Persones del col·lectiu LGTB solen ser sovint objecte d’agressions i humiliacions
Al Perú, cada any 70 homosexuals són assassinats, de mitjana, a causa de la seva condició sexual. No obstant això, aquesta xifra sens dubte és molt més alta perquè no existeix un registre verídic que permeti dilucidar quantes persones del col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuales i trans (LGTB) són víctimes dels denominats “crims d’odi”.
La denúncia la va formular el Moviment Homosexual de Lima (MHOL), l’entitat representativa d’aquest col·lectiu més antiga d’Amèrica Llatina, que el 15 d’octubre va complir 29 anys de creada. Però si resulta difícil determinar la xifra exacta de morts, molt més complex és conèixer la quantitat real de persones LGTB que, sense arribar a un desenllaç fatal, han estat objecte d’agressions físiques, cops, violacions i humiliacions.
En no poques vegades, els responsables d’aquestes agressions han estat precisament els encarregats per llei de protegir als ciutadans, és a dir, la pròpia policia o membres del serenazgo (vigilants de seguretat ciutadana contractats per les municipalitats). Una investigació de l’ONG Runa, va llançar que el 46 per cent d’agressions contra homosexuals són comeses per membres del serenazgo i 31 per cent per policies.
Un cas emblemàtic, denunciat per la premsa, va anar el de Luis Alberto Rojas, de 26 anys. A ell, tres policies no solament el van copejar i van insultar, sinó que el van violar amb una barra de goma. El fet va ocórrer a l’interior d’una comissaria d’un districte del Departament de la Llibertat, a 560 quilòmetres al nord de Lima.
“El van agafar al carrer i el van ultratjar dins de la comissaria, però la fiscalia, malgrat les proves existents, va arxivar el cas, per això hem decidit acudir a la Cort Interamericana de Drets Humans. Van abusar d’aquest jove solament perquè era homosexual, per a nosaltres aquest va ser un delicte motivat per l’odi”, va declarar al diari El Comercio, Beatriz Ramírez, advocada del Centre de Promoció i Defensa dels Drets Sexuals i Reproductius (Promsex), que ha assumit la seva defensa.
Però són molts més els que prefereixen callar, carregar en silenci amb el dolor físic i moral. Estan convençuts que ventilar el cas solament els portarà més vergonya i no trobaran justícia. Tal és el cas de “Rodney“, un homosexual de 32 anys que va ser conduït a la força a una camioneta 4×4, en l’interior de la qual tres joves -amb signes evidents d’haver consumit alcohol i drogues- el van portar a una platja on després de despullar-lo el van colpejar a fons i van intentar violar-ho. “Mentre em copejaven amb pals i em petaven tot el cos, em deien grolleries inimaginables contra mi, contra la meva família i deien que em matarien i no solament a mi sinó a tots els que són com jo, perquè era l’única forma d’acabar amb aquesta xacra”, recorda i en els seus ulls torna a aparèixer el terror, la por que el va envair i el va fer pensar que anava a morir.
“No sé què va passar… quan vaig despertar-me, no podia moure’m del dolor i del fred, estava totalment nu, tirat a la sorra”, ens explica. Uns llogarencs el van veure i li van donar unes mantes i es van oferir a portar-lo al Centre de Salut de Pucusana, una caleta de pescadors, a uns 60 quilòmetres al sud de Lima.
Però ell no va voler que el guarissin, ni denunciar l’agressió. Solament volia tornar a casa seva, abraçar-se a la seva mare, guarir les seves ferides i tractar d’oblidar. “Mai li vaig explicar a ningú, em sentia tan humiliat!, solament vaig dir que m’havien assaltat, però no vaig explicar la veritat; tu ets la primera persona a la qual l’hi explico, perquè facis conèixer aquestes coses, perquè la gent sàpiga…”, assenyala.
“Amb aquestes accions (els agressors) aspiren a donar un ‘exemple’ a la societat: netejar-la d’alguna cosa que consideren nociu”, afirma Giovanny Romero, president del MHOL. El MHOL -conjuntament amb altres col·lectius que també pateixen discriminació, com el dels afrodescendents- està impulsant la tipificació dels crims d’odi com a casos de greuje en homicidi en el Codi Penal.
