OPINIÓ
Per fi he acabat la lectura del recent best-seller internacional de Sara Donati: La edad dorada. Dic “per fi” perquè és llarguíssim; a mi que m’agraden més aviat les novel·les curtes.
Paral·lelament, he llegit també l’informe «Visibilizar lo invisible. La necesidad de actuar para poner fin a la crisi desatendida de los embarazos no deseados» (Estado de la población mundial 2022; Fondo de Población de las Naciones Unidas) , i he trobat que novel·la i informe es complementen a la perfecció, dibuixant un escenari prou preocupant.
L’autora de la novel·la, Sara Donati, és descendent d’immigrants italians del Nova York del segle IXX i si ho remarco és perquè, si no fos perquè la novel·la està ambientada en la dècada de 1880, la seva ascendència italiana podria suggerir que es tracta d’una autobiografia novel·lada o gairebé. De fet, la primera idea que la va empènyer a escriure-la la hi va donar la seva àvia.
La història que relata s’empelta pels viaranys de les desigualtats tremendes que hi havia al Nova York de l’època, reblert d’immigrants utilitzats per a la construcció de la gran urbs, que vivien en condicions míseres enmig de l’opulència d’unes poques famílies. A poc a poc, algunes famílies d’immigrants es van anar situant socialment i econòmicament fins esdevenir autèntics clans. N’és el cas la família de Jack Mezzanotte, inspector de policia, molt bona persona.
Però les veritables protagonistes del llibre són dues cosines germanes, una d’elles mulata, graduades ambdues a l’Escola de medicina per a dones; dues metgesses que treballaven al New Amsterdam Hospital, i que tenien una sensibilitat social que les empenyia a tenir cura de les persones més vulnerables. Imagineu-vos què significava la condició de metgessa al segle IXX novaiorquès i, per més inri, ser mulata!
La Nova York d’aquella època estava controlada per la «Lliga contra el vici», liderada per un tal Comstock; una colla de fanàtics, d’idees fixes malaltisses, pels quals l’avortament era un crim i les dones que no complien el rols beneïts de mestresses de casa, unes pecadores que havien d’anar de cap a l’infern o, si més no, a la penitenciaria més propera. Ras i curt, aquesta lliga les pretenia atuïdes en el reducte de la cuina, a la cura, esgotadora, de la família i, esclar, subordinades als seus marits en tots sentits. A l’arbitri dels seus desitjos masclistes i, no cal dir-ho, també carnals. Estic parlant de la punta de l’iceberg del masclisme estructural del món d’aquella època.
A la novel·la surt un personatge que instrumentalitza la seva dona com a conilla: fornica amb ella tant com li peta (entengueu en aquest context el verb “fornicar” com un eufemisme del verb “violar”; per tant, la viola ad libitum) amb l’objectiu de deixar-la embarassada per fer, el més ràpid possible, sis fills i no ser menys que els seu germà. De pas, la té lligada i ben lligada a casa. Com allò que deia el Francisco Franco: “Atado y bien atado”. La relació d’aquesta dona i el seu marit amb les metgesses és un dels fils principals de la novel·la. Però no vull fer spoilers. A més, pel que vull explicar, no ve al cas.
En aquest clima d’esclavització de la dona, les dones que volien avortar –per exemple, després d’haver parit cinc criatures en sis anys i escaig– havien de moure’s per un món clandestí de metges i persones para-mèdiques que les ajudaven a avortar a preus caríssims. Sempre amb por i d’amagades dels seus marits. No tots els metges i persones para-mèdiques actuaven de la mateixa manera. Alguns d’ells ho feien amb la desídia més absoluta ja que la salut d’aquestes dones embarassades els importava molt poc; molt poc que es morissin perquè pensaven que, si es morien, és perquè s’ho havien buscat. De manera que les condicions higièniques eren nul·les fins al punt que la seva absència deixava pas lliure als bacteris infecciosos que les arrossegaven a les portes de la mort, si és que no les mataven directament. Les intervencions quirúrgiques d’aquests energúmens eren escabrosament potineres, amb punxons i altres estris que els ficaven per la vulva fins a foradar-lis els budells. Tot un món secret incontrolable ja que, de fet, aquestes dones morien passats uns dies allitades a casa seva sense que ningú en sabés els motius. I ja no diguem les dones que no tenien recursos econòmics; aquestes ho intentaven elles mateixes utilitzant sistemes que els produïen la mort. Els pèls de punta. D’això no fa pas tants anys, si tenim en compte els milions d’anys que fa que els humans habitem la Terra. Incomprensible que encara estiguem gairebé com llavors.
