Rosa M. Malet
Rosa M. Malet, deixa la Fundació Miró. Fundació que dirigeix des de l’any 1980, Llicenciada en Filosofia i Lletres i especialitzada en Història de l’Art ha estat una persona clau en el desenvolupament i trajectòria de la Miró fins ara què ha decidit que era l’hora del relleu.
l
Fundació Joan Miró. Barcelona
Deixar la Fundació Miró, ha estat sens dubte una decisió profundament meditada. La llarga trajectòria al capdavant de la mateixa ha estat modèlica en tots els sentits. En fer-ne balanç de tots aquests, a la Fundació Miró la deixa situada en el lloc i objectius que es va marcar?
Doncs respecte a Joan Miró, tot el que es pugui haver avançat en aprofundiment, estudi i recerca de la seva obra, amb projectes com la creació de la Càtedra Joan Miró i el Grup Internacional de Recerca, la digitalització de les imatges del fons de la col·lecció o el catàleg raonat online. I també la utilitat que ha tingut l’Espai 13 en la projecció d’artistes en la seva etapa inicial, i la consolidació del programa d’exposicions temporals que han acostat grans figures de l’art contemporani al públic local. En definitiva, hem donat resposta a la voluntat de Joan Miró que va crear la Fundació, als seus objectius, que hem desenvolupat de forma natural.
Rosa M. Malet, entre moltes altres línies d’actuació, l’ha projectat com a referent internacional i ha consolidat projectes com el del Premi Joan Miró, un guardó que al llarg dels últims deu anys ha distingit figures importantíssimes del món de l’art contemporani com Olafutr Eliasson, Pipilotti Rist, Mona Hauton i d’altres que justament destaquen pel seu esperit de recerca, innovació i compromís i llibertat. Característiques que van ser l’eix de la vida i l’obra de Miró. Però també val la pena destacar el progressiu enriquiment de la col·lecció original, una selecció única d’obra i arxius, publicacions de recerca i sobretot la integració de la biblioteca personal de l’artista a l’Arxiu de la Fundació, a part de la digitalització de la col·lecció.
Quines opcions deixa al seu o seva possible successor o succesora?
Les grans línies d’actuació les concreta el Patronat de la Fundació Joan Miró, a partir dels seus objectius fundacionals. Si es considera que les línies de treball són vàlides, poden continuar vigents actualitzades.
Al llarg d’aquests anys, Rosa M. Malet que ha estat al capdavant ha crescut amb dues importants ampliacions. Una l’any 1984 i l’altra quatre anys més tard el 1988, cosa que va permetre impulsar la renovació constant de l’exposició permanent de l’obra mironiana reflectida, especialment en la commemoració del 40è aniversari, l’any 2016.
Una de les fites importants d’aquests anys, va ser la celebració del centenari del naixement de l’artista. La mateixa Rosa Mª Malet va comissariar la gran exposició (qui no la recorda?) Joan Miró 1893-1993. Sens dubte una de les mostres més importants que hem pogut veure mai del genial artista.
Treballar, viure-hi pràcticament i durant tants anys al capdavant d’una institució com la Miró, primder, imprimeix caràcter? segon, resistirà no fer el camí diari a Montjuïc? I tercer, a què es dedicarà a partir d’ara?
Imprimeix caràcter tenir present l’actitud i la personalitat de Joan Miró, en el sentit que la institució tingui un caire obert, acollidor, amb ganes d’ensenyar i transmetre l’obra de Joan Miró i d’altres artistes mirant el futur més que mirant el passat. Podré passar sense fer el camí, hi he dedicat molts anys, tot i que continuaré atenent les meves obligacions com a membre del Patronat i autentificant obra gràfica de Miró per desig de la família de l’artista.
Actualment Rosa M. Malet forma part, d’altres organismes i institucions internacionals com l’ADOM, Associació per a la Defensa de l’Obra de Miró, creada el 1985 amb la intenció de protegir i desenvolupar i promoure el coneixement de l’obra mironiana i alhora certificar l’obra gràfica de Joan Miró per decisió de la família. Malet també és membre del Patronat de la Fundació Pilar i Joan Miró.
Curiosament, i val la pena remarcar-ho, Rosa M. Malet ha conviscut durant la seva etapa al front de la Miró amb altres dues dones que van estar dirigint de dos emblemàtics Museus de la ciutat: M. Teresa Ocaña al Museu Picasso i Cristina Mendoza en el Museu d’Art Modern-ara al MNAC.
Vostè ha estat o és entre les dones a les qui només les veuen, dins del món de l’art com a crítiques i/o com a conservadores?
Potser només he allargat la vida professional a la Fundació Miró més enllà de la jubilació. Potser vàrem ser les primeres dones al capdavant d’un museu, però actualment n’hi ha moltes més en l’àmbit internacional.
Efectivament a “nivell internacional”. De tota manera el reconeixement a la seva trajectòria al capdavant de la Miró ha estat, ara darrerament guardonada per l’Associació de Periodistes Culturals amb el lliurement del III Premi Ressenya. Cal destacar que en la concessió d’aquest premi, justament se l’hi ha volgut reconèixer “la sensibilitat demostrada al llarg de tots aquests anys, cordialitat al món del periodisme cultural”. I també per” la seva extremada sensibilitat el seu rigor, discreció i gentilesa envers els periodistes”. Així com l’enorme” tasca feta per la difusió de l’obra de Joan Miró i de l’art contemporani i alhora per haver acostat la Fundació al públic, obrint-la a la ciutadania”.
Com ha viscut aquesta seva magnífica relació amb els i les professionals del periodisme cultural? i, naturalment, com ha rebut la concessió del III Premi Ressenya?
Amb la millor actitud i mirada. La nostra feina va destinada al públic i som conscients de la importància de la difusió dels professionals del periodisme. Costa entendre que als inicis no hi hagués departaments de premsa als museus, ara és impensable. De fet, crec que som els museus qui haurien de premiar els periodistes culturals.
El compromís, l’esforç, la seva tossuderia han fet possible que la Fundació Miró sigui reconeguda arreu del món i que s’hagi, com ha reconegut l’Associació de Periodistes Culturals, projectat a la ciutadania complint així un dels seus grans reptes: ser patrimoni de tothom.
