Quan es van conèixer Anne Ndedi i Marie Ngopombje, van descobrir que tenien moltes coses en comú. No només les dues són de Douala, la ciutat més gran del Camerun, sinó que vivien en el mateix barri. Tranquil · lament podrien haver-se creuat algun dia pel carrer. Però la major coincidència de la vida és que s’han anat a trobar, a més de quatre mil quilòmetres de la seva terra natal, per formar una institució que té com a objectiu l’apoderament de les cameruneses que viuen a Barcelona.
L’Associació Sociocultural de Joves Dones Cameruneses a Catalunya és una organització que té nou mesos de vida i va ser creada – asseguren totes dues-davant la necessitat d’aquest col.lectiu d’aprendre a desenvolupar-se en el país on ara viuen, conèixer els seus drets i deures, i, sobretot, deixar de “dependre del marit”.
“Al Camerun hi ha dones que no surten de casa per la seva religió, però principalment perquè el marit els hi prohibeix. Quan arriben aquí repeteixen aquesta situació i nosaltres busquem trencar aquesta dependència “, diu Anne Ndedi. “Com?, Doncs fent-els-hi veure que es poden valer per si mateixes”, afegeix.
Elles encoratgen a les seves paisanes que es coneguin entre si sense importar la seva educació o l’àmbit social del qual provenen. “Aquí totes som iguals. Al que aspirem ara és a formar part activa i lliure de la nostra nova societat “, assegura Ndedi.
Vides paral.leles
Marie Ngopombje va arribar a Catalunya l’any 2000. Tenia 30 anys i la seva fita era trobar una feina que li permetés enviar diners als seus tres fills que es van quedar al Camerun. Va treballar a Lleida, en la collita de fruita. Després va venir a Barcelona i va ser contractada com a treballadora de la neteja, però ella aspirava a més.
D’una banda Marie separava els diners per enviar a la seva família, però al mateix temps va ajuntar un capital que li va permetre llogar un local on va muntar un restaurant. Això va ser fa cinc anys i des de llavors s’ocupa del seu negoci encara que quan baixa la clientela-i això passa sovint en temps de crisi-, no té problemes a tornar a agafar l’escombra.
“L’important és treballar i seguir endavant”, diu Marie Ngopombje.
Marie Ngopombje
La història d’Anne Ndedi és una mica diferent. Ella va arribar a Catalunya el 2003 reagrupada pel seu marit. Al Camerun estava estudiant dret i com no va poder convalidar cursos, va decidir fer l’ESO i tornar a començar. Va acabar la formació i quan estava preparant-se per fer la selectivitat, el seu pare va emmalaltir i va haver de buscar una feina per poder enviar diners. Ara treballa en una empresa de neteja, però conserva el seu anhel de tornar a estudiar.
Van ser unes amigues que ambdues tenien en comú les que les van presentar. Quan es van conèixer es van adonar que tenien inquietuds similars de creixement personal i col·lectiu.
“Marie va tenir la idea de crear l’associació”, diu Anne Ndedi. “És un èxit haver aconseguit, en poc temps, que moltes compatriotes tinguin les ganes d’aprendre català i castellà. Però també ens recolzem ja sigui per impulsar alguna iniciativa de negoci o per tenir cura dels nens mentre les companyes treballen. Ens donem la mà entre totes per tirar endavant “, assegura.
Negres i immigrants
Anne Ndedi i Marie Ngopombje tenen una voluntat a prova de tot. Cada dia estan a la recerca de noves formes de seguir avançant amb l’associació, encara que aquesta voluntat a vegades s’esquerda quan perceben mirades que les fan sentir diferents.
“Hi ha gent que ens discrimina per ser negres, pobres i immigrants”, diu Ndedi. “A més, per a moltes persones el color negre és el de la prostitució …”, afegeix indignada.
Anne Ndedi
“Hi ha força gent que ens veuen com unes negres que no tenim res al cap. Per això era necessari crear una associació i des d’allà canviar aquesta idea. Que se sàpiga que les africanes tenim el magí ple de bones idees”, diu Marie Ngopombje .”Molta gent abusa. Et contracten per netejar i després volen que cuidis als seus parents. M’han preguntat si al meu país hi ha cotxes o cases, es creuen que vivim com salvatges, que no fem servir roba ni sabates. Aquesta és la idea que algunes persones tenen de l’africà “, afegeix.
Per la seva part Anne Ndedi afirma que hi ha força gent que se sorpren en saber que té estudis universitaris i que parla diversos idiomes. “En el meu contracte de treball diu ‘sense estudis. Això em molesta perquè mai m’han preguntat si tinc estudis o no. Un dia arribaré amb els meus títols i els mostraré. De moment tant me fa perquè el que tinc al cap ningú m’ho llevarà “, diu.
Ja són 22 les dones que formen part de l’Associació i n’hi ha més que aspiren a ser-ne. No tenen local però això no importa ja que cada setmana cadascuna d’elles ofereix la seva sala, el seu pati, l’espai que sigui amb tal de compartir i seguir creixent.
“Arribarà el dia que tinguem un local, mentrestant treballem com podem i el més important, juntes”, diu Anne Ndedi, que juntament amb Marie Ngopombje continuen treballant dia a dia per construir un espai des del qual compartir el que són i el que tenen amb la resta de la comunitat. Sense que importi la procedència o el color de la pell.
