OPINIÓ
Sentim a dir sovint que les lesbianes hem assolit la igualtat que buscàvem, que la discriminació per raons d’orientació sexual és cosa del passat i que, per tant, no tenim motius per continuar “queixant-nos”. Aquestes afirmacions s’argumenten també ben sovint amb la frase següent: “només cal veure la gran quantitat de parelles de lesbianes que surten a les sèries de televisió”.
És cert, d’uns anys ençà trobem més presència de personatges lèsbics a les sèries de televisió mainstream, i no hi ha dubte que això ens fa més visibles. Però la qüestió és si aquesta visibilitat s’acompanya de l’apoderament necessari que ens permeti ocupar el lloc que ens pertoca en la societat. Diria que no, i també hi afegiria que la visibilitat que ens donen els mitjans de comunicació no es correspon amb la nostra realitat sinó que més aviat és una visibilitat dissenyada d’acord amb estereotips patriarcals i heteronormatius, amb un objectiu subliminal: fer-nos encaixar en una societat que, en el fons, continua negant-nos.
Lesbianes i mitjans de comunicació. Una pinzellada històrica
Després de Safo a l’antiga Grècia, dins de la tradició judeocristiana també trobem indicis de lesbianisme, ni més ni menys que al “Llibre de Ruth”, un dels llibres de l’Antic Testament que bé podríem considerar el principal “mitjà de comunicació” d’aquella època. En aquest fragment queda clar que Ruth es va enamorar de la seva sogra Noemí, tot i que després s’hagi volgut disfressar aquest enamorament sota una capa d’amor de tipus familiar¹:
(…)
1:16 Respondió Rut: No me ruegues que te deje y me aparte de ti; porque a dondequiera que tú fueres, iré yo, y dondequiera que vivieres, viviré. Tu pueblo será mi pueblo, y tu Dios mi Dios.
1:17 Donde tú murieres moriré yo, y allí seré sepultada; así me haga Jehová, y aun me añada, que solo la muerte hará separación entre nosotras dos.
(…)
La relació d’amor entre Rut i Noemí queda, doncs, prou clara, i per acabar-ho d’adobar algunes fonts assenyalen aquest fragment com l’origen de la fórmula “fins que la mort ens separi” que durant tants anys ha format part de la litúrgia del matrimoni cristià.
Entre els principis del cristianisme i els nostres dies trobem poquíssimes representacions de lesbianes a la vida pública, potser perquè la nostra sort ha anat sempre lligada a la de les dones en general, les quals han estat invisibilitzades sistemàticament en qualsevol afer més enllà de l’esfera domèstica i privada.
Segons Raquel Osborne, la primera pel·lícula en la història del cinema que aborda el lesbianisme de manera explícita és “Muchachas de uniforme” (1931), un film alemany dirigit per Leontine Sagan que explica la història d’amor entre una jove i una professora en un internat de noies. Una revista espanyola anomenada “Blanco y Negro” se’n va fer ressò l’any 1934. Al primer terç del segle XX va aparèixer de manera fugaç el lesbianisme en algunes revistes com La Traca, Papitu, La Tuies o KDT, sovint amb una mirada humorística i més aviat ingènua.
Després dels “feliços anys 20” i del petit respir que va suposar la República per a les dones en general, el franquisme va acabar amb qualsevol aspiració de visibilitat i poder de la dona, i per suposat, de les lesbianes. En temps de Franco, les lesbianes no existien, tal i com recullen Dolores Juliano y Raquel Osborne:
“El lesbianismo oficialmente no existía y no se puede hablar de lo que no existe. El represor régimen franquista destinaba sus cárceles a las mujeres que realizaban los ‘delitos femeninos’ –prostitución, adulterio e infanticidio (es decir, aborto)-: esta seran las que transgredían el orden masculino. Las lesbianas estaban fuera de él. Reconocer su existencia hubiera implicado reconocer que ese orden no incluía todas las posibilidades, que había otras formas posibles de organizar la vida, otros sentimientos que tener en cuenta, otros mundos. Era más fácil hacer ver que eso no existía como opción; en todo caso sería una patología, y de las patologías se encargaban las familias y el sistema médico-psicológico.”
El cas Mari Trini: la primera icona lèsbica a Espanya
La cantant Mari Trini va ser la primera dona que va aparèixer a Televisió Espanyola amb pantalons texans. Li van dir marimacho. A les seves actuacions es vestia gairebé sempre de blanc o de negre, impecable i recatada, sense exhibir el seu físic. Volia que el públic la valorés per què cantava i com ho cantava, no pas per allò que ensenyava. No va respondre mai a l’estereotipus de dona de l’Espanya dels últims anys del franquisme.
Els mitjans de comunicació s’hi van acarnissar; com que portava faldilles llargues o pantalons fins i tot van arribar a dir que tenia una cama de fusta i que tenia un defecte físic, sense especificar quin podia ser.
Mari Trini va ser, sens dubte, la primera icona lèsbica de l’Estat espanyol, tot i que ella no va reconèixer mai el seu lesbianisme. La seva companya de tota la vida, Claudette, va ser oficialment la seva secretària personal durant més de 40 anys.
