Per Anna Castillo. Text i fotografies.
Berta Càceres és dirigent del Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras, una organització indígena antipatriarcal integrant del Frente Nacional de Resistència Popular.
A dos anys del cop d’Estat a Hondures, quina és la realitat social que es viu?
En general el poble hondureny viu una crisi galopant que s’ha aprofundit en tots els aspectes de la vida tant individual com col·lectiva.
D’una banda l’empobriment que creix, fins i tot després del cop d’Estat. Segons les dades dels organismes internacionals, el 80% de la població està sumida en la pobresa i és un país amb un nivell de violència dels més alts del món, d’homicidis. Hi ha una tremenda exclusió i inequitat pel que fa a la tinença de la terra. L’avanç de la transnacionalització és impressionant després del cop d’Estat. També la militarització en diverses formes. No només amb la creació de quatre bases militars sinó que també amb l’enfortiment de l’Exèrcit i de la Policia, amb més pressupost fins i tot que la salut i l’educació. Premiat el poder colpista, els generals absolts i ascendits a generals de divisió, a llocs de ministres.
Veiem que el colpisme està intacte. Tot això ha provocat una situació d’impunitat absoluta que no va ser resolta amb la signatura dels acords de Cartagena, ni amb la incorporació d’Hondures a l’OEA. S’ha parlat de reconciliació però el que ha passat és l’oposat. La violació de drets humans ha crescut sota un pla, una estratègia de sembrar el terror a la resistència, en les lluites socials que estan confrontades amb els poders fàctics a Hondures. Em refereixo al moviment camperol, obrer, de dones, indígena, negre i altres sectors com l’ambientalista. La institucionalitat que hauria de servir al poble hondureny, quan es parla de reconciliació no existeix. Per tant, nosaltres sostenim que a Hondures no hi ha cap procés de reconciliació ni de justícia per al poble hondureny ni per a la resistència. Ha anat creixent un pla que no només assassina sinó que segresta, tortura i està realitzant grans desallotjaments violents, com cremar cases i escoles de les comunitats camperoles. Per exemple, en el Bajo Aguán, una vall al nord del país molt rica i productiva, la pressió de les transnacionals és impressionant. I en la mesura que aquesta creix, també ho fa la militarització, la persecució política, la criminializació dels moviments.
Puc esmentar alguns dels poders fàctics més forts: Miguel Facussé, empresa que sembra en grans extensions monocultius de palma africana; la Standard Fruit Company, transnacional dels EUA; i hi ha interessos de grans inversions turístiques, de la instal·lació del que ells anomenen “ciutats model” o “regions especials de desenvolupament”. Això és una de les pitjors entregues de la sobirania, el territori i la riquesa d’Hondures, ja que aquestes ciutats model seran grans inversions de desenvolupament industrial, d’instal·lació de capital financer. Seran grans imperis que tindran pràcticament un règim independent a les lleis, a la jurisdicció de l’Estat hondureny. Una situació totalment agressiva, i nosaltres diem que també el gran propòsit és el rentat d’actius del narcotràfic.
Tot això també està vinculat al fet que el Bajo Aguán és una zona de pas a una de les regions més riques d’Hondures en biodiversitat, aigua, petroli, cultures, coneixement, concentració única de la genètica de plantes i animals. Aquest territori està habitat per pobles indígenes que estan rebent una enorme pressió de transnacionals, no només nord-americans i europees. També la Xina està impulsant la construcció d’un complex hidroelèctric sobre un dels rius patrimoni de la Humanitat, el Patuca.
L’avanç de tot aquest procés de dominació ha forçat les comunitats també a refer la seva resistència. Seguim amb l’esperança de construir un procés refundacional, originari, incloent, antipatriarcal, que inclogui els drets territorials, culturals, espirituals dels pobles indígenes i negres.
Des que es va iniciar el cop fins avui els nivells de repressió han anat sempre en augment?
