Quan el desembre del 2022 van estrenar als cinemes la pel·lícula-documental ”El sostre groc” d’Isabel Coixet vaig quedar amb dues amigues per anar juntes a veure-la i poder comentar-la després. El documental explica els abusos sexuals que es van produir per part de dos professors entre els anys 2001 i 2008 a l’Aula de Teatre de Lleida quan les alumnes eren adolescents. Veure dones que expliquen una vivència d’abús sexual terrible que van patir quan eren nenes neguiteja a qualsevol persona, però també veure dones valentes i fortes amb capacitat d’assenyalar aquests individus indesitjables, i fins i tot de fer-ho amb art, amb cinema, en la forma que sigui, reforça i empodera. Era ideal anar-hi amb amigues i poder-ne xerrar després.
Però vam arribar al cinema i no feien la pel·lícula, anunciada a la cartellera un parell de dies abans. L’home de la taquilla ens va dir que com que arribava Nadal i havíem passat una pandèmia, la gent no estava per veure aquest tipus de pel·lícula, la gent volia divertir-se. Patapam! Vas a veure una pel·lícula de denúncia d’un assetjador i abusador de menors que a més està lliure per què el cas va prescriure i es va arxivar i et topes amb un cop de tabú social dels del dia a dia, dels suposadament inofensius, i sense opció de veure la pel·lícula!
La vaig veure finalment quan es va posar disponible a RTVE Play, a partir del 6 de febrer passat, després d’haver guanyat al gener del 2023 el Premi Gaudí al Millor documental i de ser nominada com a millor pel·lícula documental als Premis Goya 2023.
El documental està molt ben organitzant i es nota el savoir faire cinematogràfic d’Isabel Coixet per anar-nos portant per capítols per una cronologia dels fets explicada de forma coral per les víctimes i intercalant-hi escenes del passat. El professor és presentat inicialment com a admirat, creatiu, simpàtic i seductor. Erotitza l’ensenyament teatral, s’aprofita d’alumnes i professores, espanta per la seva influència, abusa sexualment de totes les que ell tria, i se surt amb la seva. És mediàtic, ben relacionat amb l’alcalde, domina la situació. Elles són nenes que en aquesta pel·lícula coral, ens expliquen el desconcert, l’abús de qui té poder sobre tu, el fàstic, la incomoditat, la por, la indefensió, el sentiment d’estar desprotegida, la culpa. La culpa, que té cinc lletres però una ombra molt llarga: quan et passa, quan t’adones de l’abús, quan el comparteixes, si el denuncies, la molèstia que et fa sentir el teu entorn immediat i la incomoditat social que causa que hagi passat això, que no agrada saber. Tot això que ens passa a les dones… imagineu-ho en una nena! Quin moment intens i duríssim quan una de les víctimes, fabulosament interpreta una cançó acompanyada d’un ninot que acaba abraçant: “No tinc l’edat…”, just abans de la VIII part del film, on es comença a plantejar la denúncia: es comencen a curar, comencen a tapar la ferida quan tenen clar el que ha passat, quan comprenen bé que no hi havia consentiment, hi havia abús de poder, exercit de manera obscena i impune, contra totes elles. Veure-ho clar les uneix, les fa fortes. Com impressiona la queixa de totes quan reclamen que el professorat ho sabia i deixaven que passés, que dolorós que resulta! Com avergonyeix i omple de ràbia la complicitat institucional. Com indigna que aquests fets puguin prescriure judicialment!
Repara ser escoltada, diu una de les noies. Repara i dona força que el i la periodista Albert Llimós i Núria Juanico del diari Ara fessin un reportatge a fons sobre aquest cas, que es publiqués. Que Isabel Coixet s’interessi pel tema i creï aquest document únic on es descriu perfectament l’abús, a través de les veus que li donen forma. Està filmat amb tacte i l’espectadora ho agraeix, no cal cridar ni ser desagradable per explicar una atrocitat com aquesta. Elles tenen llum i brillen més quan es treuen de sobre la llosa del silenci i la complicitat amb fets terribles.
I que necessari que és el seu testimoni i la seva reparació!
Tres d’elles han respost a tres preguntes que els he fet i les respostes ens interpel·len personalment i socialment, per què queda molt per fer i cal canviar moltes coses:
La sororitat i la comprensió i suport entre amigues queda clar i és un aspecte positiu i esperançador de la pel·lícula. T’has sentit igual de cuidada i protegida socialment?
