Diumenge 03 novembre 2024

Diumenge 03 novembre 2024

Isabel Franc

Compartir

Alícia segueix al món real

 

OPINIÓ

Torno al tema del càncer de mama perquè com cada octubre, s’ha celebrat la rosàcia Jornada Internacional, aquest any amb algunes variants, però no les que tocaria.

La primera diferència és que no hi ha hagut curses de dones amb xandall color rosa lluint el logo d’una empresa de productes esportius, ni globus amb marca comercial voleiant pel cel urbà. Hi ha hagut, això sí, molts actes virtuals. Però, no patiu, el que no ha canviat gens és la promo i el merchandising de productes càncerdemamafriendlys. El tema és tant escandalós, que no fan ni per dissimular. En un diari digital llegeixo les instruccions per celebrar, aquest any marcat per la Covid, el rosat dia i em quedo garratibada. Diu que l’Associación Española Contra el Cáncer (AECC) de Madrid realitza nombroses accions, entre elles, posar a la venda els productes roses solidaris que es poden adquirir als diferents punts de venda. Em sembla imprescindible enriquir aquestes empreses en nom de la detecció i la curació de les dones afectades. Els beneficis, ens diuen, van per a la investigació, però m’agradaria saber en quin percentatge i molt em temo que el tant per cent que hi dediquen i el que s’emporten és força desproporcionat.

L’AECC convida també a lluir el llacet rosa per conscienciar de la malaltia. A mi, què voleu que us digui, el rosa té connotacions tan femenines que em fa venir urticària. I si en comptes d’això fomentem el lluïment dels nostres cossos amb les seves cicatrius, mancances, excessos i divergències?

Per rematar, anima a fer-ne difusió a les xarxes socials tot demanant un simple gest: una foto amb la mà al pit i el hashtag #sacarpecho i sumar-se a la campanya “Treu pit per elles” comprant els productes solidaris que es troben a la seva botiga online. Sant Torne’m-hi, per si no havia quedat prou clar.

Tot plegat, em remou per dintre.

Se’n ha parlat molt menys aquest any. I com que ha coincidit amb el Dia de les Escriptores, algunes associacions culturals de caire feminista han obviat completament l’efemèride. Així que, com que soc escriptora, he passat pel tràngol i m’he d’empassar cada any aquesta melindrosa celebració amb tot el seu maquillatge social, em remeto a la meva obra de referència sobre el tema: Alícia en un món real, que acaba de reeditar en castellà i català l’editorial Egales.

L’esperit d’Alicia és pràctic, fuig del drama entenent que la vida és un viatge on passen coses i això és el que li ha tocat a ella, fa parodia de la seva pròpia situació, critica les metàfores bèl·liques que s’acostumen a utilitzar per parlar del tema i renega de l’estètica femenina imposada al llarg de la història i que tanta relació té amb les conseqüències del càncer de mama.

En una jornada com aquesta, m’agradaria que es parlés de la construcció social de la malaltia: Per què no hi ha curses solidàries pel càncer de pròstata? (ja ho vaig fer en aquest mateix mitjà amb l’article “Posicionant-nos davant d’això que (no) anomenen càncer” . Que se’n parli de la invisibilització i del silenci, quan la gent mor d’una llarga malaltia és de càncer i deixa’t de romanços; de la falsedat de les estadístiques o de la influència de la industria farmacèutica. Que se’n parli, sí, que la gent recordi que hi ha malaltia més enllà de la pandèmia, i se’n parli del que cal: més prevenció (versus detecció), què provoca el càncer, quins factors mediambientals hi ha implicats, quins tractaments menys invasius funcionen o funcionarien si els deixessin.

Alícia en un món real és un llibre de referència en aquest tema, ha acompanyat a moltes dones en el seu procés tot desdramatitzant-lo, que no vol dir frivolitzant, i ha posat un somriure en aquest univers rosa que ens volen fer empassar. Ara, a més, estem a punt de presentar l’adaptació teatral (ho havíem de fer al març, però el confinament ho va endarrerir), un projecte de la Cia. Teatral La Briana, dirigit per Teresa Urroz, amb un quadre d’actrius immillorable. Creuem els dits perquè la pandèmia no ens ho torni a tirar enrere.
I perdoneu l’auto-bombo, però em posa de tant mal cafè aquesta celebració, que no me’n he pogut estar.

 

Alicia Egales cat

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Els municipis barcelonins, pel drets de les persones LGTBI

Arran de la presentació fa pocs dies del Programa LGTBI que desplega la Diputació de...

tere moll

Veus

OPINIÓ A aquesta setmana que avui s’acaba se la podria qualificar com intensa políticament...

Convocatòria Premi Mila de Periodisme

El proper 31 de gener finalitza el termini de presentació de treballs i reportatges periodístics...