Així ho demostra un estudi preliminar sobre 8 països de diferents continents presentat a Nova York per les directores de la investigació de IAWART (The International Association of Women in Ràdio and Television): les dones encara tenen una presència reduïda i poca veu o mínim protagonisme amb respecte als homes, en les programacions dels mitjans de comunicació públics. I això varia en els diferents països i en els tipus de programes analitzats.
La periodista polonesa Greta Gober i la investigadora romanesa Diana Iulia Nastasia van presentar el seu estudi a Nova York, en una de les sessions paral·leles a la Conferència sobre Beijing+20 (CSW-59 de l’ONU) a propòsit de la Secció J de la Declaració de 1995, relativa a la presència i poder de la dona en els mitjans de comunicació i la igualtat amb els homes, o l’ús d’estereotips de gènere. A la taula, moderada per la representant nord-americana d’ IAWART. Sheila Patsy Katzman, hi van participar algunes de les periodistes que van realitzar la investigació en els diferents països.
Anàlisi del ‘prime time’ a l’Àfrica, Àsia, Europa i els Estats Units
L’estudi va fer un seguiment durant la setmana del 12 al 18 gener 2015 dels continguts i la direcció de la programació dels ‘prime time’ de diferents ràdios i televisions públiques internacionals, que era un dels objectius, arribar a les zones més remotes de qualsevol país. També perquè, segons dades del 2013 de la UNESCO, la majoria de la població, tant urbana com rural de gairebé tot el món, obté la seva informació dels ens públics de comunicació i, sobretot, perquè Internet no arriba a molts llocs i no està disponible encara per a gran quantitat de persones.
Es van analitzar 560 hores de programació de 8 ràdios (223 programes) i 8 canals de televisió (266 programes) a Sud-àfrica, Kenya i Tanzània (Àfrica); a l’Índia i Cambodja (Àsia) a més de Polònia i Moldàvia a Europa i Estats Units. La investigació es va enfocar en els programes de notícies, entreteniment, temes d’interès general i programes educacionals; aquest era un altre dels objectius, i el tercer volia observar “el gènere, en conjunció amb altres aspectes de justícia social com l’orientació sexual, l’edat, l’etnicitat i les habilitats” (o el perfil professional).
En l’estudi preliminar que van presentar no es va incloure l’apartat de notícies ni els programes educacionals; tampoc quin era el percentatge de dones directores de programació i producció. Sí que van explicar la metodologia que van utilitzar. I els resultats indiquen que un 66% dels programes de ràdio (1.464) tenen veu o presentació a càrrec d’homes enfront d’un 34% (749) de dones; a la televisió pública és una mica més reduïda, però també majoritària d’homes 60% (1.708) per un 40% (1.131) programes amb lideratge de dones.
D’esquerra a dreta: Carmine Amara, Greta Gober, Diana Iulia Nastasia, Sheila Patsy Katzman, Frieda Werden i Khemra Som
Experts i testimonis majoritàriament masculins
Pel que fa als rols o caràcters examinats (experts o convidats especials) en els programes (2.214 en ràdios i 2.844 en tv), també són majoritaris els homes: 693 en ràdio i 466 en TV per 232 dones en ràdio i 251 en tv. En les altres categories varien pel que fa a mitjans i percentatges. Per exemple, a la ràdio pública els testimonis masculins van ser més del doble que les dones: 360 dels casos estudiats davant 165 dones; a la TV la diferència va ser menor però important, 173 homes per 135 dones.
En l’apartat de periodistes o professionals del mitjà que intervenen en els programes milloren les dades en les ràdios: 343 dones per 398 homes sobre les tv públiques 107 dones per 145 homes. Una altra de les categories estudiades és la d’actors: 14 homes i 9 dones en ràdios i 925 homes i 638 dones a la televisió.
Els programes monitoritzats en ràdio eren produccions pròpies en un 93% dels casos mentre que a la televisió pública només ho eren en un 41%.
Poca diversitat lingüística i d’ètnies
La majoria de països analitzats, especialment d’Àfrica i Àsia tenen múltiples idiomes, cosa que també va ser considerada i va resultar que en les ràdios la llengua oficial era la utilitzada majoritàriament (75%) enfront d’un 25% de les minoritàries; i en les televisions públiques gairebé és aclaparadora la llengua oficial: un 95%, enfront d’un 2% per a idiomes estrangers, un 2% per a una espècie de barreja de llengües minoritàries i l’1% restant per a les llengües no oficials i altres variants minoritàries.
També hi ha una manca de diversitat ètnica, excepte a Sud-àfrica, segons van afirmar les directores de la investigació en la presentació; les dades generals indiquen que a les ràdios públiques només un 9% de dones i un 7% d’homes són d’una altra ètnia que la majoritària (83% dones, 85% homes) i un 6% i un 7%, respectivament, són d’un altre país; a la televisió només els estrangers pugen al 24% de dones i el 28% homes, enfront del 4% d’ètnies igual en ambdós sexes i un 72% de dones de l’ètnia majoritària i un 68% d’homes.
El public de la sala de la presentacio, plena de gom a gom
Estudi i formació simultània en el projecte
A la taula de la presentació van participar-hi diferents periodistes de les zones estudiades, perquè “en la investigació, la formació sobre perspectiva de gènere en els ‘media’ era un dels objectius” del projecte. Així les col·laboradores ‘in situ’ podien observar de primera mà la seva pròpia exclusió dels continguts i programacions per poder desvetllar-ho posteriorment en els resultats. Com així van fer.
La periodista sud-africana Carmine Amaro, va explicar que ella “va estar monitoritzant tot el cap de setmana els drames i ‘soaps‘ (tertúlies) i va observar que els programes estaven estereotipats i realitzats per dones joves i supersexualizadas”. I va celebrar l’haver participat en la investigació perquè “si no ho observes, no ho pots canviar”.
La cambodjana Khemra Som va recordar que també al seu país les dones, que superen el 50% de la població, encara no hi són en els mitjans. Va estar monitoritzant peces dramàtiques i també per a ella va ser una experiència molt pedagògica i formadora sobre gènere.
La canadenca Frieda Werden professional de la ràdio, activista feminista i directora executiva de WINGS (Women ‘s International News Gathering Service), que ja va estar a les Conferències sobre la dona de l’ONU el 1975 i 1995, va tancar l’acte amb les seves impressions sobre els avenços en la Igualtat en els mitjans. Va indicar que en aquesta investigació, “la formació era més important que l’estudi i per això, era un dels seus objectius estratègics”. I va explicar que al Canadà, “abans de la Conferència de Beijing de 1995 les dones tenien més i millors espais en els mitjans perquè estaven en la categoria de les minories” en canvi “ara, tenen menys espais. Perquè els experts del govern són majoritàriament homes i a més, ells tenen els ‘best times’ (millors temps) i les dones no”.
En un altre dels espais paral·lels a la 59 Conferència sobre la Condició Social de la Dona de l’ONU (CSW-59) es va informar de l’aparició del llibre ‘Making Change‘ (Fent canvis), Els exemples nòrdics sobre com treballar la Igualtat de Gènere en els Media.
