OPINIÓ
Si ja és difícil començar cada dia amb energia (més enllà de la dosi de cafè), seguir les notícies, i assabentar-te -més o menys- d’allò que està passant, d’allò que passarà i d’allò que mai no ocorrerà en aquest país (em refereixo a Espanya), ressuscita una vena irascible, una que puja pel meu coll, que m’encén les galtes, activa el meu sistema límbic, passa d’un hemisferi a un altre donant cops, anant i venint dels meus lòbuls frontals, fent-me sentir sorda i encega: “Què? crec que no estic sentint/veure… això no pot ser…”.
Incredulitat, ràbia, impotència, pena, sorpresa, incertesa, desgana. Abatiment, d’aquests que es confonen amb l’astènia primaveral o simplement amb la depressió.
Pensant en la meva vena bategant, em va passar pel cap l’obra de Galean, i de la diferència en enfrontar les situacions de catàstrofe social com les que estem patint al sud del nord. El Sud tindrà la culpa, dic jo, perquè la Carrá va incitar a venir a fer l’amor per aquí, però no va avisar (preocupada només per les seves malles) de les terribles conseqüències dels embarassos no desitjats, s’utilitzés o no condó o algun mètode contraceptiu.
Els casos de corrupció dels partits majoritaris i la impunitat són gravíssims, però pel que sembla, són temes transitoris, d’importància relativa, sempre menor. En canvi la misèria pels carrers, l’oblit i la invisibilitat de les mancances a l’interior de les llars de qui menys té en aquesta península, que són transversals i un llast no conjuntural, s’invisibilitza, fent-nos creure que passarà “en el proper període”. I la major part d’aquestes persones pobres i diàriament empobrida som dones.
Per a Gallardón i els seus secuaços del govern de torn, l’avortament és un tema polític, ideològic, públic i impostergable. La pregunta és: i quan neixin les criatures no desitjades i arruïnin les vides de milers de persones, hi haurà Gallardón i els seus “experts” donant solucions a les vides d’aquestes persones? jo crec que no. Al contrari: el que hi havia fins ara, s’ho han carregat. Quan neixi el fetus no desitjat, el públic passarà a ser privat, sense un estat de benestar que vetlli per les necessitats d’aquestes noves persones.
En aquest punt, ja poc hi pot fer que la població surti al carrer. Som invisibles. En algun moment de les nostres històries ser part de les masses podia canviar el món, almenys el nostre, però ara que les nostres veus no es deixen sentir pels qui tenen el poder, ¿qué passa amb l’indivisible? amb nosaltres, que tenim cara i ulls, i moltes coses per dir i desitjos i objectius particulars?
L’Estat de benestar existeix per la pressió de les masses, però els drets i deures s’apliquen a les persones, una a una, a unes més que a d’altres, (les excepcions: representants de partits polítics, església catòlica, algunes altres persones “diferents” que per dret diví són d’una altra espècie, diguint-se reis, reines, infantes infantilitzades que no s’assabenten de res, prínceps i princeses de contes que no se’ls creu ni son pare). El 52% de les persones de “La Massa” som dones, amb noms i cognoms.
Precarització del treball (si és que en tenim), aniquilament del sistema educatiu, atac a les llengües identitàries, apartheid sanitari per a persones en situació irregular (ja n’han mort 2 -que sapiguem- per malalties oblidades i tractables), la fi dels ajuts a la dependència, són algunes de les conseqüències de les decisions polítiques. Ideològiques. Alguna persona naïf dirà “bo, és una situació temporal”. Vas, gairebé t’ho creus, compres el tiquet del metro i et trobes amb gigantografies Pro-vida de la conferència episcopal, finançats per la meva butxaca atea i proavortista, mentre Gallardón canvia la Llei de l’Avortament… de nou… perquè és una llei de “caràcter ideològic”, i perquè com és ideològica, quan n’arribin “altres” al poder, que la canviïn com els vingui de gust.
La meva vena salta, salta, em penja.
Ara, l’urgent és aquesta llei intrusista: modificar-la, ficant la mà fins al colze als nostres úters. Així, amb aquestes paraules: em sento violada pel conservadorisme i per l’església catòlica, que governa amb el PP en majoria absoluta.
M’agradaria saber quantes d’aquestes santes catòliques que avui estan en el govern o en el parlament, no coneixen algú dels seus cercles més propers (incloses elles mateixes, perquè no) que hagi avortat, siguin les circumstàncies que siguin. No per jutjar-les per avortar, en cap cas, sinó per etzibar-los que són un panda de cràpules, i que us poseu als cossos de les vostres pròpies feligreses.
No totes tenim sexe únicament per reproduir-nos. Algunes de nosaltres el tenim pel mer fet que podem tenir-lo, pel plaer de fer-ho, per l’exercici amb valor anaeròbic, i si ens prenyem accidentalment i ja que és el nostre cos, i que en ell no decideix ningú excepte jo mateixa, avortem o no. Lliurement, sense pressions, de manera segura i sense arruïnar-nos. Des d’avui, seré insubmisa. El meu cos no és botí de guerra entre partits i ideologies fonamentalistes arcaiques.
Quina diferència hi ha entre les “repúbliques bananeres” d’on provinc i aquest país? Només una: d’on provinc, som conscients del que som: o res o un gra al cul. I vosaltres i vosaltres, beats i beates de pacotilla, mateu amb les vostres decisions “ideològiques”, robeu fins que us agafa el singlot, que sou només goles fins a no poder més, que feu ostenteció d’avarícia i cobdícia, envegeu a qui podem viure alienes i aliens als vostres estigmes i discriminacions, us delecteu en els axiomes beats de la “santa inquisició” demostrant mandra intel·lectual i -per damunt detot- sou superbs i superbes: us creieu que “la veritat” és vostra, perquè aneu al ritus i voleu llepar la sola del nou colom del Vaticà.
De moment, ens queda fastiguejar-nos i servir taules i avortar a Londres. I ser insubmises.
De moment. És una advertència.