Des que va prendre possessió Porfirio Lobo Soza, que és el règim ja reconegut per les instàncies oficials de gairebé tot el món, han augmentat els assassinats de camperols. A l’Aguán hi ha 50 companys i companyes assassinats. Hi ha 17 periodistes assassinats, no durant l’any del cop, el 2009, sinó en el 2010 i el 2011. Molts d’aquests crims són lligats per activitats polítiques dins de la resistència, la lluita política social. També el feminicidi ha crescut. En aquests últims anys són assassinades més de 400 dones l’any.
Hi ha prop de 75 companys i companyes assassinats, 37 pràcticament de la Resistència. Persones reconegudes també per la defensa dels drets de la comunitat LGTBI.
Veiem com està operant el paramilitarisme, la militarització, els mercernaris. A l’Aguán ha anat creixent l’estratègia de tortura per sembrar terror. Veiem la presència de dos exèrcits, del paramilitarisme i de l’Exèrcit colombià, més els assessors d’Israel que han estat des d’abans del cop, oficials de l’exèrcit salvadorenc, i l’exèrcit dels EUA. Seguim sent un país totalment ocupat per diversos exèrcits. Mecanismes d’estructures de la militarització al servei de les transnacionals i els grans empresaris. Aquesta setmana ens ha arribat la notícia que possiblement s’estiguin contractant agències de seguretat argentina per assessorar Hondures. Llavors tornem a repetir la història dels anys 80. A Hondures no podem parlar de reconciliació, no podem dir que hi ha atenció a la violació de drets humans. ¡Aquesta va ser la causa del cop: fer avançar un projecte de dominació, de saqueig, que es va veure amenaçat davant la possibilitat que el poble hondureny, per primera vegada, fóra preguntat sobre el seu destí, sobre el que volia per al seu país!
Tampoc es considerava el govern de Zelaya com a revolucionari …
El que passa és que nosaltres sabem que independentment d’on vingui Mel Zelaya, que no ve ni d’un moviment social ni d’un moviment d’esquerra, va fer accions que van molestar a l’oligarquia i va sortir-se de les pràctiques tradicionals dels polítics. Va ser causa de la inconformitat de les transnacionals perquè no va donar cap concessió minera. A Hondures, abans de l’administració de Zelaya ja s’havia lliurat el 30% del territori nacional a les mineres. El 30% del país! La incorporació d’Hondures a Petrocaribe va significar pèrdues milionàries a Texaco, Esso i Schell, que també es van confabular en el cop d’Estat. Mel Zelaya va anunciar que l’aeroport de Palmerola, que és una base militar nord-americana a Hondures, la més gran de la regió, seria convertida en una aeroport civil. Com això no incomodaria els EUA? L’altre tema va ser que va augmentar el salari mínim sense preguntar als empresaris. Per primera vegada un president no els consultava als empresaris. Un altre motiu va ser la incorporació a l’ALBA. L’arribada de Chávez, d’Evo Morales, de Correa.
També estava molt molest el sector fonamentalista religiós perquè el legislatiu havia impulsat una llei de prohibició de les píndoles anticonceptives de l’endemà i Mel Zelaya vetà la llei. Quan va entrar Roberto Micheletti amb el cop d’Estat la van aprovar una altra vegada. I continua vigent fins avui.
Com és la quotidianitat de la vida de les dones en el panorama que està descrivint?
Nosaltres, les dones, estem triplement orpimides: pel fet de ser dones, si és pobra encara més, i si és indígena i negra més encara. Davant aquesta realitat ens enfrontem. En el nostre procés de formació política i sòciocomunitària, hem desenvolupat metodologies amb enfocament de gènere però també hem propiciat un debat més profund sobre el sistema patriarcal. Tot aquest debat va portar la nostra organització a definir-nos com una organització no només anticapitalista i antiracista sinó també antipatriarcal. Perquè entenem que totes aquestes són formes de dominació, d’opressió i de violència que no es poden deslligar una de l’altra. I no podem dir: primer fem fora el capitalisme i d’aquí a 500 anys ja veurem el tema del racisme i el patriarcat. No, perquè per a nosaltres la situació de la realitat de les dones es viu en totes aquestes dimensions, en totes aquestes formes de dominació.
Com és el feminisme indígena?
