Isabel Franc

Això no m’ajuda

OPINIÓ

Tenir una certa edat comporta veure que els fills i filles de les teves amistats s’han fet grans.

Pel context en que ens movem, moltes d’aquestes criatures, ara adolescents o joves, tenen com a progenitores dues mares o dos pares o un dels dos és trans o van ser adoptades i pertanyen al que se’n diu una família monoparental (o monomarental, vaja). De tots aquests models, són poques les que no van ser qüestionades en el seu dia: aquesta criatura no tindrà referent patern o matern, ha estat l’argument estrella; també: se sentirà diferent dels seus companys i companyes, patirà molt… I per la via de la decisió materna: ja t’ho has pensat prou? Mira que una criatura et canvia la vida, que tu sempre has estat molt esbojarrada, que no tens prou suport, que no ho podràs fer tota sola, que és massa responsabilitat, que amb qui la deixaràs quan vulguis anar al cine o a lligar… perquè, potser, a partir d’ara no podràs ni lligar ni anar al cine, compta-hi, eh?

I ves per on, he comprovat que la immensa majoria d’aquests nens o nenes ara nois, noies o noiis han estat envoltats d’afecte, de valors, de diversitat… i en cap cas, en cap cas recalco, han sortit millors o pitjors que els fills, filles, fillis de famílies convencionals, ordenadament benestants, que mai van ser qüestionades a l’hora de decidir la seva descendència.

Escric això perquè l’altre dia una bona amiga em va donar una lliçó i crec que és bo compartir-la. Té una filla adoptada, de 17 anys a punt de fer els 18, que està embarassada i vol tenir la criatura. Immediatament, han saltat al seu voltant totes les alarmes, la de la mare inclosa. Tanmateix, passat aquest primer moment, i sota el criteri del respecte, la meva amiga decideix tirar endavant i en positiu, és a dir, acceptar la decisió de la seva filla tot cercant la millor fórmula per gestionar-ho de la manera més adequada i, sobre tot, sense dramatitzar més del compte. I comença per mantenir-se molt ferma a l’hora de repartir responsabilitats: ella és l’àvia i la filla és la mare, cadascuna haurà d’assumir la seva part.

La resta del món, entre la que ens trobem les amigues, però, segueix amb les mans al cap: li has de treure del… cap (precisament), no veus que faràs de mare? No veus que no és gens responsable, que és/són massa joves… perquè el pare, que va créixer sense figura paterna, manifesta il·lusionat que complirà amb les seves obligacions de progenitor i si calen bolqués els anirà a comprar ell. Què tendre, oi?, Doncs nosaltres, les que ho vivim des de fora, tretze són tretze, seguim insistint i, amb aquesta necessitat visceral de posar-la entre l’espasa i la paret, li preguntem si ella ara tornaria enrere i aniria a buscar la criatura que, totes ho sabem, li ha sortit una mica papallona.

Tot un martelleig que la mare escolta i encaixa amb serenitat, fins que et deixa anar: “Això que em dius no m’ajuda”. Sense cap mala intenció, també és cert, les amigues hem abocat les nostres pors, les nostres angoixes i el que, sense tenir art ni part, pensem seria la millor solució: que la nena se’l tragués del cap i del cos. Potser si que ho seria, però és que resulta que no es pot, que la noia ho ha decidit i no la podem obligar i, com diu la seva mare, “no devem fer-ho per respecte a la seva autonomia. O ens pensem que allò de “mi cuerpo, mi vida, mi decisión” era només per nosaltres i no per les nostres filles?”. Si és madura per decidir avortar, ho és per decidir parir i, no ens enganyem, si la noia vol tenir la criatura, fàcilment, al cap de pocs mesos d’un avortament obligat ens trobaríem amb la mateixa situació. Tornaríem a començar tot el bucle?

Que li pot tocar fer de mare, ho té prou clar la meva amiga, per això, des del minut 1, s’afanya a posar cada rol al seu lloc. Que no és prou responsable, ho sap prou bé perquè és la seva mare i amb això haurà de bregar, però, sincerament, conec un munt de dones que han optat per la maternitat amb una irresponsabilitat de jutjat de guàrdia tot i ser senyores assenyades i granaetes a les que ningú va qüestionar.

Finalment, la hipòtesi de si ella ara aniria a buscar la criatura no pot ser més cruel ni més absurda: per saber si ho faria o no ho ha hagut de fer, en cas contrari sempre es quedaria amb la recança de no haver-ho fet. Per tant, dir-li això, òbviament, no l’ajuda.

Fora molt més assenyat i més útil per a totes: mare, filla, àvia, amigues, criatura, etc. posar-nos al costat de la nostra amiga mare que serà àvia, afegir-nos a la seva postura vital i començar a sentir com ella que, en mig de tanta pandèmia i tanta mort, que arribi una nova vida a casa és, en definitiva, un homenatge a la vida. Perquè el que hagi de passar, per molta especulació que en féssim, mai l’encertaríem.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

També et pot interessar