Marta Pachón: Per desgràcia, a nivell de la nostra ciutat, no. Lleida és molt petita i hem sentit una revictimització ferotge on tant nosaltres com les persones que ens acompanyaven van perdre espais, projectes, amistats i feina. Les nou, el cercle, hem estat el nostre més gran suport. És trist i preciós alhora. Hem necessitat que arribés primer un article i després un documental d’Isabel Coixet per començar a rebre feedback de fora, on les persones han estat molt més comprensives, empàtiques i la mirada de les persones més properes comencés a suavitzar-se.
Sonia Palau: No. Ingènuament pensava que m’hi sentiria, però els fets m’han obert els ulls. Si preguntes a algú si està a favor o en contra dels abusos, òbviament tothom dirà que està en contra, però quan demanes a algú que es posicioni molt poca gent ho farà. L’entorn adopta una opció de silenci, que considera neutra, però que en realitat és posar-se de la banda de l’agressor.
Violeta Porta: M’he sentit cuidada i protegida per Dones a Escena. Tenia fe cega en que respondrien per nosaltres i en que ningú arribaria a contactar-nos si elles no ho volien. Ens hem sentit desprotegides i en part també enganyades per part de l’Aula i l’Ajuntament de Lleida.
Has tingut sentiment de culpa amb tota aquesta vivència?
Marta Pachón: Sí, evidentment la culpa ens va acompanyar durant vint anys fins fa relativament molt poc. La culpa és un dels sentiments que fan tan difícil entendre el que t’ha passat, identificar-te com a víctima o arribar a denunciar. Personalment he sentit culpa quan vint anys més tard, me n’adono de com després d’abusar de mi, les situacions d’abús es van anar perpetuant i intensificant de forma descarada. Sols em podia preguntar en sentir els relats de les més joves, per què no ho havia sabut detectar abans. Però poc a poc t’adones que el poder en aquestes situacions, igual que en els casos de bullying, el té l’entorn d’abusador i víctima que pot decidir actuar o mirar cap a una altra banda.
Sonia Palau: Sí, molt. Gairebé més que durant la vivència en si, on també tenia sentiment de culpa per no tenir la força suficient per ser capaç de sortir de la situació d’abús, quan ja era conscient que m’estava fent mal. Quan hem començat a parlar m’he tornat a sentir culpable per no haver parlat abans, per no haver fet més… M’he posat moltes culpes a sobre fins que he après a treure-me-les.
Violeta Porta: Amb tota aquesta vivència diria que hem transitat i descobert molts sentiments. Per mi alguns d’ells han tingut pinzellades de culpa, sobretot per no haver parlat abans i així potser entrar dins del circuït legal i segur evitar molts casos més recents. La culpa no és un sentiment que m’hagi dominat en cap moment del procés com ho han fet la ràbia, la tristesa, la frustració, la por, la ira, la vergonya i l’esgotament.
Com podem explicar aquesta violència a les nenes sense espantar-les?
Marta Pachón: Potser el que cal és que d’una vegada per totes la por canvií de bàndol. Potser qui ha d’aprendre a que les nenes ja no han vingut a aquest món a ser víctimes i restar callades, submises i abnegades, és la resta de la societat. Potser són els i les altres que han de vigilar amb el seu discurs i han de revisar la violència que exerceixen sobre nenes i adolescents víctimes d’abusos.
Sonia Palau: Parlant-ne de debò. El que espanta és el desconeixement, el tabú, la desinformació en la que hem crescut. Crec que perquè no s’espantin s’han de posar en paraules tots aquests sentiments que formen part de la sexualitat i del cos. Parlar dels límits i de la intimitat. Si no en parlem beneficiem els secrets, la culpa i l’abús.
Violeta Porta: Hem de deixar d’educar les nenes per a que siguin “bones nenes”. La nostra educació sexual sempre ha estat des del perill: perill de violència, perill d’embaràs, perill de malalties de transmissió sexual, perill de perdre la “bona reputació”… Hem d’educar escoltant el cos i parlant del que sentim, i també del que desitgem. Deixar de ser subjectes passius i ser subjectes actius. Què m’agrada? Què em fa sentir bé? Què vull fer? Què vull experimentar? Ja és hora de que ells aprenguin a ser “bons nens”.