No som intel·lectuals ni acadèmiques. Aquesta construcció l’hem fet des de les nostres comunitats, des de les nostres paraules. Ens reconeixem com a éssers humans que tenim drets, no només a la vida sinó també sexuals, reproductius. Però també a la terra, a la territorialitat, a les cultures, espiritualitats ia la vida comunitària com a pobles indígenes. Avançar en aquesta cosmovisió que està basada en la vida, en una relació bastant profunda amb la terra, l’aigua i el blat de moro i amb una memòria històrica de resistència on les dones van lliurar enormes batalles d’una manera increïble que fins avui és invisibilitzada. Tenim la cosmovisió lenca. Basada en aquesta cosmovisió i sota aquests conceptes de la lluita, no ho prenem com una moda, ni ningú ens ho va portar de Europa, ja que és una realitat de les nostres comunitats. La violència contra les dones, la violència intrafamiliar en tots els espais, la violència sexual emocional, la discriminació en tots els espais. El reconeixem com poder per sotmetre a les dones des de les llits, les cases, els carrers, les esglésies, en les mateixes organitzacions, en els sistemes educatius, en la salut, a tot arreu!
I aquesta violència, s’intensifica amb el cop d’Estat?
És clar! Les dones som majoria als carrers en la Resistència i hi ha un acarnissament de part de les forces repressives militars contra els cossos, les vides de les dones. No és la mateixa realitat com són tractades les companyes detingudes que quan s’ha detingut un home. Ho sabem en carn pròpia. Al sud del país, en el Paraíso, es va viure no com a estat de setge sinó com camps de concentració. Immediatament després del cop d’Estat, companyes indígenes ancianes quan van ser capturades i portades als centres militars i policials, els deien que els registrarien la vagina perquè hi tenien les armes. I això segueix! Com es dirigeixen els interrogatoris … El feminicidi a Hondures ha crescut perquè ha crescut la militarització; l’exèrcit és una de les estructures més tremendes per sotmetre les dones.
El feminisme ha tingut un rol protagònic a la Resistència. Com es va donar aquest fenomen?
Com organitzacions que lluitem contra el patriarcat, de dones i feministes, l’estar en la resistència ha estat un aprenentatge per a nosaltres. I ha significat que també desaprenguem moltes coses. Per exemple, que les nostres posicions polítiques diferents dins del feminisme no són iguals, són diverses. No som uniformes. Però hem aconseguit conformar una força dins de la Resistència, doncs hem tingut capacitat de fer un debat fort, qüestionador, autocrític, profundament revolucionari des de les perspectives diferents de les nostres lluites antipatriarcals. I les companyes feministes han donat una aportació important perquè han estat reconegudes en la lluita als carrers. I això és important. Des de la consigna: “ni cops d’Estat ni cops a les dones”, es desafià obertament els sectors clericals i colpistes; es va nomenar el cardenal no només com colpista sinó com a representant d’un poder que oprimeix les dones. Les pròpies dones que tenen la seva opció de fe cristiana van participar d’això, es van veure en la necessitat de desaprovar-los a tots. Fins i tot han estat expulsades de les Esglésies. Dones cristianes que eren al racó de casa seva, de la seva cuina o únicament de la seva feina, van sortir a mil·lers als carrers a lluitar.
Les organitzacions feministes s’han hagut d’obrir i compartir tota aquesta diversitat, ens hem posicionat davant totes aquestes expressions masclistes patriarcals misògines que fins i tot es donen en les organitzacions que es diuen progressistes, d’esquerres, revolucionàries. Nosaltres sabem que aquí es mou la base, perquè sigui d’esquerres o de dretes té a veure amb el tema del poder. Amb aquest debat vam aconseguir que en els orígens del Front Nacional de Resistència Popular, els principis del qual estan vigents, es definís com un moviment social i polític que lluita contra el capitalisme, contra el racisme i contra el patriarcat. Haver aconseguit això per a nosaltres és una cosa de la qual m’emociono. Ara del debat, de l’escrit, a la pràctica, és una altra cosa. Seguim qüestionant una direcció plena d’homes, que és el reflex del que passa internament en les organitzacions. Hi ha un llarg camí per recórrer, desafiaments i reptes. I per a nosaltre,s les dones que som dirigents d’organitzacions, ha estat ben dur.
