Divendres 29 març 2024

Divendres 29 març 2024

Compartir

Teresa Cuberes: “Sempre penses que diagnostiques a altres, que a tu això no et passarà mai”

Alegre, riallera, sensible. S’ha passat mitja vida mirant a través d’un microscopi per determinar quines cèl·lules són sanes i quines no. Amb 45 anys i mare de due criatures, una de 15 i un de 6 anys, la mostra que calia observar a través del microscopi era seva i van resultar ser cèl·lules cancerígenes. 10 anys més tard segueix lluitant contra un càncer de mama i més enllà de les medicines un dels seus millors antídots és l’optimisme, la força i l’alegria de viure.

 

Alegre i somrient, la Teresa Cuberes em rep al menjador de casa seva. Em convida a seure i a prendre un cafè. “A pesar de tot he estat una persona molt feliç i he aconseguit fer a la meva vida tot el que m’he proposat; no m’arrepenteixo de res del que he fet ni de com ho he fet”, assegura només començar quan li demano que sigui ella la que es presenti abans de seguir xerrant de res més. “A pesar de tot”. Em crida l’atenció que comenci així, i és que no, suposo que per més que et consideris feliç la vida no és fàcil per ningú.

M’explica que va arribar a Barcelona amb tot just 18, venia d’un poble gran, o d’una ciutat petita, de l’interior de Catalunya. “El primer dia que vaig voler tornar a casa de visita i se’m va escapar el tren, em vaig fer un fart de plorar”, i es posa a riure. Riu d’ella mateixa, diu, en adonar-se que tot i que han passat més de 30 anys se li humitegen els ulls en recordar l’escena i la veu li tremola. “Sóc tant bleda que m’emociono només de pensar-hi”. Però segueix rient.

Va marxar de casa seva per estudiar infermeria. “Des que jo tinc ús de raó sempre havia volgut ser infermera, per influència del que veies, pel fet d’ajudar als altres… És una cosa que sempre m’ha interessat, però quan em vaig veure dins d’un hospital vaig veure que no era ben bé el que m’havia imaginat”. “Tractar amb gent malalta és complicat perquè saps que estàs tractant amb persones que potser no se’n surten, i que potser són joves i tenen fills… Emocionalment m’implico molt amb el que tinc a la vora i em vaig adonar que jo no podria viure amb el patiment d’unes persones que tenia al meu costat i amb qui havia de treballar”.

“Me’n vaig adonar de seguida”, diu. I potser és per això, o potser per casualitat, o qui sap, va tenir l’oportunitat de formar-se i de treballar com a tècnica en citologies. La Teresa s’ha passat bona part de la seva vida professional observant a través d’un microscopi les cèl·lules d’altres persones per determinar si eren sanes o no. Amb 45 anys, però, es va trobar amb què les cèl·lules que hi havia al vidre, a punt per ser observades a través del microscopi, eren les seves. “Tu sempre penses que diagnostiques als altres, que a tu això no et passarà mai. No sé perquè, però sempre pensem, les persones en general, que les coses dolentes només passen als altres; i les coses dolentes també et toquen”.

El que van veure pel microscopi és que tenia un càncer de mama. “Vaig pensar que tenia un fill que només tenia sis anys i que em necessitava. Bàsicament, el primer que vaig pensar va ser això. A partir d’aquí havia de tirar endavant”. Es queda en silenci. El somriure amb el que m’havia rebut s’ha esborrat, també s’han silenciat les rialles entre les que parlava fa pocs minuts. Però parla serenament. “Sense depreciar tota la resta, qui més em necessitava era el més petit, i per tant vaig pensar que me’n sortiria. Evidentment va seguir una temporada dolenta però sabia que me’n sortiria”. A part del petit, té una altra filla, que llavors tenia 15 anys.

A Teresa Cuberes la van operar: li van treure part del pit afectat. Semblava que tot s’havia quedat allà. Per prevenció, però, li van fer radioteràpia i quimioteràpia. “Vaig tenir la gran sort de trobar-me sempre bé, vaig veure que havia pensat que me’n sortiria, i me n’estava sortint. Vaig veure que no era tant greu com m’havia imaginat, que no ho vaig passar tant malament com m’havia imaginat… Suposo que el fet de trobar-te bé t’ajuda, tenir el suport tant dels amics com de la família també t’ajuda…”

Amb el tractament, va perdre el cabell. “Afortunadament, el meu físic no ha estat mai una cosa que m’hagi preocupat massa. Evidentment no vaig sortir mai al carrer sense el cap tapat, fins el dia que em vaig descuidar la perruca a casa”. I ara si, recupera les rialles. S’enriu de nou d’ella mateixa mentre explica que quan li va passar això ja li començaven a créixer els cabells. “No era un problema important, per mi”, reitera, i fa èmfasi repetint el “per mi”. I s’explica: “Entenc que per molta gent sí que ho és. Però també penso que això, quan tens 20 anys, t’afecta d’una manera i quan en tens 40 t’afecta d’una altra”.

