OPINIÓ
Com és ben sabut per la ciutadania al llarg d’aquest any gairebé acabat d’estrenar (aprofito per desitjar el millor durant 2015 a tota la bona gent) es donaran diverses cites electorals.
L’últim diumenge de maig seran les eleccions municipals a tot l’Estat i també autonòmiques en la majoria de les comunitats autònomes i, a finals d’any si Mariano Rajoy no les avança, seran les generals.
No entraré en l’anomenat fenomen electoral que presumeixen les enquestes perquè realment el que diguin les enquestes m’importa poc. Els únics resultats que m’importen són els que surtin de les urnes.
Però el que si m’importa és recordar als partits polítics que pretenen governar qualsevol institució que han d’incorporar als seus discursos, però sobretot a les seves pràctiques i les seves agendes les reivindicacions de la meitat de la població i que som les dones de tota edat i condició.
Incorporar reivindicacions feministes als programes electorals i, posteriorment a la praxi política quotidiana implica ser conscients que vivim en una societat on les desigualtats encara persisteixen i, per tant, implica que hi ha voluntat de corregir-les. No podem perdre de vista que amb una igualtat efectiva tota la societat hi guanya.
Recentment l’ONU li ha donat un cop al desgovern de Rajoy per la seva passivitat i ineficàcia en la prevenció del terrorisme masclista ja que de les primeres partides que es van retallar quan van arribar al poder van ser d’aquestes. Així mateix també l’ONU recomana no tocar la vigent llei de l’avortament. Però pel que sembla el nou ministre del ram no està per la labor de fer cas a les recomanacions de l’ONU i ja ha anunciat que modificarà immediatament aquesta llei per impedir a les dones joves i menors d’edat que puguin interrompre el seu embaràs sense el consentiment exprés de la seua mare i del seu pare. Així mateix s’ha constatat pel mateix Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat un descens d’un 3,3 dels avortaments respecte de l’any anterior. I concretament en el grup d’edat de les dones de dinou anys i menors d’aquesta edat, el percentatge ha caigut en més de mig punt.
Però fins i tot aquestes dades del propi Ministeri li importen un pebrot al seu titular Alfonso Alonso a qui l’única cosa que li preocupa són els vots. I dic això perquè en les seves recents afirmacions es va referir al “compromís que cal complir” com si el compromís amb els drets humans de les dones joves fos un assumpte menor. O com si les recomanacions de l’ONU també fossin temes menors. Però els vots del sector més reaccionari del seu electorat que no els perdona la retirada de la proposta de reforma de Gallardón se’ls pressiona massa i cal complaure’ls. De la mateixa manera que cal complaure la Conferència Episcopal els homes faldilles llargues i negres clamen per la retirada de la proposta Ruiz Gallardón, però ni una sola paraula de la situació en què queda la vida d’aquestes dones, per exemple.
Depenent del mateix Ministeri i de les comunitats autònomes és la situació de manca de protecció de tantes i tantes criatures que estan passant gana. I això és imperdonable des de qualsevol àmbit. I està passant mentre les grans fortunes no deixen de créixer. I aquestes criatures ¿també van viure per sobre de les seves possibilitats ?. Segurament les seves famílies formaran part d’aquesta cada vegada més gran bombolla de gent que ha esgotat totes les prestacions i que només gràcies a les xarxes familiars i d’alguna ONG pot subsistir. Una reforma laboral que empobreix cada dia més a la classe treballadora i fins i tot condemna a situacions d’exclusió a gent que estan treballant mentre afavoreix l’augment dels beneficis patronals, mai pot ser una bona reforma laboral. I si a més es retallen les prestacions en nombre i temps de percepció, la intenció és clara, que l’explotació vagi en augment i la paguin la mateixa gent de sempre, la gent més vulnerable.
I no podem oblidar per a qui està governant aquesta gent del PP. Governa per al seu benefici propi i de la gent propera. Però no entraré en el tema corrupció que em fa tant fàstic. Ni en els diners robats i defraudat que podria alleujar la crisi de manera important.
Però el que sí que vaig és a formular una sèrie de temes sobre els quals crec que és interessant reflexionar de cara a les pròximes eleccions.