La legislació internacional reconeix els delictes d’odi com tots aquells en els quals s’exerceix violència en qualsevol forma tan sol per prejudici o discriminació de tipus religiós, ètnic, incapacitat física, opció sexual o d’una altre tipus.“Es tipifica al crim d’odi com aquell exercit amb violència irracional contra comunitats històricament discriminades”, resumeix Romero.
Però les seves propostes no han tingut ressò en els legisladors peruans. “El país es vana de ser modern, però en matèria de drets humans som una societat medieval”, denúncia.“Mentre en altres països de la regió ja s’ha inclòs en la Constitució la no discriminació per opció sexual, aquí encara seguim discutint si els homosexuals tenen o no drets”, diu l’exprocurador de la República Ronaldo Gamarra.
Pitjor encara. A causa de la influència que el sector més conservador de l’Església Catòlica exerceix en bona part dels formuladors de polítiques, hi ha els qui prefereixen abstenir-se de tocar el tema. Segons el Cardenal Juan Luis Cipriani, membre conspicu del Opus Dei, “els homosexuals no són fills de Déu”, tal i com va afirmar en un sermó pronunciat fa poc.
“Aquesta és una barbaritat que no resisteix la menor anàlisi, ni tan sols teològica, però en provenir d’aquesta personalitat de l’església del Perú, constitueix una trava per al reconeixement dels drets d’aquesta comunitat i abona a favor de la discriminació i dels crims d’odi i altres abusos que queden impunes”, va assenyalar a SEMlac un sacerdot a qui solament identificarem pel seu nom, per evitar-li problemes amb la jerarquia eclesiàstica), Manuel, que treballa en l’atenció a homosexuals amb VIH/SIDA.
Lamentablement, la catòlica no és l’única religió que té una posició tan poc inclusiva enfront del tema. Altres confessions religioses -especialment en l’ampli espectre evangèlic present al país- tenen fins i tot posicions més radicals doncs ni tan sols ofereixen serveis espirituals o sanitaris a membres del col·lectiu LGTB. “Lamentable perquè al llarg de la història molts membres de confessions religioses hem estat objecte de crims d’odi a causa de la intolerància i alguna cosa hauríem d’haver après de tot això”, afirma el pare Manuel.
Al juny de 2010, durant el govern de l’ex president Alan García, la Comissió de Justícia i Drets Humans del congrés va aprovar un dictamen en majoria pel qual es proposava augmentar les penes fins a un terç del màxim legal en els casos comprovats de crims d’odi, amb presó efectiva màxima de 35 anys.
Però el dictamen mai va arribar a ser debatut i ara està arxivat, encara que podria ser reprès per l’actual Congrés, on si be el partit oficialista del president Humala té majoria els seus membres no tenen una posició partidària presa sobre aquest tema. O, com bé va advertir el periodista René Gastelumendi: “no existeix voluntat política de tractar el tema perquè no dóna rèdits, es tracta d’una minoria electoralment prescindible”.
Romero i altres representants d’organitzacions que impulsen la tipificació dels crims d’odi, adverteixen que el que es requereix és voluntat política de part dels legisladors, doncs no es tracta de modificar el codi penal per crear nous delictes, sinó solament considerar-ho com un agreujant que permeti augmentar la pena per assassinat de 15 a 20 anys i les lesions greus de 8 a 10 anys.
La pregunta obligada és quantes morts més hauran de produir-se abans que es decideixi tipificar aquests execrables delictes? Acabàvem de recaptar informació per a aquest article, quan aquest passat 6 d’octubre, ens colpia la notícia: a Sant Joan de Miraflores, el súper poblat ‘Cono Sur’ de Lima, els transeünts no podien ocultar el seu horror. Un travesti d’uns 25 anys havia estat cruelment torturat, escanyat, cremat i llençat a la via pública.
Aquesta última víctima, fins al moment d’escriure aquesta crònica, encara no ha pogut ser identificada perquè les cremades a les quals va ser sotmès li van esborrar les empremtes digitals. L’odi portat a la seva màxima crueltat.