Tornem ara a la segona lectura, la del document «Visibilizar lo invisible. La necesidad de actuar para poner fin a la crisis desatendida de los embarazos no deseados» (Estado de la población mundial 2022; Fondo de Población de las Naciones Unidas), En veureu de seguida els aspectes que entrellacen la novel·la amb aquest Report. El document parteix del desig de viure en un món en el qual les dones que es queden prenyades es perquè ho volen. I, és clar, en comparteixo plenament l’objectiu perquè, a més, els embarassos no desitjats comporten costos per a la salut, l’educació i el futur de les persones, costos per als sistemes sanitaris en conjunt, els treballadors i les societats. Gairebé tothom té alguna experiència que li pugui servir de referència, per haver tingut un embaràs no intencional o per conèixer algú que hagi estat en aquesta situació. Per a algunes persones significa una crisi personal, altres pensen que quan es tanca una porta se n’obre una altra. Més enllà del context personal, que les dones quedin encinta sense haver-ne tingut la intenció té arrels socials i conseqüències globals; arrels que el Report que esmento explica amb claredat meridiana.
Hem de saber que més del 60% dels embarassos no intencionals acaben en avortament i que, encara avui dia, el 45 per cent dels avortaments que es practiquen al món posen en risc la vida de set milions de dones l’any. Les condicions de risc en què es practiquen aquests avortament barroers són una de les causes principals de les més de 800 morts maternes que es produeixen diàriament. Aquest és un preu que el món, senzillament, no es pot permetre. Ens esgarrifa pensar que aquestes condicions de risc d’avui en dia no són tan diferents, en molts casos, de les que Sara Donati relata en el seu best-seller. Som a l’any 2022 i la història de la novel·la s’esdevé el segle XIX. És evident que durant aquests 130 anys el món ha evolucionat però, vet aquí, no tant com es podria pensar.
Qui més qui menys coneix la noticia de l’esborrany que s’ha filtrat a la premsa de la decisió favorable del Tribunal Suprem dels Estats Units a la iniciativa legislativa que pretén prohibir l’avortament (o permet que els estat decideixin al respecte, el que vol dir que ja se sap que faran els estats republicans), Aquesta prohibició ens sembla, sens dubte, un disbarat. Els drets humans no poden mai perdre’s de vista i l’única persona, l’única, que ha de decidir sobre un embaràs és la que està embarassada. De manera que, sí, que tots els humans tenim dret a la pròpia autonomia funcional del nostre cos. I si l’exercici d’aquest dret humà basic, com és decidir lliurament un avortament, és inqüestionable, també ho és gaudir de la capacitat de determinar un embaràs, quan i amb qui. Es fonamental poder programar lliurament i amb criteri cabal el nombre de prole que es vol tenir. La pregunta que sorgeix és: per què no s’han pres mesures addicionals més contundents per garantir l’autonomia corporal de tothom? Tenim al nostre abast anticonceptius moderns i eficaços i no s’entén com és que gairebé la meitat dels embarassos al món no són intencionals. Millor dit, sí que s’entén, després d’haver llegit l’Informe.
Copsar les circumstàncies que es desfermen a rel d’un embaràs no intencional ens sembla vital: la vergonya, l’estigma, la por, la pobresa, la desigualtat de gènere i molts altres factors minven la capacitat de decisió de les dones i les nenes, de buscar i obtenir anticonceptius, de negociar l’ús del preservatiu amb la parella, d’alçar la veu i perseguir llurs desitjos i ambicions. L’informe planteja preguntes provocadores i inquietants sobre la valoració que mereixen al món les dones i les nenes més enllà de les seves capacitats reproductives. Perquè reconèixer la seva vàlua, i permetre’ls contribuir enterament a les seves societats, significa garantir que tinguin els recursos, la informació i el poder necessaris per prendre per elles mateixes aquesta decisió fonamental.
«Cada cop queda menys per al 2030, la data límit per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i dels objectius transformadors de l’UNFPA: cal acabar amb les necessitats insatisfetes en matèria de planificació familiar, posar fi a les morts maternes evitables i eradicar la violència de gènere i les pràctiques nocives, com ara la mutilació genital femenina i el matrimoni infantil. És el moment d’accelerar, no de retrocedir, per transformar la vida de les dones i les nenes i arribar a les més endarrerides. Evitar els embarassos no intencionals és un primer pas innegociable. Quan les persones poden prendre veritables decisions informades sobre la seva salut, el seu cos i el seu futur, estan en situació de contribuir a unes societats més pròsperes i un món més sostenible, equitatiu i just.» Així, amb aquestes frases últimes, és com acaba el Pròleg del document. No puc estar-hi més d’acord.
