Vivim immersos en una crisi social i econòmica com mai abans havíem conegut. El nostre
país pateix uns nivells d’atur i misèria que fan que una gran part de la seva població no aconsegueixi assolir mínimament unes dignes condicions de vida. Mentrestant, els diferents governs ens donen explicacions que la assemblen a una catàstrofe natural sense responsables i de ràpida recuperació .
Ningú aconsegueix explicar de forma convincent com s’arriba, en tot just sis anys, d’un 8,5% d’atur al 26 % actual. No és possible mentre no s’expliqui l’entrellat d’interessos de banquers, empresaris i polítics que empobreix les classes populars .
Tampoc ens donen respostes sobre el futur que ens espera. Si l’única sortida per a aquest 57% de la nostra joventut en atur és l’emigració. Si els nostres treballadors han de subsistir i suportar un 10% de baixades salarials de mitjana i acceptar qualsevol tipus de condicions laborals, o si la recuperació passa per aquestes dades de l’atur que mostren que l’ocupació que es crearà serà temporal i precària. No només ens han abandonat sinó que ens han condemnat.
Ens han condemnat perquè l’única sortida que ens deixen és la de seguir mantenint, si no augmentant, els beneficis de qui ens han portat a aquest estat d’excepció social, a costa del desmantellament dels serveis bàsics, de la pèrdua de drets laborals i socials i del tancament d’empreses que augmenta l’atur. Ens deixen sense feina, sense casa, sense sanitat, sense pensions, sense estudis, sense futur, sense vida !
Mentrestant, es regalen centenars de milers de milions a la banca, transformats en deute públic que pagarem les treballadores i treballadors, i s’asseguren el pagament reformant l’article 135 de la Constitució i amb la legislació que ens compromet a complir el paquet fiscal dictat per la Troica i els grans capitals europeus. El pagament del seu deute és l’eliminació dels nostres serveis públics, la pèrdua dels nostres drets i el nostre empobriment.
I així seguiran mentre els deixem, fins que ens plantem dempeus i diguem prou. Per aconseguir-ho no hi ha un altre camí que l’organització i la lluita. La indignació en soledat només ens porta a l’aïllament i a la resignació. Som milions i no estem disposats a deixar que ens aniquilin.
Per avançar en la construcció de la unitat i del poder del poble s’estan preparant, des de molts indrets de l’Estat, unes Marxes de la Dignitat que arribaran a Madrid el 22 de març de 2014. Les Marxes, convocades per diverses organitzacions, tenen per objecte la protesta contra les polítiques que estan fent carregar els efectes de la crisi sobre les classes populars i la majoria social treballadora del nostre país a través de retallades i eliminació de drets socials, econòmics, polítics i llibertats.
Els principals objectius de les marxes són, d’una banda, constituir un espai comú de lluita al voltant dels comuns denominadors que persegueixen tots els col·lectius i moviments implicats, i
que afecten de forma unitària a una gran part del poble espanyol. D’aquesta manera, podrem avançar cap a una organització i estructura unitàries que possibilitin l’acoblament dels diferents col·lectius, organitzacions, plataformes i moviments que avui treballen contra l’estat actual de coses, i que pivoti al voltant de les demandes exigides.
D’altra banda, volem traslladar la necessitat de mobilització, associació i participació al voltant dels objectius comuns del conjunt de la població avui desmobilitzada, per transformar l’estat de resignació, descreença i frustració instaurat en un gran nombre de ciutadans i ciutadanes del nostre país.
Les Marxes de la Dignitat no acaben el 22 de març, són l’inici i no la fi. Permetran assentar i enfortir les estructures creades, per així donar resposta social i ciutadana a les agressions que com a poble hem patit i desafiar aquelles que estiguin per venir, dissenyant i desenvolupant una estratègia de lluita continuada en el temps, que persegueixi la reversió de totes les agressions, i que busqui alternatives de convivència social, política i econòmica.
Aquestes són les Marxes de la Dignitat, les d’un poble que s’organitza i lluita:
1. Contra l’atur i la precarietat laboral. A favor de la generació d’ocupació digna i amb garanties, pel repartiment del treball sense minva salarial, per la derogació de les diferents reformes laborals, per la igualtat salarial entre homes i dones, per una prestació suficient.
2. Contra les retallades socials que afecten directament la societat, minant els mecanismes de protecció i desenvolupament social previstos en la Constitució espanyola i en la Declaració Universal dels Drets Humans, especialment aquells que van lligats a la jubilació, la sanitat, l’educació i els serveis socials bàsics. Pel dret a l’habitatge i als subministraments bàsics (aigua, llum, gas ) de la ciutadania.
3. A favor dels serveis públics en qualsevol de les seves formes (Sanitat, Educació, Serveis Socials o Pensions ). Contra les privatitzacions i per un procés de renacionalització dels sectors estratègics de l’economia.
4. Contra la corrupció instaurada a les institucions governamentals, polítiques, econòmiques, financeres i judicials. Per la transparència, el dret a la justícia i la igualtat de tots els ciutadans davant les instàncies judicials.
5. A favor d’una auditoria del deute contret il·legítimament per l’Estat i en contra del pagament del mateix.
La societat espanyola està ja en el procés d’apoderament que tant de temps porta buscant. Centenars de milers de persones, milers i milers de col·lectius, centenars d’experiències d’autogestió i rebel·lia fan que el cansament del poble estigui passant ja des de les converses de bar als llocs de reunió i de reivindicació.
És un procés caracteritzat per la solidaritat i pel suport mutu. Pel coneixement, lent però inequívoc, de la realitat davant l’engany en què ens volen tenir constantment els poders a través dels seus mitjans de comunicació. És un procés viu, que ha de seguir pujant, però que té aspecte de ser ja sense retorn. La gent s’està adonant que això no ho arregla ningú sinó la conjunció de la població conscient i compromesa. Saben que suposarà esforços i sacrificis. Moments de tensió i repressió. Però estan disposats a afrontar-lo.
És el moment perfecte per generar unió, per carregar-nos de raons que converteixen les persones en companys/es, en camarades en la lluita. Del nostre treball generós, humil, desinteressat i sense partidismes, depèn en bona part l’èxit d’aquest ressorgir popular. No el desaprofitarem!
