Vull començar aquesta reflexió dient que no sóc militant ni votant del PSOE, i que per tant no pretenc haver de triar entre les propostes que tant la candidata com el candidat a la secretària general d’aquest partit ens estan llançant. No és que no m’interessin les seves propostes, és que pretenc entrar en un altre espai de reflexió.
Davant l’expectativa que, per primera vegada, sigui una dona la que se sent a dirigir aquesta organització política, ja s’han posat en marxa els mecanismes per potenciar el “debat de les idees” i, de nou han aparegut els discursos tan progressistes de “primer les idees i després les persones”.
Els que portem anys de militància en grans organitzacions sindicals, polítiques, etc, coneixem el que aquest discurs tanca: Anem posicionant-nos alhora que debatem i, d’aquesta manera, discretament, mentre el conjunt de l’organització discuteix les idees, nosaltres anem posant els noms d’aquells que ens han de dirigir.
Aquesta és una vella estratègia que es pot camuflar de mil maneres però en definitiva l’essència és aquesta. O el que és el mateix, defensar l’espai simbòlic heteroassignat a homes i dones on el patriarcat, encara que de forma més amable, continue immutable.
Ara, amb aquest moment polític que s’està vivint en el primer partit de l’oposició, ens trobem que, a més, hi ha una dona, Carme Chacón, la qual pretén assolir la secretària general d’aquesta organització política i, per descomptat, a les dones subtilment, això sí, se’ls exigeix ??que prenguin partit entre els seus posicionaments feministes o els partidistes i és quan apareix una de les velles polèmiques del moviment feminista: El de la doble militància en organitzacions i la feminista.
Ja s’han escoltat veus de dones amb una llarga trajectòria feminista apostant per Rubalcaba per la seva inqüestionable trajectòria política, per la claredat del seu discurs, per la seva experiència, etc … i em pregunto si no estem, de nou atrapades en el discurs de les idees polítiques per sobre de la inqüestionable solidaritat o sororitat, i fins i tot lleialtat que ens devem entre nosaltres, les dones lluitadores que ens enfrontem a tot aquest tipus de lluites internes en les organitzacions
·Carme s’ha atrevit a qüestionar l’ordre de les coses. O el que és el mateix s’ha atrevit a qüestionar el patriarcat dins de la seva gran organització i això li pot costar el seu immediat futur polític com lideressa, encara que, és clar, això no es pot dir obertament i es disfressa amb el debat “de les idees” que ells, els de sempre, han inventat.
Arran d’aquest assumpte, en algunes xarxes socials s’ha anat discutint sobre el tema i em fa molta ràbia ja que es pretén fer incompatible la militància política amb el feminisme.
I em fa ràbia, perquè som moltes les que ja no concebem les polítiques de qualsevol tipus sense l’aportació del pensament i la militància feminista
·Les lluites caïnites pel poder i la falta de lleialtat de les dones amb les mateixes dones és un dels nostres principals handicaps, ja que d’això s’ha encarregat històricament el sistema patriarcal en el qual creixem. Per què se’ns exigeix ??haver de triar entre aquesta doble militància? O el que és pitjor, Per què es qüestiona la nostra doble militància?, És que les dones no estem dins el món laboral i sindical compromeses amb la millora de les condicions laborals de les dones treballadores i, per tant amb una important part de la classe treballadora?, És que dins els partits no hi ha la defensa de la millora de la qualitat de vida de les dones en qualsevol dels seus àmbits i es proposen idees per a una igualtat efectiva entre dones i homes que milloraria considerablement la qualitat de vida de tota la població?, És que desmuntar el sistema sexista, patriarcal i androcèntric en el qual vivim i que ens oprimeix no és un prioritat en l’ampli concepte de justícia social?.
·L’ordre establert costa de canviar, ja que si alguna característica té el patriarcat és la de la constant adaptació a les circumstàncies de cada moment per a la seva supervivència. És allò de “canviar alguna cosa perquè res canviï”. I les organitzacions, totes, són un reflex de la societat en què vivim i, per tant són patriarcals en la seva essència.
·Canviar això costa i costarà, però la sororitat i la lleialtat entre nosaltres per trencar amb els rols heteroassignats imposats que conformen els espais simbòlics del patriarcat, és fonamental
Esperem que aquest exemple tan actual de Chacón versus Rubalcaba, ens faci reflexionar
