sexe irrellevant, i no crear problemes.
Renunciar a consignar el sexe biològic dels éssers humans és un despropòsit que pagarem molt car, i sinó al temps, quan ni tan sols sapiguem quants homes i dones conformen la piràmide poblacional. Potser hi haurà 37 columnes, vet a saber, tantes com gèneres se li acudeixi inventar a l’imaginatiu personal.