Com comença el feminisme a Hondures?
És un procés recent, encara que la lluita de les dones sempre ha existit. A mitjans del segle passat ja hi havia lluites que plantejaven els drets sexuals, reproductius, el dret al vot. També hi ha una inspiració en la lluita de les dones a Hondures contra l’ocupació dels EUA. És molt forta la inspiració de la lluita de les dones dels anys 20. Va ser una mestra una de les líders en la lluita contra els marines nord-americans que arribaven a Hondures. Avui la lluita contra el servei militar obligatori, per exemple, el lideren les dones, les mares, i els joves, amb vagues de fam, mobilitzacions, plebiscits populars…
Es pot dir que amb el cop d’Estat hi ha hagut un salt de consciència de les dones i dels homes cap al que és l’opressió patriarcal?
Sí, hi ha hagut un creixement. Hem obert la nostra ment, els nostres debats, la nostra capacitat de crítica, d’acceptar, del respecte. Desmuntar moltes de totes aquestes estructures imposades, culturals, socials … per exemple veure l’expressió de la comunitat gai, travesti i lèsbica marxar dins de la Resistència, amb tota l’expressió de les seves diferents identitats. Fer els seus plantejaments, qüestionar la diligència màxima del Front en aquest tema, i fer que caminin junts en les grans manifestacions. És un gran èxit. Perquè els companys són mascles! I caminar al costat d’un travesti! Això ho veu la població i la fa reflexionar.
Quina avaluació fa sobre la proposta de realització d’eleccions com a sortida a la crisi política d’Hondures?
Com COPINH, en el tema de l’acord de Cartagena, de la reincorporació d’Hondures a l’OEA, de la participació en aquest moment per la via electoral, hem estat en desacord. No descartem la via electoral. Hi haurà un moment en què hi haurà d’haver aquesta batalla. Però en aquest moment, només perquè hagi tornat Mel Zelaya i perquè es reconegui un braç electoral del Front Nacional de Resistència no vol dir que la continuïtat del colpisme ja està conclosa. Perquè cal un tema principal actual: la violació de drets humans. El tema de la impunitat absoluta. No hi ha cap càstig als responsables del cop d’Estat ni als assassins i segueix creixent aquesta situació. Amb la proposta electoral ja hi ha candidatures que es van definir. Xiomara Castro, la dona de Mel Zelaya, és la candidata. El desafiament que tenim és: a quines pràctiques polítiques apostem?, seran les mateixes o apostem a transformar en els fets, no en el discurs? Apostem per un procés refundacional per aquesta via o reformes? El poble hondureny no vol reformes, vol processos profunds perquè amb el 70% de la gent en la misèria…
Potser aquesta opció és comprensible davant el nivell de violència per la por a la repressió, dirigents i quadres polítics que han estat assassinats
Qui no té por? Jo en això discrepo, perquè en el Bajo Aguán han matat 50 companys i la lluita aquí no s’atura. La lluita contra les preses. En aquests dos anys hem parat 14 megaprojectes hidroelèctrics. Hem tret més de 30 indústries. La pressió de les transnacionals mineres és gran i no els hem deixat entrar. És a dir, no es pot dir que a un poble perquè li estan matant deixa de lluitar. A Centreamèrica està provat: amb la intensitat de la repressió és quan els pobles més s’aixequen. La gent, en enfrontar-se a aquesta situació, sap que la poden matar. I si no lluita també. Què ha de perdre? Té la seva vida, el seu cos … però sap en la situació que estan els seus fills, les seves filles. El que ha baixat la intensitat del FNRP van ser els acords de Cartagena, la introducció d’Hondures a l’OEA i concentrar només en el procés electoral.
Perspectives de la Resistència ara?
Una és seguir amb totes les lluites enfrontant tots els processos de dominació, de militarització de repressió. Seguir defensant drets humans, territoris, béns comuns, béns naturals, serveis públics. Aquest escenari el seguirem tenint. A més, construir la proposta refundacional. Dins de la batalla electoral, no ser absorbits pel bipartidisme. No em refereixo als dos partits sinó a aquestes pràctiques polítiques conservadores corruptes de demagògia i enganys al poble.
