Només amb 37 anys li han arrabassat la vida. Només per ser dona l’han assassinada. Un dolor sord recorre la meva ànima i el meu cor.
Però el súmmum ha estat escoltar la quantitat de bestieses que s’han dit. “Hi havia interposat denúncia”, “El perfil de risc era baix i per això li van denegar el dispositiu de teleassistència”, “Alguna cosa ha fallat per part de l’administració ja que era la primera víctima que havia denunciat el seu agressor”, “Al agressor ja l’havien condemnat per agressions anteriors, però com que no tenia antecedents, li van substituir la pena de presó per la realització d’uns cursos d’igualtat “, …
Escoltar Rubalcaba dient que “alguna cosa ha fallat, perquè hi havia denúncia per mig” és repel·lent, vomitiu, i d’una irresponsabilitat manifesta que a més desmotiva les dones a presentar denúncia ja que les fa les úniques responsables de la seva pròpia mort i retorna a l’espai personal un greu problema, com ho és aquest i que ens afecta a totes i tots com a societat. Què passa, que les que no denuncien no són igual de assassinades que les que denuncien? Que les que denuncien són responsabilitat directa de l’estat i les que no ho fan no, tot i que presentin “perfil de risc baix” i se’ls denegui un sistema de protecció? Què en determinats moments la vida de les dones, la nostra vida, depèn d’un acte administratiu com ho és una denúncia? ¿Que les administracions poden fer desistiment de funcions de protecció de la vida de les dones que no han denunciat pel fet de ser dones? Què les penes per als assassins de dones poden ser commutades pels cursos d’igualtat sense fer cap tipus de seguiment posterior?
I és que, de nou, la teoria, la coneixem de sobra, però els fets són tossuts i ens demostren dia a dia que de nou, l’androcentrisme en què vivim els surt per les orelles als que governen quan afirmen el que ha afirmat Rubalcaba “alguna cosa ha fallat perquè hi havia denúncia” … Cal fastiguejar-se amb el vicepresident i ministre de d’interior!!!!
I mentre, ella, ha deixat òrfena a una nena de cinc anys que també ho és de l’assassí. Què pensarà aquesta nena en un futur quan escolti les paraules de Rubalcaba?, Què sentirà quan escolti aquestes paraules que tanquen tota una declaració d’intencions i que “un error” la va deixar a ella, amb cinc anys, sense mare?
De nou ve a la ment allò de “el personal és polític”, però crec que segueix estant una mica allunyat de la realitat i als fets em remet. El personal segueix sent personal mentre no s’interposi denúncia. Les administracions es declaren incompetents si no hi ha una denúncia i als fets em remet amb les paraules del propi ministre de l’interior afirmant que “les deu dones mortes anteriorment no havien presentat denúncia però que aquesta si i que hi havia hagut errors”. I, tot i haver presentat denúncia se li va avaluar el risc i es va decidir que “era baix” i se li va denegar un sistema de protecció i avui és morta. I tot i haver hagut denúncia i condemna prèvia al seu llavors agressor i avui assassí, se li va suspendre la condemna i ell la mort. Així de dur i de contundent. I tot això amb denúncia.
Què pensaran la resta de víctimes que quan decideixen denunciar s’han d’enfrontar no només a les seves pors, sinó també a un aparell hostil que comet errades que els poden costar la vida i mentre als maltractadors i assassins se’ls suspenen les penes?
Estem fallant com a societat. Els que creuen que les dones mentim en les denúncies haurien de pensar dues vegades les seves paraules abans de pronunciar-les, encara que només fos pel respecte a totes les dones assassinades a mans d’uns terroristes covards incapaços de manejar els seus propis sentiments.
Les administracions haurien de deixar de qüestionar el nivell de risc i donar protecció a les dones, en cas contrari estem veient el que passa: Que ja són onze les dones assassinades i només estem a setze de febrer.
Ens segueix faltant CORRESPONSABILITAT SOCIAL per intentar evitar aquests assassinats sense sentit.
No escolto cap veu en el Congrés de Diputades i Diputats condemnant aquest nou assassinat, tal com passa en altres casos. Cap veu de la classe política alçant la veu més enllà de la necessitat de denunciar per part de les víctimes i, repeteixo, en el que portem d’any, ja són onze les dones assassinades.
I em pregunto, si en lloc de dones haguessin estat homes els assassinats, el silenci institucional i polític que ens inunda aquests dies hagués estat el mateix? Estic convençuda que no.
Que el silenci còmplice de massa persones públiques no ens confongui ni ens permeti oblidar les veus d’aquestes dones que han pagat car el fet d’haver nascut dones, fins i tot en una societat moderna.
