OPINIÓ
Un dels arguments que el patriarcat, en qualsevol de les seves formes, utilitza per intentar denigrar al feminisme és insistir que es tracta d’un moviment victimista.
Amb aquesta forma d’actuar busca no només la crítica destructiva, sinó també el que a molta gent que és feminista li atordeixi o li espanti passar a definir-se com a tal.
Una de les característiques més important del feminisme és la lluita per l’equitat entre persones, més enllà de races, religions o orientació sexual. I quan parlo d’equitat no es tracta només d’igualtat. Com molt bé és sabut les dones de totes les races, religions o orientació sexual patim situacions denigrants cada dia simplement per haver nascut dones. I fins i tot són altres dones les que ens tracten malament en massa ocasions a causa de la seva submissió al patriarcat.
El fet que exposem aquestes situacions denigrants davant la societat i reivindiquem l’equitat entre les persones es revesteix de victimismes per d’aquesta manera desacreditar-nos i intentar silenciar-nos.
Quan no s’és conscient dels privilegis dels que es gaudeix, en massa ocasions no es veuen ni perceben les situacions que aquests privilegis generen en la submissió cap a altres persones.
Ho defineix estupendament bé l’escriptora, professora i activista feminista italo-americana Silvia Federicci quan afirma “Que el nostre benestar no s’ha de construir sobre el patiment d’altres persones”, i, precisament això és el que s’està promovent pel ferri pacte entre el capitalisme i el patriarcat. Construir i gaudir d’uns privilegis que proporcionen benestar sobre el sofriment de massa persones.
Des de l’activisme feminista i social s’observa com en cada moment i davant de cada situació d’àmbit planetari, que les dones i les nenes són els que s’emporten la pitjor part. Sempre i, per a moltes persones això no admet discussió. Només aquells que obtenen beneficis de qualsevol classe no són capaços d’ admetre-ho. I fins i tot ho veuen com una cosa “natural” i, per tant indiscutible.
Davant la denúncia d’aquestes situacions salta l’alarma i ens intenten fer callar anomenant-nos victimistes, feminazis i altres perles. Però no és res més que una altra estratègia per mantenir privilegis a costa de situacions de desigualtat i de temor a perdre els seus privilegis que de manera “natural” creuen que els pertanyen.
I no, no som victimistes, som conscients, molt conscients que el benestar patriarcal a tots els nivells es construeix sobre la base del sofriment de més de la meitat de la població mundial que som les dones.
El patriarcat segueix construint un paradigma que permet naturalitzar i fins i tot legalitzar aquestes situacions d’inequitat i de patiment. I el naturalitza de moltes maneres, fins i tot guanyant-se la complicitat de moltes dones que segueixen cegues a aquestes desigualtats i al sofriment de tantes i tantes germanes en el món sencer.
Un exemple recent i molt, molt suau és la reacció que s’ha tingut per part de la Real Academia Española de la Lengua quan se’ls ha demanat que elaborin un estudi perquè la Constitució tingui un llenguatge més inclusiu i que, per tant, inclogui de manera clara a les dones espanyoles. Hem vist amenaces de dimissió fins a “peròs” de tota mena.
I dic que és un exemple molt suau si ho comparem amb les estratagemes de tot tipus, sigui amb formes subtils i fins i tot simbòliques o a les clares que es té per justificar els abusos que se segueixen cometent amb les dones i les nenes i que passen des del assassinat abans de néixer quan es comprova que naixerà una nena, la tracta i explotació sexual, els assassinats de dones per ser-ho, la pobresa sistemàtica a les que se les sotmet a alguns llocs del planeta fins al fet d’utilitzar els seus cossos com camps de batalla. O les seves decisions també com a camp de batalla en impedir que les puguin prendre fins i tot sobre els seus propis cossos.
Tot el que he exposat, està passant en aquest mateix moment i en diferents llocs del món. I res d’això és natural. És obra de molts segles i doctrines que ho van intentar naturalitzar. I ho segueixen intentant. Però quan alcem la veu i ho vam denunciar com a situacions injustes i generadores de molt patiment, som feminazis, manipuladores, victimistes, i un llarg etc.
I quan es donen moviments com el famós “Me too” apareixen fins i tot dones de categoria qüestionant les veus de les dones que denuncien haver estat agredides, abusades, etc. per homes. Fins i tot parlen de puritanisme sexual quan exigim respecte al fet que el nostre NO sigui un NO sense dobles ni triples lectures.
La complicitat d’aquestes dones amb el pacte entre capitalisme i patriarcat és buscada i exhibida per líders de tota mena i de tot arreu com un trofeu i com a mostra que les que denunciem som les “raretes” i que el normal i natural sigui el imperant, allò de sempre, el que s’ha fet tota la vida.
Les nostres denúncies els posen nerviosos i d’aquí el continu descrèdit cap als nostres discursos que, insisteixo, busquen l’equitat entre totes les persones més enllà de races, religions o orientació sexual. Però el qüestionament és continu perquè no volen veure perillar els seus privilegis. Aquests que nosaltres i cada vegada més companys denunciem.
I mentre una sola dona o nena pateixi inequitat en qualsevol àmbit de la seva vida, des de la forma de socialització diferenciada fins a un sistema jurídic o religiós injust amb els seus drets de persona lliure només per haver nascut dona, el feminisme seguirà sent necessari.
Perquè al contrari del que es pretén fer creure el feminisme no és victimisme, és més aviat alliberador ja que et permet prendre consciència de la teua condició com a persona lliure i també denunciar les situacions d’inequitat que vivim en tots els àmbits de la vida només per ser dones.
