La Independent/Moncomunicació ha entrevistat a Ana Peláez Narváez, Presidenta del Comitè de Dones del Fòrum Europeu de la Discapacitat
A la Unió Europea existeixen aproximadament 40 milions de nenes i dones amb discapacitat de les quals més del 40% sofreix o ha sofert alguna forma de violència. S’enfronten a una discriminació múltiple, freqüentment desconeguda i invisible, que es tradueix en la pràctica en una veritable vulneració constant de drets i llibertats fonamentals.
La seva problemàtica és: nivells educatius més baixos, menor activitat laboral i llocs de treball pitjor remunerats, capacitat econòmica precària, dependència de tercers o institucions, accés limitat als serveis de salut i maternitat, privació de drets sexuals i reproductius, falta d’accés a serveis i programes comunitaris disponibles, major risc de sofrir violència i abusos, així com escassa o nul·la participació en els processos de presa de decisions per a qüestions que els concerneixen directament…
Aquesta situació encara s’agreuja més en les nenes i dones amb discapacitat en el mitjà rural, migrants, severament afectades o, fins i tot, les que són víctimes de violència de gènere. Així, segons dades emeses per COCEMFE, “més del 80% de les dones amb discapacitat ha sofert violència en algun moment de la seva vida i tenen un risc de sofrir violència sexual quatre vegades major que la resta de les dones”.
Particularment vulnerables
Alguns grups de dones, com són les pertanyents a minories, les migrants, les recloses en institucions o detingudes, les nenes, les nenes i dones amb discapacitat, les dones majors, les refugiades i les dones en situacions de conflicte armat, són particularment vulnerables a la violència. “Per tant, el disseny, desenvolupament i avaluació d’un marc polític de la nova estratègia de la UE integral i inclusiu per combatre la violència contra les dones ha de tenir en compte no només la perspectiva de gènere sinó també la gran diversitat de factors que conformen i enforteixen les experiències de les dones, i dels homes, en matèria de discriminació i violència; en particular en matèria de raça, origen ètnic, classe, edat, orientació sexual, discapacitat, nacionalitat, religió i cultura”, ens diu Ana Peláez Narváez, Presidenta del Comitè de Dones del Fòrum Europeu de la Discapacitat i membre de la Junta Directiva del Lobby Europeu de Dones.
Afegeix Ana Peláez que se sap que les nenes i dones amb discapacitat poden sofrir actes de violència de maneres particulars, comesos en les seves llars o en institucions per membres de la família, per persones encarregades de la seva cura o per estranys. Moltes dones amb discapacitat depenen del seu agressor per a les seves cures diàries o fins i tot la seva supervivència. Aquesta situació fa que sigui encara més difícil per a elles denunciar les agressions. A més, no tenen la independència econòmica necessària per viure de forma autònoma, estant obligades a romandre amb el seu agressor. Esment especial mereixen les dones que viuen en institucions per ser particularment vulnerables a aquest tipus de violència.
“Les polítiques de gènere haurien de “visibilizar” la discapacitat”
Actualment els grups polítics, els organismes d’igualtat i la societat en general són cada vegada més conscients de l’existència de la violència de gènere, per la qual cosa s’ha augmentat els programes dirigits a informar, assessorar i protegir a els qui l’han sofert. “No obstant això, aquests programes no han tingut en compte les peculiaritats que presenten les dones amb discapacitat, convertint-se en inaccessibles per a elles. En general, podem dir que les polítiques de gènere *invisibilitzen la discapacitat i les polítiques de discapacitat obliden el gènere, perpetuant la situació de discriminació múltiple i invisibilitat de les nenes i dones amb discapacitat”, continua Ana Peláez.
Davant aquesta situació què hauria de fer-se?-, li preguntem.
El repte fonamental – respon-, és prendre mesures per transversalizar la discapacitat en les polítiques, programes i mesures que es desenvolupin per eliminar la violència de gènere. Falten programes específics per a dones amb discapacitat.
Quines són les principals causes de la violència contra les nenes i dones amb discapacitat?
Al meu parer estan estretament lligada a dos factors clau: La percepció social que els homes i dones no són iguals, la qual cosa suposa una dominació social i física dels homes cap a les dones i la percepció social de la discapacitat lligada a la imatge social que d’ella es té, així com a les explicacions, en ocasions irracionals, que s’han esgrimit per explicar o justificar abusos sexuals perpetrats contra elles. Moltes nenes i dones amb discapacitat experimenten explotació, violència i abús en la llar o en altres llocs. Aquesta violència inclou la violació, l’esterilització forçada, l’avortament coercitiu i el tractament involuntari. Les dones que viuen en institucions són particularment vulnerables a aquest tipus de violència. L’exclusió i aïllament en escoles separades o en institucions residencials i la falta d’ajudes a la mobilitat o dispositius tècnics, així com la formació necessària per usar-los augmenten la vulnerabilitat i contribueixen a la impunitat dels actes de violència.
Quina és la situació a nivell legislatiu?
Existeix una legislació discriminatòria que no reconeix l’autonomia i capacitat legal de les persones amb discapacitat, per exemple la legislació que autoritza la tutela d’adults o el confinament en institucions , augmenta la seva vulnerabilitat a la violència i la impunitat d’aquests actes. Aquesta legislació forma part de la violència sistemàtica exercida contra les nenes i dones amb discapacitat, particularment de les dones amb discapacitat psicosocial o intel·lectual i de les dones grans.
Com es podria combatir la violència contra les nenes i dones amb discapacitat?
Des del meu punt de vista és imprescindible abordar la inclusió de la prevenció, lluita i eliminació de la violència de gènere contra les nenes i dones amb discapacitat en totes les seves formes en la nova estratègia política de la Unió Europea per combatre la violència contra les dones. Es fa necessari treballar en diferents àrees per obtenir un enfocament integral. En aquest sentit, des del Fòrum Europeu de la Discapacitat i el Lobby Europeu de Dones recomanem la consideració d’una sèrie d’accions dirigides a l’entorn comunitari, en matèria d’investigació, en l’atenció directa a nenes i dones amb discapacitat, així com en matèria de legislació.
Podria citar-me alguna d’aquestes accions?
Obertura de línies pressupostàries per desenvolupar projectes i creació d’una xarxa de suport a les dones amb discapacitat que sofreixen violència de gènere; cursos de formació per a la prevenció de la violència de gènere a nenes i dones amb discapacitat; elaboració d’estudis que donin a conèixer la realitat de l’esterilització de les persones amb discapacitat a Europa, amb perspectiva de gènere, edat i tipus de discapacitat, facilitant estadístiques exactes sobre l’esterilització forçada i terapèutica; engegada de mesures de sensibilització, informació i formació dirigides tant a les famílies de les nenes i dones amb discapacitat més vulnerables al risc d’esterilització forçada com als professionals –especialment de la medicina i de la judicatura- perquè escoltin a les nenes i dones amb discapacitat en els processos d’investigació; revisió de la legislació impulsada per la UE i els seus estats membres per garantir la no discriminació; revisió de la normativa legal que consenteix l’esterilització forçada o l’avortament coercitiu, abordant les qüestions relatives a el “consentiment informat” i a la “capacitat legal” de les persones amb discapacitat perquè els seus drets fonamentals no puguin veure’s vulnerats…
En conclusió….
És necessari que, d’una vegada per sempre – ens diu Ana Peláez-, les polítiques de discapacitat incorporin de manera natural i permanent els assumptes de gènere, així com que les de gènere ho facin en relació amb la discapacitat. Només així estarem assegurant la veritable igualtat i no discriminació d’aquestes nenes i dones.
