Foto: beatrizgimeno.es
OPINIÓ
L’etern debat sobre la prostitució creix de nou i en les últimes setmanes ens han arribat diverses notícies: cooperatives, debats a la televisió, classes de prostitució i, fa un parell de setmanes una resolució del Parlament Europeu que em sembla que va en la bona direcció.
M’han arribat invitacions per participar en diversos debats i fins i tot per escriure sobre l’assumpte i a tot he dit que no. Considero que la prostitució és un assumpte de tal complexitat que qualsevol acostament simplista no fa sinó enterbolir-lo encara més. En contra d’ allò que pretenen fer-nos creure, la prostitució d’avui dia no té gaire a veure amb el sexe sinó que utilitza un producte que es ven molt bé, el sexe, per sostenir i reforçar una institució que té a veure amb moltes coses: amb les migracions globals, amb el capitalisme, amb el patriarcat en la seva fase neoliberal, amb la pobresa, amb la feminització de la mateixa, amb una determinada construcció de la sexualitat, amb una determinada construcció de les subjectivitats, amb la construcció de les categories de gènere, amb el feminisme … la prostitució és tot això i més. Reduir els quatre arguments amb els que se sol solucionar el debat actual fa impossible un acostament mínimament ajustat. Així doncs, intentaré oferir algunes pinzellades des d’un punt de vista diferent de l’habitual encara que no pretenc esgotar amb això el debat.
Les persones que advoquen per la normalització de la prostitució (generalment mitjançant la seva regulació) són les mateixes que ens presenten el debat en la seva expressió més simplificada (perquè aquí és fàcil guanyar): la prostitució és una qüestió de llibertat individual de les dones, les dones tenen dret a vendre els seus serveis sexuals i regular aquest servei garantirà drets a aquestes dones.
Les abolicionistes neguen, per la seva banda, que cap dona pugui prostituir-se lliurement. Durant dècades, el sector abolicionista s’ha entestat a discutir aquesta qüestió del consentiment i a fer pilotar sobre ella tot el debat: cap dona pot consentir en ser prostituta. En defensar l’argument de la radical manca de consentiment, les abolicionistes ens veiem en un carreró sense sortida.
D’una banda, és absurd basar el debat en què és impossible que hi hagi dones que prefereixin la prostitució a les maquiles, a no tenir cap treball o a netejar deu hores per la meitat de sou. Perquè n’hi ha, poques o moltes i, a més, és una elecció que entra dins del que és raonable. El punt de partida aquí és que en el capitalisme tot consentiment està viciat, no només el de les prostitutes, no hauríem de convertir-ho en excepcional.
Si quan parlem de treballadors que trien sous de 600 euros no apel·lem a la llibertat individual com a instància suprema (també és raonable preferir aquest sou a res i acceptar), per què si que ho fem quan parlem de prostitució? Perquè la complicitat social amb aquesta institució -el pacte entre homes- és molt major que la existeix en el cas de la clara explotació laboral. Des d’un punt de vista d’esquerres, anticapitalista, antipatriarcal o simplement progressista, no podem seguir pensant la prostitució com una qüestió de llibertat individual, o no exclusivament, sinó que hem d’entendre que cada sistema polític té també la seva política sexual i la prostitució ha estat des de sempre una institució a disposició del sistema de torn, en aquest cas, ara, del neoliberalisme.
El neoliberalisme busca que pensem la prostitució només des del punt de vista individual, esborrant tot rastre social que podria qüestionar-la.
Des dels anys 70-80 l’ús de la prostitució experimenta un creixement exponencial més gran que mai abans en la seva història, i això quan en la dècada dels 60 havia entrat en un cert declivi. Per què augmenta l’ús de la prostitució quan es donaven les condicions perquè baixés: més llibertat sexual que mai, dones lliures i sexualment actives, desaparició de l’estigma associat a la sexualitat femenina, llibertat reproductiva etc.?
Doncs perquè en un moment donat la funció de la prostitució es transforma radicalment per convertir-se en una institució funcional del neoliberalisme que comença a escampar-se. Així, la institució prostitucional adquireix una nova funcionalitat postmoderna: la d’oferir als puteros (i tots els homes) “plusvàlua de gènere”, en paraules de Donna Haraway. Com explica magistralment l’antropòloga Rita Segato, el neoliberalisme ha posat els homes en una situació de feminització social: precarietat laboral, baixos salaris, pobresa … els ha emasculat, els ha feminitzat socialment.
Alhora, i per raons contràries però que han coincidit en el temps, el feminisme ha aconseguit certes victòries sobre la masculinitat tradicional. Així que els homes, molts homes, especialment aquells que no han sabut aprofitar allò que d’alliberador té el feminisme, estan veient perillar la seva pròpia subjectivitat masculina, aixecada en part sobre una determinada ideologia sexual que està sent assetjada en molts fronts.
En molts llocs del món, la masculinitat amenaçada ha reaccionat amb una violència extrema: el feminicidi. A Europa, on aquesta violència no és imaginable per ara, la política sexual del neoliberalisme compensa als seus precaris treballadors, als quals ara paga com si fossin dones, amb la possibilitat de reafirmar la seva precària masculinitat mitjançant l’ús de dones que el sistema ha posat per ocupar la categoria de puta. Així, ells poden tornar a sentir-se homes “de veritat” i d’aquesta manera la seva ràbia es mitiga.