La situació avui
Ja hem dit que actualment trobem més lesbianes representades als mitjans de comunicació, però no hem de perdre de vista que aquests mitjans de comunicació construeixen imatges de les lesbianes que no es corresponen amb la realitat ni mostren la diversitat que existeix a dins del col·lectiu. Aquesta situació, tan curiosa, l’ha estudiada abastament Raquel Platero:
“A priori, podríamos pensar que una mayor visibilidad de las lesbianas en los medios de comunicación rompe con un problema tradicional que tiene que ver con la conceptualización misma de la sexualidad de las mujeres y de las lesbianas en particular: su invisibilización o papel subordinado. Sin embargo, esta visibilidad no supone automáticamente que se acabe la lesbofobia o que se rompa con los estereotipos que homogeneizan a las lesbianas en particular y a las mujeres en general; (…) las representaciones de las lesbianas están construidas alrededor de arquetipos e imágenes estereotipadas. Están hechas por y para la audiencia heterosexual, que promueve imágenes que refuerzan la feminidad de las lesbianas pensadas como icono erótico para los varones y que las muestra dentro de los patrones de género deseables para las mujeres: ser madres y esposas.”
I doncs, què ha passat? Molt senzill: la societat de consum, dirigida des dels ideals patriarcals i heteronormatius, ens ha engolit i ens utilitza, com a la resta de col·lectius que s’aparten de la norma, per vendre productes i serveis a través de la publicitat i de l’entreteniment. És per això que les lesbianes són visibilitzades sovint com a dones hiperfemenines que tenen per únic objectiu satisfer les necessitats eròtiques heterosexuals masculines (aquest podria ser el cas, per exemple de l’aclamadíssima sèrie nord-americana The LWord, a la qual no volem pas treure el mèrit d’haver contribuït a crear una imatge completament diferent de les lesbianes, més contemporània, més sexual i potser més atractiva, sobretot als ulls de la majoria heterosexual). Sovint les lesbianes també són presentades com a folclòriques que fan pujar l’audiència televisiva a força de morbo (María del Monte i Isabel Pantoja en són un bon exemple); i també com a dones perverses que sedueixen a altres dones, generalment heterosexuals i mares de família, és a dir, “innocents” (recordem el cas de Dolores Vázquez, acusada injustament de la mort de la jove Rocío Wanninkhof).
Visibilitat sense poder? No, gràcies!
Tenim més visibilitat pel fet que apareguin més lesbianes a sèries de televisió com Hospital Central o 7 vidas i als mitjans de comunicació en general? Sí, això és indubtable, però, es tracta de la visibilitat que desitgem i necessitem com a col·lectiu? També és evident que no. Les poques sèries que estan ben construïdes en aquest sentit, que mostren les dones i les lesbianes tal com són, sovint no agraden al poder i s’eliminen d’una manera subtil però fulminant. Aquest va ser el cas de la sèrie Infidels, emesa per TV3 fins que suposadament el govern de CiU va suprimir-la per considerar que no transmetia els valors adequats per a la societat catalana de principis del segle XXI. Segons la meva modesta opinió, l’únic “delicte” d’Infidels va ser explicar a l’audiència la vida de cinc dones, una de les quals era lesbiana, que vivien segons les seves pròpies regles i que no estaven subjectes a dictàmens de tipus patriarcal ni religiós de cap mena. Difícil de pair per a qualsevol govern conservador i democristià, sens dubte.
En resum, més visibilitat de les lesbianes als mitjans de comunicació creada des de la mateixa perspectiva de sempre no implica major igualtat ni més apoderament per al col·lectiu de lesbianes. Pel que sembla, ens conformem amb una certa “sensació d’igualtat” en lloc d’aspirar a la igualtat real, tal i com també explica Raquel Platero:
“Las representaciones lésbicas captan la atención de la audiencia. Sus creadores se sirven de su novedad y capacidad para invocar un deseo construido como masculino con el objetivo de vender todo tipo de productos y generar un debate complaciente sobre la aceptación en nuestra sociedad de sexualidades no normativas. El uso de estas imágenes genera una apariencia de aceptación y progresismo, congruente con el deseo de aparecer como un Estado moderno y liberal. Nos lleva a pensar y cuestionarnos quiénes construyen las imágenes dominantes y cómo lo hacen, para poder explicitar los valores insertos que se nos presentan como neutrales.”
I què hi podem fer les lesbianes?
Hem de ser capaces de fer-nos visibles nosaltres mateixes des de dins, no hem d’esperar que siguin els altres qui ens facin visibles segons els seus interessos, perquè no saben fer-ho i/o no volen fer-ho. D’una banda, cal que actuem des de la cultura per recuperar els nostres referents i autodefinir-nos. De l’altra, hem de saber utilitzar Internet, els blogs i les xarxes socials per connectar-nos i expressar-nos per nosaltres mateixes. Si els mitjans de comunicació mainstream no ens representem, hem de crear els nostres propis mitjans. No n’hi ha prou amb ser més visibles, cal que els altres ens coneguin tal com som, sense filtres, ni disfresses, ni vidres de colors. Només així s’aconseguirà la igualtat real. Algun dia.
(Resum de la xerrada “Visibilitat i poder: dues assignatures pendents de les lesbianes”, organitzada pel Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals – GAG el 31/03/12).
1 . FONT: http://iglesia.net/biblia/libros/rut.html
BIBLIOGRAFIA:
“Las lesbianas en los medios de comunicación: madres, folclóricas y masculinas”. Raquel Platero. Dins de “Lesbianas. Discursos y representaciones”. Ed. Melusina. 1ª edición. 2008.
“Pròlogo: Las estrategias de la negación. Desentenderse de las entendidas”. Dolores Juliano y Raquel Osborne Dins de “Lesbianas. Discursos y representaciones. Ed. Melusina. 2008.
