El 20 de juny s’ha celebrat a nivell internacional el dia de les persones refugiades. A ONU Dones han volgut ressaltar en aquesta commemoració, els èxits aconseguits en diferents països d’Àfrica. Un d’ells ha estat Tanzània.
Minani Korotirida va trobar una segona llar al campament per a persones refugiades de Nduta després d’escapar de la seva ciutat natal a Burundi a finals de 2015. Foto: ONU Dones / Deepika Nath.
Una de les dones africanes que ha compartit i s’ha beneficiat d’aquest projecte amb altres dones, és Minani Korotirida, ja que segons ella va trobar una segona llar al campament per a persones refugiades de Nduta, després d’escapar de la seva ciutat natal a Burundi a finals de 2015 .
També una altra dona a tenir en compte és Seraphine Mpawenayo, de 38 anys. Serafhine el setembre de 2015, va caminar més de 60 quilòmetres amb el seu marit i els seus sis filles i fills per arribar a la frontera de Tanzània des Rutana, (Burundi). La família, fujia de la creixent violència en el seu llogaret natal, instal·lant-se al campament per a persones refugiades de Mtendeli.
Des 2016, Onu Dones està donant suport a l’International Rescue Committee (IRC), que està realitzant capacitació i serveis a través dels centres de dones de Nyarugusu, Nduta i Mtendeli. En aquests tres centres, es troben albergades més de 500.000 persones refugiades, fugides dels països veïns: Burundi i la República Democràtica del Congo. Compta amb Finançament del Fons Central per a l’Acció en casos d’Emergència (CERF) de Nacions Unides, també compta amb el suport del Govern Noruec.
Segons Hodan Addou, representant d’ONU Dones a Tanzània. “Els centres de dones ofereixen un entorn segur i propici per crear xarxes de contactes y suport. També sosté que “Les dones i les nenes refugiades tenen un paper essencial en la reconstrucció post conflicte i en el restabliment del teixit social de les seves comunitats”, “Els centres de dones ofereixen un entorn segur i propici per crear xarxes de contactes i ajuda mútua “en aquest centre, Seraphine ha pogut desenvolupar el seu esperit emprenedor, va posar en pràctica els seus coneixements sobre la gestió de petits negocis, aplicant-ho en un dels centres recolzats per Dones ONU. En molt poc temps va assolir grans habilitats per a confeccionar roba posant en pràctica els seus coneixements de noves tècniques, “Em fa molt feliç veure que la gent faci servir la roba que jo he confeccionat”, comenta Seraphine. Un dels seus somnis, és poder obrir una botiga de moda fora del campament.
Una dona teixeix un cistell al campament per a persones refugiades de Nduta. Fotografia: ONU Dones / Deepika Nath
Al costat de Seraphine, s’han consolidat un grup de moment de deu dones refugiades, es reuneixen periòdicament, totes formen part d’aquest projecte de confecció de roba. Han aconseguit sentir-empoderades, sempre ajudant-se unes a altres per aconseguir-ho, es transmeten els sabers, i es donen suport i ajuda. Amb el que obtenen per la seva feina, completen el necessari per a l’alimentació del dia a dia de les seves famílies en els campaments. En el cas de Seraphine, el seu objectiu és “arribar a ser una dissenyadora famosa”.
També Beatrice Emanuel, Supervisora d’Apoderament de la Dona de l’International Rescue Committee (IRC), associat a la implementació d’ONU Dones al Centre de Dones de Mtendeli, opina: “S’observa un canvi palpable en l’actitud i la seguretat amb què es mouen les dones després d’haver passat un temps al centre. No és només un espai perquè les dones aprenguin noves habilitats que els permetin guanyar-se la vida, també les alleuja de les seves tasques domèstiques diàries “.
Beatrice Emanuel actua com Supervisora d’Apoderament de la Dona de l’International Rescue Committee (IRC), entitat associada a la implementació d’ONU Dones al Centre de Dones de Mtendeli. Foto: ONU Dones / Deepika Nath
Aquests tres centres, que van ser acabats de construir a finals de 2016, disposen de grans espais, patis, galeries, i ofereixen un espai suficient per a les classes de confecció de roba, cistelleria, lectura i escriptura per a adults, i ceràmica. També s’ha aconseguit, que, en cada un dels centres s’hagin construïts, consultoris, on les dones refugiades, poden assistir privadament, a la recerca d’orientació, sobre qüestions de planificació familiar o violència de gènere.
En aquests campaments, hi ha dones refugiades que realitzen treballs pràcticament artesans. A uns 167 quilòmetres de Mtendeli, al campament per a persones refugiades de Nduta, Minani Korotirida, de 57 anys, teixeix un cistell al costat d’un grup de dones, Minani trena dissenys complexos amb feixos d’herba seca i tires de plàstic. El temps de realització d’un cistell gran és d’una setmana, i el seu preu és de 8 dòlars.
Minani Korotirida i altres refugiades confeccionen roba al campament per a persones refugiades de Nduta.
Fotografia: ONU Dones / Deepika
Minani va fugir del seu poble natal de Ruyigi, a Burundi, a finals de 2015, amb les seves tres filles i fills i un nét, els rebels van robar la seva terra amenaçant-la amb violència, si no se n’anava. Estava sola amb tota la seva família, ja que havia perdut al seu marit durant el conflicte ètnic de 1993, i no va tenir més remei que anar-se’n. Minani Korotirida assenyala “Tant de bo poguéssim vendre els nostres productes a clientela de fora dels campaments “, i afirma: “Guanyaríem gairebé el doble que ara”. Per a moltes dones que viuen als campaments, aquests centres, han representat l’inici d’una nova vida, una vida amb dignitat. “Malgrat que les dificultats són moltes, no hi ha motius per tornar a Burundim” sosté Minani Korotirida. “He conegut a moltes dones que han patit com jo..Aquí moltes, hem trobat una nova forma de vida. Ara aquesta és la nostra família. Les desigualtats de gènere s’accentuen en aquests temps de crisi .. Aquests centres de dones realitzen un programa de 16 setmanes de durada, en el qual es treballa conjuntament amb els homes residents, per eradicar els estereotips de gènere i fer prevenció.
Un home, Mtokambali Mzalendo, de 36 anys, és un dels facilitadors principals del programa de 16 setmanes en el campament de Nyarugusu. Mtokambali, va fugir de la República Democràtica del Congo el 1999, i viu en aquest campament des de fa 18 anys, i treballa amb els homes residents intentant eradicar les males pràctiques en aquest campament. Al començament del programa, els homes es mostraven reticents a modificar els seus hàbits, “És molt difícil convèncer els homes que ajudin a les seves dones, mares i germanes en les tasques de la llar”, assegura. “Diuen que és feina de dones i que els homes no necessiten col·laborar perquè són el sosteniment econòmic de la família. Jo intento convèncer-los que les dones també necessiten ajuda amb la criança de les nenes i els nens, i que elles a més poden sortir i guanyar-se la vida “. “La meva dona és empresària i treballa en el mercat tot el dia”, explica Mtokambali. “Jo m’encarrego de la casa i de la canalla quan ella no hi és, i també tenim un calendari fix de tasques domèstiques.
Mtokambali Mzalendo és un dels facilitadors principals del programa de 16 setmanes de durada que treballa amb els homes residents en els campaments per eradicar els estereotips de gènere i prevenir les pràctiques culturals nocives al campament de Nyarugusu. Foto: ONU Dones / Deepika Nath
Font: ONU Dones
