OPINIÓ
Comprendre la relació que existeix entre la masculinitat i la violència és vital per a entendre la violència masclista i abordar la deconstrucció de la masculinitat.
No sóc un pacifista dels de tota la vida, em vaig fer home en la lluita contra el franquisme convençut que es podia fer la pau amb la guerra, i que era heroic donar-ho tot per la felicitat dels i de les altres. L’edat, la paternitat i el feminisme m’han anat convencent que han d’existir altres formes de canviar la realitat.
Estem tan acostumats a associar la violència de gènere amb la violència contra les dones que ens costa veure la marca de gènere en les violències quotidianes, malgrat saber que tenim moltes més possibilitats de ser agredits per un home que per una dona, i no donem importància al fet que la majoria dels protagonistes directes de les baralles en col·legis, camps de futbol, incidents de tràfic, llocs de copes o protestes siguin homes.
Des de la nit dels temps els homes hem estat els executors i de retruc víctimes de la violència. La virilitat ha estat inseparable de l’heroïcitat i de la guerra fins al punt que, per a alguns, arriscar la vida (el mandat de l’heroi) té més valor que crear-la, protegir-la o cuidar-la (comportaments atribuïts a les dones). La violència segueix sent l’argument decisiu en la resolució de tot tipus de conflictes, encara que es presenti com no desitjada i es responsabilitzi de la mateixa a qui pateix les seves conseqüències.
Als homes ens socialitzen en violències de gènere, poc o gens subtils, que ens bloquegen certes capacitats per considerar-les femenines. La misogínia i l’homofòbia són potser les violències més reconeixibles, però hi ha també unes altres molt més complexes i difuses; per exemple, l’autocontrol al que permanentment ens sotmetem d’una o una altra forma tots els homes perquè no sembli que som el que se suposa que no hem de ser (feble, homosexual, femení…). Són violències subtils que tenen un impacte inqüestionable sobre la llibertat i la felicitat.
La virilitat circula per la senda subtil del poder. Màscares, arquetips i modes ens presenten a l’home d’èxit, ric i poderós, sense honor ni pudor (un atleta dopat, una estrella de rock o un friki de la computació), que amb la seva rebel·lia ens recorda als solitaris cowboys. Pot ser que la virilitat hagi perdut el seu caràcter monolític però ha guanyat profunditat.
Mentre s’usi el càstig per a educar, els nens aprendran que és un recurs eficaç per a imposar el propi punt de vista, sotmetre la voluntat de l’altre i corregir la seva conducta. Si a més se’ls diu que és un gran honor defensar heroicament al seu país, al mateix temps que se’ls ensenya a ser forts i valents, a no plorar, a negar la por i la vulnerabilitat, a cercar emocions fortes, a afirmar el seu ego enfront de la por al risc i a la mort… la violència seguirà sent central en la resolució de conflictes, i anar a la guerra seguirà sent la manifestació definitiva de la masculinitat: Síria, l’Iraq, Ucraïna…
Avui els models masculins són menys violents i masclistes, però la guerra, l’homicidi, el crim i el delicte segueixen sent fenòmens molt majoritàriament masculins i la simbologia de l’heroisme es manté en les seves metàfores: el cinema d’acció i l’aura d’heroïcitat que l’esport atorga als triumfadors. Per descomptat que existeixen homes molt pacífics, i també és cert que s’està incrementant el nombre de dones que recorren a la violència, però estadísticament la seva representativitat segueix estant entorn del deu per cent.
La cultura, la masculinitat i l’entorn no atenuen la responsabilitat individual de qui empra la violència. Malgrat aquesta influència mediambiental la majoria els nois es comporten civilitzadament, i les noies que creixen en els mateixos ambients la usen deu vegades menys. Però necessitem les ulleres de gènere davant tota violència exercida majoritàriament pels homes, sobretot si compta amb suport social i afirma la sensació de virilitat de qui la usa, sigui contra uns altres o contra si mateix.
La violència la usa qui pot per a obtenir el que desitja, si no li suposa un cost excessiu. Les víctimes més freqüents de la violència són les dones, els menors, els ancians, els grups ètnics, els immigrants, els toxicòmans i els febles; però la seva legitimitat es posa en qüestió a mesura que es rebutgen les jerarquies (classisme, racisme, xenofòbia, sexisme, masclisme o homofòbia) i les diferències superficials.
Comencem a veure com a violències de gènere les agressions que pateixen alguns homes (violacions sexuals a la presó, prostitució forçada, atacs a persones o grups d’homosexuals, bisexuals i transgèneres), però la dona és la principal víctima de les desigualtats de gènere. Hem de replantejar el contracte social sense deixar d’aprofundir en l’anàlisi de les conseqüències de la socialització masculina, i promoure un canvi radical davant la violència: que els comportaments violents es perceben com a aberració ocasional, i la coresponsabilitat en la cura es converteixi en l’habitual.