Ja he comentat alguns com l’exagerat augment de la pobresa infantil, però aquesta pobresa també va lligada a l’educació. Si no hi ha menjadors, les criatures no s’alimenten correctament durant el dia, amb la qual cosa el seu rendiment és menor. A això cal sumar-li una augment de ràtios d’alumnat per aula la qual cosa empobreix l’atenció que cada docent pot dedicar a cada criatura. I la reforma educativa imposada per aquesta gentussa que, a més empobreix la qualitat de l’ensenyament. Es mereixen de nou la nostra confiança? La meva descomptat no.
Un altre tema és la situació en què han deixat a la pròpia democràcia amb la recent aprovació de la llei mordassa que impedeix que els diguem de la manera que creguem convenient en cada moment que no ens agrada el que fan per molta majoria absoluta que obtinguessin (mitjançant enganys i promeses incomplertes, hem de recordar-ho) fa tres anys. La llibertat d’expressió no es pot matar com acabem de comprovar a França, però aquests hipòcrites amb vares de mesurar diferents segons els seus interessos, s’esquincen les vestidures quan alguna cosa passa enllà de les nostres fronteres, però aquí s’estableixen restriccions de tot tipus per emmordassar les opinions divergents . A més d’aplicar de manera absolutament restrictiva el dret a la vaga. ¿Votaria a qui em emmordassa o m’impedeix expressar-me en la manera que sigui de forma lliure, quan m’estan trepitjant drets i retallant recursos? Doncs evidentment no.
Les mesures per retallar en sanitat pública són, senzillament escandaloses, sobretot quan condemnen a la mort segura a pacients d’Hepatitis C o persones que per falta de mitjans han mort impunement. “No hi ha diners” ens diuen. Com si la vida de les persones tingués preu. Però a aquesta gentussa no els manquen recursos per seguir vivint dels diners públics anys i anys a través dels seus sous públic i vivint d’esquena a la realitat de la gent del carrer. És intolerable des de qualsevol punt de vista. I a tot això, responsabilitzant a les famílies de la cura de les persones malaltes. I a les dones d’aquestes famílies condemnant a renunciar a les seves vides laborals per exercir una cura de persones malaltes, majors, menors i dependents perquè els diners per a dependència i cura de persones ja no existeix o s’ha retallat fins a extrems vergonyosos. Des de quan un Govern permet la mort de persones conscient i malgrat això segueix retallant recursos? Doncs aquest desgovern ho està fent.
Es queden molts, moltíssims temes en el tinter d’avui. Però tenim temps per anar recordant i deixant clars els motius pels quals no mereixen seguir al capdavant de les institucions del tipus que siguin. No han sabut defensar com correspon al govern d’un Estat que aspira a estar entre els grans del món, la vida de les persones i el seu benestar com a societat. Els assassinats de dones per ser dones, els maltractaments continuats que reben milers d’elles, l’augment de la pobresa infantil, la fam de criatures, la caiguda en picat d’ajudes i prestacions a famílies amb tots els seus components aturats, la congelació de les pensions, la reforma laboral que condemna a salaris de misèria i a la por continuada a perdre llocs de treball que no es poden considerar decents, la manca d’implicació per evitar els desnonaments i els consegüents suïcidis que han comportat mentre els bancs eren ajudats amb diners públics, la promoció encoberta de xarxes de corrupció continuada que han espoliat les arques públiques, la privatització de serveis públics per permetre l’enriquiment de gent amiga, la manipulació continuada dels mitjans de comunicació públics per pervertir la realitat, i així un llarg etc. porten a la desil·lusió de molta gent per acostar-se a les urnes. Però cal fer-ho. Cal anar a votar per fer-los fora d’Ajuntaments, Governs Autònoms i tot tipus d’institucions en els quals estiguin presents, perquè amb les seves actuacions han demostrat el que són. I per a mi han demostrat ser mala gent que és el pitjor dels qualificatius amb què puc definir a les persones.
Queden uns mesos per a les eleccions municipals i autonòmiques i des d’aquest espai d’una forma o una altra vaig a encoratjar un vot de càstig important per als que ens vénen castigant en alguns casos des de fa massa anys.
Els arguments els coneixem, ara cal anar aixecant un vent suau perquè a poc a poc es converteixi en huracà el dia de les eleccions i els porti lluny, molt lluny dels governs i dels espais de la presa de decisions que ocupen actualment.
Jo per això seguiré treballant des d’aquest espai. I, per descomptat seguiré demanant a tots els partits polítics perquè incloguin en els seus programes les propostes igualitàries que llancem des del feminisme. Amb major igualtat tothom surt guanyant.
