Aquesta campanya publicitària insistent i massiva, amb una cançó que s’encomana i una posta en escena també enganxadissa, ha tingut un fort impacte mediàtic que ha descol·locat moltes ciutadanes i ciutadans acostumats a realitzar la separació en origen dels residus que es generen pel seu tipus de material i no per si aquest era o no un envàs.
És que el missatge no és pas un reforç de les campanyes de reciclatge fetes fins ara amb l’objectiu d’incrementar aquest ús cívic en pro del medi ambient, i ara! sinó un canvi de fons dirigit principalment en benefici de les empreses envasadores que en treuen fruit. Així s’explica que el finançament necessàriament costós d’aital campanya vagi a càrrec de les empreses Ecoembes i Ecovidrio exclusivament i no per compte d’una institució amb competències mediambientals i aspiracions sobiranistes com ara la Generalitat de Catalunya (que ja se sap diuen tenir les butxaques escurades per qualsevol menester…).
El fet és que, segons afirma el diputat Salvador Milà d’ ICV-EUiA, aquesta iniciativa crea confusió entre els ciutadans i va en contra de la recollida selectiva i el reciclatge, pretenent només afavorir els interessos de les empreses envasadores. L’objectiu de la campanya és que deixin de llençar al contenidor “groc” aquells residus que, tot i ser de plàstic o metall, i per tant perfectament reciclables, no formen part del sistema integrat de retorn, circumstància per la que no han de pagar el “punt verd” que ja el productor de l’envàs ha pagat amb una contribució financera equivalent al nombre d’envasos introduïts perquè siguin gestionats els seus residus. Salvador Milà recorda que, amb els anteriors governs catalanistes i d’esquerres (2003 – 2010), les campanyes eren conjuntes amb la Generalitat i les Administracions locals de forma que responien a l’objectiu de fomentar la recollida selectiva de tots els residus recuperables i no pas segons els interessos dels fabricants i/o les indústries recicladores dels envasos.
El que qualsevol campanya en aquest sentit hauria de perseguir, mediambientalment parlant, és l’ increment de materials reciclats per tal d’assolir l’objectiu social de reduir els impactes ambientals d’abocadors i d’incineradores, i no pas reduir els costos de la gestió d’aquests materials per augmentar els beneficis empresarials encara que sigui a costa d’excloure materials reciclables.
El desconcert d’aquesta campanya ha arribat fins al punt de qüestionar-nos si fèiem o no fèiem bé el nostre reciclatge de tants anys. El fèiem bé, segur, i el podem continuar fent bé. El problema és que el model de separació actual no és intuïtiu perquè no obeeix a la lògica d’aconseguir recollir el màxim de materials reciclables sinó que té el doble objectiu de minimitzar els costos privats de les envasadores alhora que prestigia els envasos d’usar i llençar. Un got, un test, una paella, una joguina qui siguin de vidre, plàstic o metalls són reciclables; es poden reciclar i es reciclen si van a les plantes de tractament, però les envasadores no volen fer-se càrrec del seu cost i han decidit unilateralment que aquests productes s’han d’enviar al contenidor de rebuig (i posteriorment a abocadors i incineradores).
El més greu de tot això és que s’incrementa el residu de rebuig i, per tant, el problema i cost dels residus es retorna als Ajuntaments. Al seu dia, aquestes empreses s’oferiren i es promocionaren com a solució del problema (obtenint beneficis, això sí), però ara sols volen la carn i et retornen els ossos perquè te’l mengis tu altra vegada…
Aquest és un exponent clar del risc de la privatització de serveis que sols haurien d’estar a mans de control d’institucions de caràcter públic, i aquests governats per gent que faci prevaldre l’ interès i el bé comú, naturalment, perquè quan s’hi barregen interessos privats, desmereixen qualsevol objectiu de servei comunitari.
Els recents casos de corrupció que es donen quan es privatitzen serveis fonamentals ens haurien de servir d’avís per a navegants per no caure en aquests paranys. El civisme i la cura del medi ambient és cosa del bé comú i les empreses de serveis han d’estar al servei de la comunitat i no pas a l’inrevès.
