Sara Cuentas Ramírez
OPINIÓ
Aquesta data significativa és per vindicar i afirmar que persistim en el nostre camí, que encara que ens prenguin la vida, que ens invisibilitzin, que sexualitzin els nostres cossos, que restringeixin les nostres llibertats i minin els nostres drets mai declinarem, perquè el 8 de març és nostre.
Més enllà de recordar la fita des felicitacions i les marxes, dels esdeveniments públics, de vestir les ciutats de flors, de regals simbòlics i de targetes virtuals, hi ha una realitat adversa per a les dones a tot el món que és imperatiu evidenciar. Estan assassinant des de tots els fronts a dones valeroses, audaçes, defensores de la seva pròpia dignitat i la del seu poble. En les seves cases, en els seus barris, comunitats i països l’halo de la inseguretat, la por alimentada per la violència patriarcal, heteronormativa, racista, classista i colonialista ha crecut i ataca amb més acarnissament a les dones.
Què està succeint que tanquem els ulls, lamentem i no actuem? Quines idees s’assenten en l’inconscient col·lectiu que naturalitzem la violència amb tanta impunitat? És que hem perdut la força mobilitzadora i transformadora humana que ens va portar a consolidar estats de dret, democràcies sòlides i relacions de dignitat amb totes les existències del planeta? ¿O és que potser només va ser una quimera?
Observem com les onades feministes que van carregar amb tota la seva energia vital per transformar i avançar en drets i reconeixement per a les dones en un món de masclistes van perdent força en el camí. I no perquè s’hi ha persistit poc, sinó perquè pel que sembla els envans del patriarcat s’ha tornat més sòlids i han trobat la manera de frenar el seu cabal.
Encara les dones continuem infravalorades, invisibilitzades en els espais de participació i presa de decisions, persisteixen els micromasclismes que tan subtilment es consoliden en l’espai quotidià, s’esvaeixen les polítiques públiques i els programes socials afavoridors de la igualtat i l’equitat de gènere, es restringeixen pressupostos dedicats a la promoció i protecció dels drets humans de les dones, amb la idea de la transversalització es dilueixen iniciatives significatives o polítiques de discriminació positiva que tanta falta fan. Es viola, s’assassina, desapareix el cos de les dones amb impunitat i només és notícia des del morbo, des de l’interès masclista mediàtic, que s’esvaeix tan ràpid com va aparèixer.
Ahir parlava amb una defensora de drets humans, i m’explicava la seva experiència i compromís, de mirar sense por a les audiències als principals perpetradors que van violar els drets humans de persones innocents sota l’aval d’un règim dictatorial. Ella estava preocupada perquè, cada vegada més, el context polític es torna advers per a la seva seguretat. Em va dir: “les persones que defenso em cuiden, allà on són, perquè són desaparegudes”. I se m’ha congelat el cor, una defensora, defensa els drets fins i tot més enllà de la mort.
Les defensores de drets humans viuen en perill latent, i malgrat les amenaces continuen el seu camí sense pors. I els arrabassen la vida els que no volen ni pau, ni justícia, ni dignitat. Berta Càceres a Hondures va ser assassinada per defensar el medi ambient i als pobles indígenes. Així com ella, moltes defensores tenen la mort anunciada. Sara García, defensora i feminista afirma que “a la Regió Llatinoamericana són les defensores ambientals les que major violència s’enfronten, seguides dels que defensem drets sexuals i reproductius. Les agressions tenen component de gènere. Són precedides d’assetjament psicològic, amenaces a les famílies”.
Conec de prop el treball i l’acció vindicativa de les defensores dels drets sexuals i reproductius de les dones indígenes esterilitzades de manera forçada al Perú. Elles mateixes són defensores dels seus drets i demanen Veritat, Justícia i Reparació. Ara es troben en un context advers per a les seves vides, estan rebent amenaces. El context electoral lluny de afavorir-les col·loca en una situació de vulnerabilitat, ja que hi ha interessos creats de partits polítics perquè la seva demanda no es faci realitat.
Però també s’indigna el cor quan dins del mateix moviment organitzat de la societat civil que diu defensar els drets de les dones, només les utilitzen per adornar els seus discursos, per fonamentar la seva feina, per aconseguir finançament i per tenir rèdits personals. I llavors, apareixen expertes i experts en les vulneracions que afecten les dones, escriuen llibres, dissenyen campanyes, ambicionen aparèixer en mitjans, i mentre la discriminació, la violència, el racisme, el classisme, el masclisme creixen i dansen amb antull entre les dones les suposades solidaritats creixen com bombolles però sense un rerefons real i tard o d’hora s’esvaeixen.
Aquest 8 de març ens queda l’energia, la vitalitat, la força transformadora de les que continuem al capdavant, defensant els nostres rius, llacs, muntanyes, defensant en els seus mateixos territoris a les poblacions en situació de vulnerabilitat i pobresa, establint un diàleg horitzontal i amb sororitat amb les germanes indígenes que van ser violentades en els seus drets sexuals i reproductius, evidenciant la veritat perquè repari i curi les consciències equivocades.
És l’anhel d’una utopia que ens anima a avançar: viure en un món lliure de violències, igualitari, sense pors, amb somriures, abraçades, dignitat, respecte, autonomia, sense opressions, on valorem la diversitat humana, on l’androcentrisme i l’antropocentrisme siguin només cendres del passat.