Cada vegada són més les empreses que ofereixen prostitutes com una part oculta del salari: a fires, en bonus, en vacances .. (Aquí es produeix, a més, una nova segregació laboral amb què pagaran a les treballadores? D’elles s’espera que desisteixin de competir en aquests espais) en els propers anys segons es feminitzin les condicions de vida dels treballadors veurem créixer l’ús de la prostitució i la seva normalització social.
Els homes no compren un cos, ni sexe, sinó una fantasia de domini i masculinitat tradicional com assegura Fraser. Només cal entrar en un fòrum de puters (els sempre invisibles puteros) per adonar-se d’allò que busquen aquests homes en la prostitució: destruir la idea d’igualtat, reforçar els uns als altres en la fantasia de superioritat masculina, no busquen sexe perquè el sexe ara és gratis, fàcil i és a l’abast de qualsevol.
El problema amb el sexe entès com a relació humana no mercantilitzada és que planteja exigències, com qualsevol relació humana: de reciprocitat o de cura. La prostitució d’avui ensinistra, ensenya, disciplina el cos masculí en la desigualtat extrema, en la mercantilització nua de les relacions humanes i erotitza aquesta relació. Això ens ha de ser indiferent a les feministes? Tant ens fa que mentre lluitem per la igualtat, la societat reforci d’altra banda un espai perquè els homes “descansin” del feminisme o de la igualtat? Pot una societat considerar-se igualitària mentre manté un àmbit, un espai, de desigualtat radical?.
En el segon aspecte, el mercantil, la prostitució és avui una mega indústria global (és la segona indústria mundial i implica a 40 milions de dones a tot el món) i com a tal cal pensar, com pensem qualsevol mercat. Un mercat obert pel capitalisme global que funciona com qualsevol altre mercat. Som lliures de vendre els nostres òrgans, el nostre cos, el nostre sexe, el nostre ventre, la nostra sang? Per què considerem que hi ha coses, sobretot les que tenen a veure amb el cos, que han de quedar fora del mercat? Entre altres coses perquè sabem que el que ven i el que compra, en el capitalisme, no estan mai en situació equiparable. Perquè el cos és l’última frontera, perquè és l’àmbit més íntim de la nostra subjectivitat, perquè ens construeix i pot destruir-nos.
Perquè sabem que sempre que s’obre un mercat el que passa és que s’obliga als/ les pobres a entrar-hi, si el mercat existeix, els pobres, les pobres han de surtirlo. Així funcionen els mercats: els pobres es veuen obligats a (mal ) vendre als rics que aquests determinen, una classe petita intermèdia pot treure certs beneficis i una minoria empresarial és la que definitivament s’enriqueix. I si tots els mercats són desiguals, els que afecten al gènere són doblement desiguals.
És casualitat que mentre que qualsevol anticapitalista troba que és terrible legalitzar la venda d’òrgans o de sang, trobi en canvi que és acceptable legalitzar allò que només les dones poden vendre (és a dir, allò que el capitalisme pugui extreure només d’elles): ventres (infants), sexe, òvuls? Per què el que les dones ofereixen vendre els seus cossos és considerat per molts homes d’esquerres o anticapitalistes (i dones també) com a propi de l’àmbit de llibertat personal? No serà que és la construcció sexual-identitària masculina patriarcal alló que es posa en joc?
Defensar la prostitució parlant de la llibertat de les dones per prostituir és, com diu Zizek confondre l’elecció amb la il·lusió de llibertat, és a dir, la ideologia dominant amb la ideologia que sembla imperar. La llibertat és sempre la llibertat que va contra la ideologia dominant. En un sistema que ha convertit la prostitució en un negoci multimilionari i global, normalitzat socialment i legalitzat a gairebé tot arreu, defensar la lliure elecció de la prostitució és un sofisma.
Defenso que el meu cos és meu per avortar en una societat que condemna l’avortament o que ho dificulta, però no a la Xina del fill únic, on defensaria que el meu cos és meu per no avortar si no vull fer-ho. Defensar que el meu cos és meu per prostituir-me, que la meva feina és meva per cobrar 400 euros o que les meves idees són meves quan tots els mitjans de comunicació diuen el mateix … llavors parlem no de llibertat, sinó d’ideologia dominant revestida, sovint, de transgressió, que és el que s’ha fet sempre per vendre millor la ideologia dominant.
Qualsevol llibertat que confirmi la ideologia dominant requereix ser repensada. Quan la indústria mundial del sexe necessita milions de prostitutes i el patriarcat necessita que els homes consumeixin desigualtat en el cos de les dones és quan, quina casualitat, es reivindica llibertat per prostituir-se.
No cal dir que les dones que es dediquen a la prostitució han de tenir els mateixos drets que qualsevol altra persona. Totes les persones han de tenir els mateixos drets. Però defensar això no implica deixar en suspens la nostra ideologia anticapitalista o antipatriarcal només quan parlem de prostitució.
Ahir mateix em va arribar un post que diu que la indústria del sexe parla a cadascú en el llenguatge que vol escoltar: a l’esquerra li parlen de sindicalisme i conquesta de drets;a les feministes, d’autonomia personal i dret al propi cos; als moviments alternatius, de cooperatives; als liberals, de responsabilitat individual; als gais, de llibertat sexual. Quan parlem d’ideologia dominant patriarcal, totes les nostres reserves desapareixen.
Tornem al principi: la resolució del Parlament europeu és bona perquè per fi no posa l’èmfasi en la voluntarietat o no de la prostitució, sinó en l’efecte que aquesta té en la igualtat de gènere. I és un efecte devastador.
*Publicat a eldiario.es