Després d’un any de baixa, va tornar al seu lloc de treball. De nou, eren les cèl•lules d’altres persones les que estaven sota les òptiques del seu microscopi. Cinc anys més tard, però, la malaltia tornava a fer-se present. “Osti, ara no em tocava”, és el pensament que va tenir. “Però a la vegada vaig pensar que el meu fill ja tenia cinc anys més. Per tant, les coses te les miraves d’una altra manera, i si me n’havia sortit una vegada me’n sortiria dues”. Optimista de mena.

Diu que aquesta vegada estava més tranquil·la, ja sabia que era la quimioteràpia i com li afectava al seu cos. Però perd la serenitat i la veu se li torna tremolosa quan recorda que durant el segon tractament el seus pares també van estar malalts i no se’n va poder fer càrrec tant com hagués volgut. “Em vaig sentir… desbordada d’haver-me de cuidar jo i no poder-los cuidar a ells, va ser un any dur en aquest aspecte”. I es fa un silenci.

De nou, ara amb 50 anys, havia guanyat al càncer. Però cinc anys més tard li van trobar dues metàstasis. Mentre ho explica, parla més a poc a poc, pensant cada paraula, parant per mocar-se i eixugar-se les llàgrimes. “L’última vegada… uf…”, i es moca de nou. Plora. “Sincerament no me l’esperava gens ni mica, quan ja t’ha passat dues vegades no penses que n’hi pugui haver una tercera. El cop més fort va ser quan vaig veure que no era només el pit sinó que s’havia escampat. Veia un pronòstic més difícil, més greu. Fins que no vaig saber exactament quin nivell afectava i quin tractament em farien ho vaig passar també molt malament. Segons com m’afectés podia ser el final i ningú té ganes d’arribar al final. Per altra part, penses que tres vegades és recotxineo”.

Tot i això no perd l’optimisme, i el pensament positiu que va tenir és que almenys, deu anys després del primer diagnòstic, els fills ja eren grans. “Ja he tingut temps de veure’ls créixer”. Però les ganes de seguir lluitant no les ha perdut, diu que encara vol veure’ls créixer més.

“El fet de pensar que potser se t’acabava la vida…”. I li pregunto per la mort. “La mort me l’he plantejat molt. Tu, a nivell únic, ja has viscut la teva vida, has gaudit, has estudiat, a la teva manera t’ho has passat bé, has tingut fills, has creat la teva família i els has donat el millor que has sabut i ara els deixes. La meva vida jo ja l’he fet, ara els toca viure a ells. Evidentment si algú se n’ha d’anar abans, sóc jo”.

Acceptada la tristesa del comiat, l’inevitable aferrament a la vida de les persones, assegura que la seva gran por és patir. “És una cosa que demano, arribat el moment que em facin el que sigui però jo no vull patir”. Diu que tampoc vol ser una molèstia pels que queden, per això ha volgut deixar els papers arreglats, tampoc vol que d’ella en quedin restes tangibles. “Ni vull patir ni vull ser un espectacle perquè vinguin a veure lo maca que he quedat posada a la caixa, no vull que se’m colgui en un forat, si desaparec vull desaparèixer per sempre”.

I la mort, què és? “Si tenim ànima o no, no ho sé, i com que no ho sé ni tinc perquè pensar-ho més, la qüestió material un cop s’acaba, s’ha acabat”. La Teresa es defineix com a creient no practicant. “L’església m’ha decepcionat molt”. Tot i això, admet: “El fet de creure potser en alguns moments em dóna forces”. Diu que és catòlica perquè és el que coneix, no li’n van ensenyar cap altra. I tot i que renega de l’Església amb els valors del cristianisme s’hi sent còmoda: “Crec en la base, crec que és una pauta a seguir i això és el que he intentat ensenyar als meus fills”.

Seguim xerrant de la mort, de la vida, de la fe, dels fills i la família… A pesar dels silencis, de l’emoció incontinguda que en algun moment li ha fet tremolar la veu, de les llàgrimes tímides que se li han escapat en parlar d’alguns dels moments difícils que ha viscut, demostra ser alegre i optimista. I qui sap, si potser precisament l’alegria i l’optimisme han estat unes medicines més eficaces, com a mínim, contra la por d’una malaltia amb la que ha conviscut, i contra la que lluita, des de fa 10 anys.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

14 S Dia Llatinoamericà de la Imatge de la Dona en els Mitjans

El 14 de setembre es commemora el “Dia Llatinoamericà de la Imatge de la Dona...

Internacional: Llibre imprescindible: Narratives de la diferència a les cultures globalitzades / La Independent / Notícies gènere

Andrea Ruthven (ADHUC—Universidad de Cantabria) ha coeditat, juntament amb Belén Martín-Lucas (Universidade de Vigo), el...

maribel

La pobresa té ànima

  Opinió A tombs amb la commemoració del Dia Internacional per a l’Eradicació de la...