OPINIÓ
Hi ha gestos reflexos que ens marquen com a persones, es podria dir que fins i tot defineixen la nostra personalitat.
Alguns són tan repetitius i excessius que poden arribar a ser considerats tics, són gestos que acaben sent compulsius, com la gent que mou un peu quan veu una pel·lícula o la gent que quan et parla et va donant copets suaus en alguna part del cos. Hi ha també les gesticulacions o tics repetitius que afloren en unes certes persones quan escolten: fer tirabuixons de cabell amb el dit, arrencar-se pelletes del contorn de les ungles, mossegar-se el llavi inferior, mossegar la llengua en fer un esforç, joguinejar sense fre amb el bolígraf.
Hi ha també els gestos que es defineixen més com a llenguatge corporal, són més aparatosos i solen donar-se amb molta soltesa i van desapareixent amb l’edat, si bé alguns o en algunes persones romanen de manera exagerada tota la vida: emportar-se la mà oberta a la boca quan alguna cosa ens sorprèn, endur-se les dues mans al cap quan alguna cosa ens alarma, posar el palmell de la mà al front al temps que el cap va cap endarrere quan hem oblidat una cosa important, tocar-nos les temples per a recordar. Aquest grup de gestos és curiós perquè podem fer-los fins i tot estant sols, simplement per a reforçar la sensació o el pensament.
Tenim també els gestos pràctics que simulen l’acció que es vol recrear: demanar un cigarret com si n’agaféssim un amb els dos dits, demanar el compte com escrivint sobre un paperet inexistent, dir “ens truquem” posant un objecte transparent prop de l’orella, dir-li a algú que acabi de parlar simulant donar cops de tisora a l’aire amb dos dits. I hi ha també els gestos de l’amor i del desig: llavis llepats, parpelles que cauen, somriures picardiosos.
Una sèrie de gestos es fan amb un sol dit de la mà per a renyar, per a amenaçar, per a assenyalar. És increïble el poder d’un dit, un simple dit mogut amb l’energia necessària, dirigit en la direcció correcta, té un poder gairebé tan important com el de la mirada. I el dit de la impaciència? Aquest dit que dona copets incessants a un ritme constant i que a vegades es fa acompanyar pels del costat, per a posar més èmfasi en la insistència, en la molèstia.
Hi ha gestos que amb la pandèmia han adquirit més valor: dos braços aixecats i estesos a l’altura del pit, que demanen una abraçada i també gestos fins ara desconeguts relatius a l’ús de la mascareta, amb indicacions diverses que no podíem ni tan sols imaginar fa uns anys.
El passat 27 de març es va dur a terme 94a edició dels Óscar al Dolby Theatre de Los Angeles. Hi ha gent d’aquest costat de l’Atlàntic que passa la nit en blanc per a seguir la cerimònia en directe, però la majoria ens despertem al matí i anem rebent les notícies de les pel·lícules i persones premiades i anem compartint la informació i comentant les nostres discrepàncies i/o coincidències amb els resultats. Tanmateix enguany sembla que els gestos van ser més importants que les pel·lícules, i va haver-hi un gest meravellós a l’escenari que potser no va ser el més comentat però sí el més destacable de la cerimònia, el de Lady Gaga que, acompanyant a la gran Lisa Minnelli en el lliurament de premi més important de la nit, l’Oscar a la Millor Pel·lícula, va agafar la mà de l’actriu de ‘Cabaret’ -que als seus 76 anys mostra una salut deteriorada, en cadira de rodes i amb fallades de memòria- just en el moment en què va perdre el fil, tranquil·litzant-la amb un “I got you” (“Et tinc”) ple de respecte, de reconeixement, de cura i d’admiració pels qui ens han precedit. Minnelli va respondre un simple “I know” (“Ho sé”) que li va permetre ressituar-se: el grandiós poder del tacte, de la cura i del gest en el moment oportú.
